Sopar artístic

Dijous passat vaig acceptar sopar amb l’artista europeu només perquè volia deixar enrere l’apatia que arrossegava des de l’inici de l’any, però la cita resultà un autèntic desastre.

A les nou en punt del divendres em deixava caure per l’adreça que l’artista m’havia facilitat a mitja vesprada: un carrer de mala mort de Benimaclet, un barri ocupat per estudiants universitaris i gent major i que el lumpen adora amb devoció.

Em va obrir la porta amb un somriure, em va besar i m’anuncià: Lo siento, pero no estamos solos.

Pel meu cap passà una idea fugaç i feliç, la qual s’evaporà en veure com just per darrere de l’artista passava una massa informe vestida amb una bata rosa i unes sabates d’anar per casa de Mickey Mouse.

L’artista es capgirà i em digué amb un filet de veu: Es mi compañera de piso. Pensaba que no estaría esta noche, pero dice que tiene que estudiar.

Just en eixe moment vaig ser conscient de la gravetat de situació, però no podia imaginar les veritables dimensions del desastre, ja que el sopar cuinat per l’artista consistí en una pasta bullida tan passada que semblava puré, amb tres xampinyons i dos trossos de tomata.

- Si lo llego a saber hubiera traído otra botella de vino -vaig anunciar amb cinisme en comprovar la consistència del sopar i que la companya de pis tenia intenció de passar la nit al sofà, amb la bata rosa i amb ¿Dónde estás corazón? a la televisió.

- No te preocupes -intervingué l’artista, i afegí: este vino no está mal.

Vaig barallar la idea de trencar la botella a la taula i amb un vidre seccionar el coll de l’artista, però vaig prendre aire i vaig preguntar:

- I tu, bonica, no has d’estudiar?

- Ja m’ho sé tot: el dret romà és molt fàcil -contestà la massa informe, sense girar el cap i ben atenta a les explicacions que donava María Patiño.

- Ah... que estudies Dret?

La massa girà el cap per damunt del sofà, va somriure i amollà:

- Sí, tio. Quin rotllo, eh?

Vaig callar i vaig traure un cigarret amb la intenció d’encendre’l i provar a evadir-me de la situació, però l’artista m’agafà la mà i anuncià:

- Prefiero que no fumes. El humo me molesta mucho.

Arribats a eixe punt era impossible fer una eixida digna, però ho vaig intentar:

- Lo siento, mañana tengo muchísimas cosas que hacer. Gracias por la cena. Ya nos vemos.

L’artistà m’acompanyà a la porta i s’acomiadà:

- Bueno, la próxima cena que sea en tu casa y yo llevaré el vi...

Però jo ja havia tancat la porta de l’ascensor i abans d’arribar a la planta baixa ja havia esborrat el seu número de telèfon.