Dissabte vaig estar a la boda d’una gran amiga i m’ho vaig passar de conya.
Òbric parèntesi llarg. Sí, ja sé que el matrimoni i la seua celebració és un argument recurrent per fer sang, però no ho faré, ja que, com he dit abans, m’ho vaig passar de conya i la boda fou correcta, independentment que a l’eixida de l’església vaig escoltar una de les mostres de cinisme més descarat i fabulós que he escoltat mai, quan un iaio li digué a un altre: sí, sí, ara tot és molt bonico, però ja vorem en un any què passa. Genial. Tanque parèntesi llarg.
Vaig acabar la nit a un after en companyia d’un amic que conec de tota la vida, tot i que la nostra relació no és propera ni gaudeix de cap complicitat. És una d’aquelles amistats més o menys fredes, que es mantenen per inèrcia, ja que cap dels dos compartim cap interés en comú.
En un moment de la nit, el meu amic, amb l’enèsima copa a la mà, m’amollà:
- Martí, sé que no te caigo muy bien, pero deja que te pregunte una cosa... ¿eres maricón, verdad?
Em vaig fotre la copa d’un glop i contestí:
- ¿Entiendes ahora porque no me caes muy bien?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada