Pàgines

divendres, 16 d’octubre del 2009

Onán

Dijous em vaig prendre la vesprada lliure per assistir a la presentació i fer-me amb un exemplar del llibre Onán, obra i gràcia de l'artista Pi, però abans vaig prendre café amb un amic que insistia per veure'ns, tot i que sabia que no era una bona idea, perquè les últimes converses que he mantingut amb ell sempre han estat depressives, que és justament el seu estat general des de fa alguns mesos.

Vaig acceptar, però, perquè no vaig tindre un altre remei: em va telefonar per dir-me que abandonava València perquè no trobava feina i que estava acomiadant-se dels amics abans de tornar al seu poble, perdut no recorde en quina província andalusa.

Em va contar, seguts a la taula d'una cafeteria passada de moda de l'Eixample valencià, que la sensació que tenia era de fracàs i que fins i tot havia demanat feina a una cadena d'hamburgueses per poder continuar pagant el lloguer.

- La vida es una mierda, Martí: no encuentro curro y me toca volver a casa de mis padres con el rabo entre las piernas para ver si allí me sale algo.

- Chico, piensa que es sólo una temporada y que, vaya, dentro de unos meses te puedes plantear volver a Valencia y..

- No empieces tú también... todo el mundo me dice lo mismo: que me lo tome con calma, que es sólo una solución temporal, que las cosas se arreglarán...

- Es que creo que tienes que verlo así.

- Pero es que no me apetece verlo así. Ahora lo que quiero es quejarme y lamentarme porque mi vida es una mierda: no tengo trabajo, ni ninguna relación seria, ni perspectivas de futuro, ni nada que valga la pena.

Em vaig negar a que este panorama tan desolador afectara el meu estat d'ànim, que últimament és efervescent: no em falta la feina i en un futur immediat tindré una nova companya al despatx, tinc menjar de sobra a la nevera, molts amics amb els que puc contar i una família a la que cada dia veig menys i, per si fóra poc, fa tres mesos que tinc una relació amb un xurret que m'il·lusiona i em dóna caloreta ara que arriba el fred.

- Bueno, ¿y tú qué te cuentas?

Vaig dubtar durant un segon, però al remat vaig decidir mentir i no furgar a la ferida:

- Psé... sin novedad.



2 comentaris: