Ressaca dels 30

Encara tinc son i em costa concentrar-me. La ressaca del cap de setmana s'allargarà, em fa la impressió, fins ben entrada la setmana, però sense cap mena de dubte ha pagat la pena.

Dissabte vaig fer coincidir la presentació de Busca qui t'ha pegat a València amb la celebració del meu aniversari: 30 anys, ni més ni menys.

Pel que fa a la presentació, no puc fer una altra cosa que agrair la presència de tots aquells que us vau deixar caure pel Centre Octubre i, en especial, a aquells que van llegir algun dels textos que recull el llibre i que em van acompanyar/suportar durant l'acte.

He de reconéixer que tot i que m'agrada practicar l'exhibicionisme, m'agrada fer-ho sempre des de la tranquil·litat i l'anonimat que atorga la distància i la pantalla de l'ordinador i que esta mena d'actes socials em superen en alguns moments.

Òbric parèntesi. En un moment donat vaig arribar a pensar que si tornava a somriure corria el risc de clavillar-me la cara. Tanque parèntesi.

Com deia, però, el sentiment que més vaig experimentar durant la presentació i les hores posteriors fou el d'agraïment a tots aquells que d'una forma o d'una l'altra em vau recolzar i acompanyar.

Un vegada finalitzat l'acte, el desenvolupament de la nit em portà a festejar-la envoltat d'amics i d'estupefaents, de veïnes que ens llançaven gerres d'amoníac i de policies motoritzats i especialitzats a dissoldre masses de gent que fan soroll durant la matinada de nits d'octubre que semblen estiuenques.

En obrir l'ull el diumenge a migdia, però, em vaig topar amb el meu noviet, que dormia plàcidament a pocs centímetres de distància i, després de despertar-lo de la millor forma possible, em va fer el segon regal del dia: el primer sempre seran els amics.