RasoirTerrace

El pont de la Immaculada Constitució començà per a mi dijous, ja que, per fi!, els obrers que venia esperant des de l'estiu van aparéixer per casa per fer-me la terrassa.

La RasoirTerrace consta de cinquanta metres quadrats orientats a l'Est i vaig optar per un sistema de plots per aconseguir que la terrassa no tinguera pendents per al desguàs i l'aigua es filtrara entre les vores del terra.

Donat que no volia que les obres s'allargaren fins el cap de setmana, dijous i divendres els vaig passar amb els treballadors, ajudant-los en allò que les meues capacitats -ben limitades- pogueren resultar útils. O inútils, tal com un operarius em va tirar en cara mentre carregàvem l'atovó:

- Martí, jo porte les rajoles de deu en deu, què collons fas tu?

- Mira Vicent, jo puc treballar amb quatre documents de text oberts alhora, però les rajoles les carregue només de set en set. És el meu límit.

Així, doncs, dijous i divendres els he passat a la terrassa, en companyia de dos obrers, i puc jurar i perjurar que mai havia escoltat tantes blasfèmies (que no gose a reproduir) i tants insults i improperis proferits pels dos exemplars de la classe treballadora contra els astres: 'serà refilldeputa, com pega hui el sol!'; contra els instruments: 'esta paleta catalana és una filla de puta i una malparida'; contra els propis companys 'iiie, fill d'una resacsa de putes, vols deixar de tocar-te els collons i arrimar-me la caldereta de pasta!'; i fins i tot contra els taulells del terra que se resistien: 'me cague en la mare que et va parir, rejola de merda, per què hòsties no vols entrar al puesto?'.

Al remat, però, les hores de feina, de pols i de soroll, l'esgotament i el llenguatge barroer han pagat la pena, ja que ara tinc una terrassa com déu mana, i quan aconseguisca que les meues mans deixen de ser tan aspres com un fregall, podré gaudir-la com toca.