Y yo a ti

-->

Dissabte em vaig despertar a mig dia amb la boca seca i apegalosa, amb el cap a punt d'explotar i amb tot el cos dolorit. Amb prou feines vaig aconseguir eixir del llit i arrossegar-me fins la dutxa, i després d'una llarga estona d'aigua calenta em vaig començar a sentir persona.

Rotllat amb una tovallola vaig descobrir al corredor les restes de l'arribada a casa de matinada: roba per ací i roba per allà i vaig tindre el primer gran record de la nit, que em va recórrer l'esquena com un calfred. I vaig somriure.

Recolzat al banc de la cuina vaig prendre una gotada de café -el pitjor que es pot fer per combatre la ressaca- i abans d'accelerar el procés de descomposició interna del meu organisme em vaig posar a recordar els esdeveniments de la nit anterior.

Tot començà amb un sopar lleuger a casa, distés i ple de rialles, seguit d'una ràpida fugida a la ciutat per continuar amb un procés d'intoxicació, constant però eficaç, que a les poques hores ens havia convertit en autèntics monstres.

Al llarg de la nit em vaig trobar amb molts amics i coneguts, i davant de tots em vaig dedicar a presumir de nóvio, com l'adolescent que sóc, i a donar consells destrellatats a qui es prestava a escoltar-los, com una eminència de la blogosfera valenciana, que em preguntà:

- Fins fa poc he estat emparellat i he perdut la pràctica per a lligar... com funciona ara?

- Benvolgut, funciona exactament igual que sempre... però ara tot és molt més ràpid.

- Interessant... i què et sembla eixa xica d'allà?

- Eixa no... la conec i a banda de tindre nóvio, no està disponible.

- Vols dir que tindre nóvio i no estar disponible no és el mateix.

- Deixa'm pensar... - i em vaig prendre un parell de segons abans d'afegir: potser això també ha canviat: les dones han espavilat molt.

Encara recolzat al banc de la cuina, vaig recordar que, moltes hores després, de matinada i al llit, el meu xurret, l'únic per al qual estic disponible, em va dir una cosa. Estàvem encara molt borratxos, però ho digué. Dos vegades.

I amb la tassa de café entre les mans, vaig recordar que en escoltar-lo vaig fer rotllana al voltant del seu cos amb els braços, vaig prémer la galta contra la seua esquena i vaig somriure.

I el mal de cap, el dolor generalitzat i la imminent descomposició interna ja no em van semblar tan greus perquè mentre rematava el café, i sense adonar-me'n, tornava a somriure.