Una mostra evident del fet que la meua família cada dia pateix més disfunció (ja hem deixat enrere allò de ser una família francesa) tingué lloc ahir a hora de dinar: mentre servidor provava a superar la ressaca acumulada de dues nits d'excessos fallers i ma mare seguia arrossegant el trauma provocat pel furt que va patir dimecres a un centre comercial, mon pare intentava convéncer-nos que Matt és gai i que això explicaria moltes coses del seu comportament dels últims dies.
En un moment donat entre el primer i el segon plat, la iaia decidí intervindre i començà a contar una història destrellatada que inicià amb 'em vaig despertar amb el segon avís de les campanes a missa...'.
Després d'una estona, durant la qual em vaig convéncer que la història de la iaia no tenia final, vaig deixar caure la forqueta i el ganivet sobre la taula i vaig preguntar:
- Iaia, esta història interminable ens porta a algun puesto?
La iaia va decidir acurtar la història i ens explicà que el dia anterior estava tallant-se les ungles dels peus (!), seguda al vàter (!!), quan les saies van esvarar amb la tapadora del sanitari (!!!) i la iaia va caure al terra amb tan mala sort que es va pegar amb el cap contra la porta del bany.
Quan mon pare, ma mare i un servidor vam aconseguir esborrar del cap la dantesca imatge
de la iaia estesa al bany vam poder reaccionar com tocava fer-ho: trencant-nos a riure davant la indignació de la iaia, la qual -estic convençut- barallà la possibilitat de denunciar-nos a serveis socials.
Quan vaig ser capaç de deixar de riure, em vaig torcar les llàgrimes del ulls i vaig dir:
- Gràcies, iaia, ara ja no tinc ni ressaca.
I és que fer-se vell és una putada.
La teva iaia podria molt ben ser l'autora de Cami de Sirga. Pero molt em tem que no arribaras mai a tombar-ne la darrera pàgina.
ResponEliminaA.