Gomorra

Vaig conéixer Gomorra, la novel·la, quan encara estudiava italià perquè Angelo, il caro professore, ens féu fer un comentari de text sobre una entrevista al seu autor, Roberto Saviano, publicada a La Repubblica.

En aquell moment no sabia que de les històries que relata la novel·la se’n faria una pel·lícula, ni molt menys que la Camorra acabaria per posar preu al cap de Saviano.

Esta última circumstància ha estat, sense voler, un gran incentiu per a la publicitat de la pel·lícula, la qual ha vist com de la seua estrena s’han fet ressò tots els mitjans de comunicació.

I, en contra del que puga semblar, la pel·lícula és bona.

I és bona en el sentit que posa en evidència per al gran públic el funcionament de la màfia napolitana, els negocis legals i il·legals en els quals participa, la incapacitat de l’Estat italià per posar-hi remei o el fet que siga l’organització de delinqüents amb més víctimes mortals de tot el món.

Amb este panorama no és d’estranyar, doncs, que la presència de l’Estat a la Campània siga una pura anècdota i que la Itàlia civilitzada mire cap al Sud amb menyspreu i indiferència o que ingore les seues necessitats més bàsiques.

Però clar, qui pot prendre’s seriosament una organització mafiosa que, alhora que amenaça de mort un escriptor, es dedica a vendre còpies pirates del devedé de Gomorra als quioscos de Nàpols?