Després la de xurro experience de divendres passat vaig decidir tornar a repetir sessió la vesprada de diumenge i al llarg de la setmana, tot i que no ens hem pogut veure ni olorar el pèl, sí que hem estat prou en contacte, de forma que ara mateix estic en condicions d'assegurar que estic encapritxat, penjat i obsessionat.
El xic no només té les millors cames que m'he portat mai a la boca -i no, no és cap metàfora- sinó que s'ha revelat com un xic tendre, simpàtic, divertit i atractiu, qualitats, però, que no considere suficients per justificar l'estat d'agitació hormonal en què em trobe.
La part més racional del meu cap em diu que no és per a tant, que la cosa se'm passarà en uns pocs dies i que no és més que una obsessió/calentor pròpia de l'estiu i que de la mateixa forma que ha arribat haurà de desaparéixer.
Per si fóra poc, hi ha elements que em recorden de forma indefectible este conat de relació xurresca amb la que vaig viure amb el xic argentí ara fa dos anys i que em fan sentir-me una mica intranquil: tant amb un com amb l'altre em vaig il·lusionar de forma exagerada per a un pesimista-vitalista com jo; a tots dos els vaig conéixer en juliol, poques setmanes després d'haver deixat una relació; i en ambdós casos la cosa portà un ritme accelerat i als pocs dies de conéixer-nos ja estàvem planejant un viatge.
Si a tot això sumem que un era oriünd del Coño Sud i que l'altre ho és de València castellana (o de la Castella valenciana, tant fa una cosa com l'altra), no puc evitar tindre la sensació de trobar-me a un déjà vu sentimental, amb tot el desgast que això suposa.
Però donat que no sempre em resulta fàcil fer cas a allò que la part més racional del cap m'aconsella i hi ha moments en els quals no hem puc treure dels dits la imatge -i les cames!- del xurro, he decidit que el millor que puc fer és gaudir-ho.
I que acabe com els déus vulguen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada