Esta setmana he estat calent com una mona: les altes temperatures, la testosterona pels aires, els conflictes professionals i l'actualitat política rebaixada a la més mínima expressió per les ritabarberesques declaracions sobre les anxoves cantàbriques han fet que esta setmana l'haja passat mig desbaratat.
Donat que no entra dintre de les meues possibilitats fer res per evitar que la única neurona de l'alcaldessa del Cap i Casal li jugue una mala passada, anit vaig decidir solucionar allò que sí està al meu abast: fotre un polvo.
En esta ocasió tenia de convidat -perquè recorde que jo sempre folle a ma casa- un xurro resident a la ciutat de València que vaig conéixer fa un parell de setmanes.
Òbric parèntesi. Un xurro és un valencià originari de la comarques valencianes castellanoparlants, tot i que el mot s'empra per extensió a aquells valencians que no parlen valencià. Tanque parèntesi.
Reòbric parèntesi. El mot xurro podria ser l'equivalent al xarnego català, però a València no té un significat tan despectiu com allà dalt i, des del meu punt de vista, el xurrisme, més que una condició de naixement, no és sinó una actitud lingüística endèmica de molts valencians que els porta a obviar per complet l'existència del valencià: tot i haver nascut ací, tot i haver-lo estudiat a l'escola, tot i tindre amics -i fins i tot familiars- que el parlen i tot i que el poden llegir i escoltar prenent-se unes mínimes molèsties no gosen a amollar una paraula en valencià. Retanque parèntesi.
Crec que mai havia passat pel meus llençols cap xurro stricto sensu, encara que tampoc estic en condicions de fer afirmacions tan categòriques, ja que tinc molt mala memòria i si no sóc capaç de recordar el nom de molts amants menys encara el seu lloc de naixement.
Siga com siga, la vetllada anà sobre rodes i després d'una botella de chardonnay de la Vall del Cinca i d'un parell de gintònics i de ginlemons i d'haver-me confessat que 'no me interesa la política' i que 'sólo leo en verano porque me aburro' el tenia mig despullat sobre una de les butaques de jardí de la RasoirTerrace, lluint un cos fibrat i mengívol, esculpit per les inhòspites condicions meteorològiques de l'interior del país.
I és que sembla que les comarques valencianes més manxegues encara ens tenien reservada alguna sorpresa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada