—Quan el jutge et pregunte si has insultat algú has de dir que no, està clar?
—Però és que sí que el vaig insultar. I ell a mi també.
Respire.
—Tornem a començar. No vas insultar ningú.
—Però és que no m'agrada mentir.
És curiós com algú que no té cap inconvenient a insultar el seu veí amb les pitjor paraules que es poden dir no pot senzillament negar haver-ho fet.
Arribats a este extrem em toca fer pedagogia i explicar al client que un acusat té dret a mentir en un judici perquè és una conseqüència del dret a no declarar contra ell mateix i que és la millor forma per evitar una condemna per injúries.
—Igualment estaria mentint i en acabant no em sentiria bé amb mi mateix.
En este punt em toca recórrer als savis, que tenen solució per a tot:
—Mira, Sant Agustí afirmava que de vegades no dir tota la veritat no és mentir, sinó una forma superior de veritat.
El client em mira amb cara de tortuga i em pregunta:
—I creus que en este cas es tracta d'això, d'una forma superior de veritat?
—Per descomptat, home! Crec que Sant Agustí es referia justament a casos com el teu.
I és que la mentida, sobretot quan cites els pensadors cristians, no està tan malament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada