El guixaire

Rasoir House avança ràpidament i ja tinc a casa els guixaires que, per als profans en la terminologia constructiva, són aquells que es dediquen a allisar les parets amb algeps, així que ahir vaig decidir no anar a treballar i passar el dia a l’obra.

El motiu de renunciar a la suavitat de la camisa i a la incomoditat de les sabates per un dia no estigué motivat per cap esperit solidari amb el proletariat, sinó per un ànim exclusivament libidinós i pervertit, ja que un dels guixaires s’ha convertit en la meua última obsessió.

Tindrà uns trenta anys, els cabells curts i els ulls blaus, però el que em posa especialment burro són els seus braços, que tindran el diàmetre de les meues cames, i la barbeta d’un parell de dies que porta, amb la qual em podria esgarrar la roba.

L’objectiu d’ahir era fer una primera aproximació i vaig passar el matí ajudant-lo a muntar una bastida (andàmit en valencià de veritat) o millor: la precària instal·lació sobre la qual treballa, però tot el que vaig aconseguir fou que ens presentàrem:

- Per cert, com et diuen? -em preguntà mentre li sostenia un tauler de fusta.

- Em dic Martí -vaig dir fixant la mirada al terra com un xiquet ple de vergonya.

- Encantat, jo sóc Jaume -m’anuncià alhora que m’allargava des de dalt de la bastida una mà plena d’algeps i més ampla que la meua esquena.

No em puc treure del cap el guixaire des de la setmana passada i cada cop estic més obsessionat, fins al punt que, després de muntar la bastida, em vaig passar una bona estona fent-li fotos d’amagat com un degenerat qualsevol.

Que me maten.