Matt no és, ni de lluny, el gos més popular del parc: el seu mal geni l'ha fet mereixedor d'una fama de gos violent més que justificada, ja que si no estic pendent intenta mossegar qualsevol gos que se li pose a tir, siga mascle o femella, gran o xicotet, de raça o mesclat.
La maldat de Matt no té límits i el pitjor que ha fet ha estat atacar el gos guia d'un invident i acarnissar-se amb la pota malalta del gos d'un veí, i em costa entendre com el gos que em ve darrere a tothora per casa i que amaga el morro entre les meues cames quan té fred siga capaç de desenvolupar un ànim criminal tan fort.
De fet, es poden comptar amb els dits d'una pota (de gos) els amics que té i, en canvi, no hi ha al món prou dits per comptar els enemics i arxienemics del meu gosset.
Al principi m'afectava tindre un gos tan violent, però ara jo ho porte millor i ja m'he fet a la idea que Matt és un gos sociòpata incapaç de relacionar-se amb altres animalets i li he trobat un clar avantatge que compensa, en part, les seues malifetes: no haver de suportar les converses lleugeres dels propietaris d'altres gossos.
Però, malgrat esta imatge de gos bipolar, tinc ben clar amb quina cara de Matt he de quedar-me: amb aquella que em fa feliç, que em mira des del sofà amb devoció, que em persegueix pel corredor de casa o que em llepa la mà quan té ganes d'eixir a jugar, perquè -almenys amb mi, que és el que m'importa- eixa és la seua vertadera cara.
Dona'm una pista del gos que tens i et diré qui ets! (o quelcom similar). Tot i què: millor gos amb casta i caràcter que "perrillo faldero".
ResponEliminajo estic encantat amb la mala hòsstia de matt i el seu caràcter... potser jo siga així... ;)
ResponEliminaM'ha recordat al meu Jondo... aquell sí que tenia mala hòstia, amb el problema anyadit de que era un poc més gran que Matt i més d'una volta me les vaig passar putes amb ell. No he vist mai gos més celós, possessiu i cabut que el meu. Era com si fora un home.
ResponElimina