Entre cella i cella

No sé si m'he pres pitjor que la perruquera m'haja preguntat este matí si a banda de tallar-me els cabells havia pensat a fer-me les celles o la remodelació del Govern que ha anunciat abans de dinar un ZP maquillat en excés. 

 

Sembla que el segon home amb les celles més necessitades de pinces del món -després de mi segons la perruquera, és clar- no només viu les hores més baixes pel que fa a la seua popularitat, sinó que l'arrel dels pèls de les celles li ha acabat per infiltrar la massa encefàlica i per afectar el seu sentit comú en anunciar la inclusió al Govern de la Confederació Ibèrica de Nacions de l'inefable, indescriptible i inenarrable Pepiño Blanco.

És cert que Magdalena Álvarez havia de ser substituïda (i/o crucificada a la vora de les vies de l'AVE), però incloure Blanco a un Govern és una temeritat més pròpia d'un il·luminat/il·lusionista que no pas d'un President que aspira a no enfonsar la seua memòria.

Personalment, crec que ZP no és un mal President, però em costa entendre què li passa pel cap cada vegada que ha de remodelar el Govern: si no teníem prou amb ministres de l'entitat intel·lectual de Bibiana Aído o amb una capacitat innata per a resultar invisibles, com la Cristina Garmendia, ara ens trobarem amb Pepiño Blanco i amb Manuel Cháves a un executiu que té per missió impossible salvar el país de la crisi.

ZP ha ignorat que estos dos futurs ministres personalitzen la crisi definitiva: mentre Chaves ha estat vint anys al capdavant d'una comunitat autònoma en crisi continua i alimentada exclusivament per les subvencions europees, Pepiño Blanco és capaç de provocar una crisi nerviosa en qualsevol que l'escolte durant més de dos minuts seguits.

Em costà molt perdonar a ZP la defenestració de Cristina Narbona al cap de Medi Ambient, de la mateixa forma que em sap greu que s'haja carregat Bernat Sòria a Sanitat, però haver-nos col·locat a Blanco i a Chaves al Consell de Ministres no ho podré superar mai.