divendres, 27 de febrer de 2009

Mans brutes

De tota la feina que tenia per a esta setmana el més important era el judici que ha tingut lloc este matí.

El meu client estava acusat d’haver robat a l’interior d’un bar de la perifèria de València i la única prova amb la qual comptava el Fiscal per sostenir l’acusació i la petició de presó de dos anys i mig contra el meu client era tot un seguit d’empremtes dactilars que la Policia Científica havia arreplegat a la barra del bar i a les màquines escurabutxaques.

Així doncs, tot el judici girava al voltant d’un pregunta: si les empremtes dactilars constitueixen una prova de càrrec per desvirtuar la presumpció d’innocència o, en cristià, si és possible determinar l’autoria d’un fet delictiu només perquè al lloc dels fets s’hi troben les empremtes d’una persona.

No havia tractat el tema des que estudiava la carrera, de forma que he passat la setmana posant-me al dia i repassant l’opinió del Tribunal Suprem sobre les empremtes dactilars i els informes lafoscòpics amb la intenció de preparar el judici i d’aconseguir l’absolució del meu client, tot i que sabia perfectament que era més que culpable.

Anit, per tant, em vaig dedicar a escriure l’informe i els al·legats que faria valdre al judici i que es concretarien en l’opinió que Cándido Conde-Pumpido havia emés en un cas semblant i en la qual afirmava que les empremtes dactilars, si no vam acompanyades d’altres indicis, no tenen prou força per condemnar algú per la comissió d’un delicte.

Este matí, però, el Fiscal i el Jutge han volgut parlar amb mi abans de la celebració del judici i m’han fet saber que pensaven condemnar el meu client d’una forma o una altra i que es passaven olímpicament de l’opinió de Conde-Pumpido:

- Déjese de historias, letrado: le ofrezco un año de prisión -m’ha dit el Fiscal i ha afegit: le aconsejo que coja el dinero y corra.

Li he explicat al meu client que la situació era complicada, sobretot si tenim en compte que la Policia Científica trobà les empremtes a l’interior de les màquines escurabutxaques, i que si ens conformàvem amb la petició del Fiscal no hauria de complir la pena de presó, ja que no tenia antecedents penals.

Finalment, ha acceptat la proposta de condemna, i he entrat a Sala a anunciar-ho:

- Creo que, por esta vez, cogeremos el dinero y correremos, señor Fiscal, pero le aseguro que a la próxima mi cliente se pondrá guantes.
- Buen consejo, letrado. Muy buen consejo.




dijous, 26 de febrer de 2009

Auster i los huevos escocíos

Ahir quan tornava de downtown a casa a poqueta nit, van pujar al tren dos matrimonis de iaios carregats de maletes, caixes, neveres portàtils i, estic convençut, alguna gallina.

Eren els típics iaios que tornaven al poble després d’haver passat uns dies al pueblo, i ho feien carregats d’embotits i, com he dit, algun animal viu a l’equipatge, ja que l’olor que s’escampava pel vagó ho evidenciava clarament.

Un dels iaios es posà a organitzar la resta de l’expedició a crits:

- ¡Antonia, Antonia! Ahí tienes un asiento libre: ¡cogétele!

Em feu gràcia l’ús mesetari del pronom le i em vaig adreçar al iaio organitzador i li vaig oferir el meu seient:

- Vol seure, senyor?
- ¿Cómo dices?
- Que si vol sentar-se, senyor.

El iaio em mirà i m’amollà a crits:

- Gracias hijo, pero acabo de bajar del otro tren y llevo tanto tiempo sentado que todavía tengo los huevos escocíos.

Vaig somriure i vaig tornar la mirada a Brooklyn Follies.


dimecres, 25 de febrer de 2009

Mono


Dilluns, farcit de remordiments per haver passat una nit de dissabte hiperdestructiva, vaig fer una d’aquelles coses que mai ha de fer-se en calent: prendre la determinació de fer vida sana.
Així, donat que generalment de dilluns a divendres no acostume a beure vodka ni a tastar la droga, vaig decidir deixar el tabac, que és l’únic vici que mantinc entre setmana.

El dilluns i el matí del dimarts resultaren suportables i cada hora que passava sense encendre un cigarret esdevenia una autèntica satisfacció. Després de dinar, però, el meu cos em demanava toxines i nicotina i vaig començar a suar.

Em vaig posar nerviós i irascible i cada cop que mirava el rellotge tenia la sensació que el temps no passava de ninguna forma: les 17:01, les 17:01, les 17: 01, les 17:02...

Per evitar la temptació de baixar a comprar tabac, vaig començar a pensar en el casos de malalts de càncer que havien perdut les dues cames, la gola o un pulmó, i a imaginar la meua vida sense cames, però l’autosuggestió tingué un efecte mínim i als pocs minuts vaig decidir que preferia viure sense cames, ja que tampoc les gaste per a tantes coses, i em vaig fer amb un paquet de Marlboro.

Mentre em fumava el primer cigarret al balcó, em vaig adonar de com d’estúpid resultava el propòsit de deixar de fumar, ja que el principal problema no era el tabac, donat que dissabte podia haver mort ofegat per culpa dels meus propis vòmits i no de la nicotina, així que vaig canviar les prioritats i vaig decidir que primer que res calia deixar la mala vida, així en general.

Costa tan poc enganyar-se...

dimarts, 24 de febrer de 2009

Arrivederci Bermejo!

La dimissió (cessament, baixa o execució pública) de Bermejo estava cantada des de feia dies i hui tota la premsa critica la seua gestió al front d'un Ministeri que ha passat a convertir-se en un maldecap per al Govern espanyol.

He de reconéixer que fa dos anys vaig celebrar l'arribada de Bermejo a Justícia, ja que venia precedit per una ideologia d'esquerres i per una llengua esmolada i acusadora, però amb el temps només ens ha deixat decepció rere decepció i al remat el seu llegat ha estat una imatge esperpèntica, absolutament inoportuna i que ha permés al PP prendre oxígen quan tots pensàvem que estaven a punt de morir ofegats.

I és quan el ministre de Justícia no té cap mirament amb passar un cap de setmana foten trets amb el jutge instructor d'un cas que afecta el principal partit de l'oposició i, per si fóra poc, sense tindre la llicència corresponent, una dimissió es queda curta.

Si a més a més, el seu poc trellat sembra dubtes en la instrucció d'un cas de corrupció tan important com el que assetja al PP, la imbecilitat del subjecte en qüestió no es pot posar en dubte.

Bermejo, doncs, serà recordat pel seu tarannà poc conciliador, per les imatges de cèrvols morts sense llicència, per ser el responsable de la primera vaga de jutges de la Confederació Ibèrica de Nacions i per haver posat en risc la instrucció de Garzón contra la trama de corrupció que envolta el PP.

Més que una dimissió, en definitiva, Bermejo hauria d'haver-se oferit per a una lapidació pública que esteria més que merescuda.

dilluns, 23 de febrer de 2009

Drogues

A la columna que comparteix amb Enric González a El País, este matí Juan Cruz explicava l’atac que ha patit per part d’una lesbiana furibunda que es va ofendre pel fet d’haver-se fet ressò de la biografia oficial de Jade Goody, l’exconcursant de Big Brother que vendrà la seua mort a la televisió, en la qual explicava ella mateixa en una entrevista que la seua vida havia estat complicada i que mancava d’expectatives perquè son pare era toxicòman i sa mare lesbiana.

Cruz, tot i que a l’edició digital del diari per error signa González, reconeix que la frase no és correcta i admet que no es pot equiparar homosexualitat i toxicomania, però se sorprén perquè les crítiques han vingut només per part d’homosexuals i no de toxicòmans.

Sota la meua condició d’homosexual i de politoxicòman vull recolzar Cruz, ja que l’autor de la columna es limità a reproduir una frase de la mateixa Goody, però també vull explicar-li per què els toxicòmans no ens hem reaccionat al seu primer article: suposa massa feina enviar un correu electrònic per mostrar rebuig quan t’entregues amb autodestrucció al consum de drogues.

Així, hui encara arrosegue una ressaca diabòlica després d’haver passat la nit de dissabte en un estat a mig camí entre el món real i la inconsciència i els records d’una llarga nit resulten borrosos i massa confusos: recorde haver sopar amb uns amics, haver assistit a un fabulós concert d’Elastic Band amb una altres amics i d’haver abusat del vodka i de més coses durant massa hores, ja que els flaixos d’haver vomitat a un after es barregen amb els records de frases destrellatades.

Hui és un d’aquells dilluns en els quals penses en deixar-ho tot i encetar una nova vida: un dilluns normal i corrent.



divendres, 20 de febrer de 2009

Sopar de Lost

Anit tenia dues convidades a sopar i el menú era ben senzill: el primer plat consistí a una ració de teràpia sentimental conductiva, ja que tots tres ens trobem en relacions més o menys incipients, amb tot el que això suposa: nervis, expectatives, por i emoció.

Vaig informar les meues convidades que ja porte una foto del meu nóvio NIF a la cartera, ja que de matí havia esmorzat amb ell i me l’havia regalada, perquè acabava de renovar-se el DNI i en tenia de sobra.

- ¿Estás de coña? -em van preguntar amb mirada escèptica.
- Claro que no. Mirad.

I els vaig mostrar la foto que hores abans, a la caixa del supermercat, em va caure sobre la cinta transportadora mentre buscava la targeta de crèdit per pagar els últims ingredients del sopar.

- És el meu nóvio -vaig dir a la caixera mentre recuperava la foto de les seues mans. És guapo, eh?

Este gest, més propi de quan eres un adolescent que no pas un postadolescent, com és el cas, em sembla tendre, vintage i nyonyo, però m’agrada, així que no s’accepten crítiques, ni destructives ni, molt menys, constructives.

El segon plat del menú era l’últim capítol de Lost, la sèrie més filladeputa que han fet mai a la televisió.

Ara, però, estic ansiós: he d’esperar una setmana sencera per gaudir d’un nou capítol de la sèrie i unes quantes hores per tornar a tindre el xic NIF a casa.


dijous, 19 de febrer de 2009

Bilingüisme a la valenciana

-->
Ahir vaig tindre una reunió amb l’advocat contrari d’un cas molt avorrit que porte entre mans. En arribar al seu despatx, el típic despatx amb mobles passats de moda i parets folrades de diplomes insubstancials, m’informà que havia delegat el cas en la seua filla, que també era advocada, però que no hi havia arribat encara.

L’advocat i jo vam començar a discutir, en valencià, els punts d’una possible solució per al cas, fins que aparegué la filla-advocada, jove i atractiva:

- Mira, Martí, esta és la meua filla.

Ens vam presentar i tot seguit el pare-advocat posà en antecedents la filla-advocada:

- Hija, estaba hablando con Martí sobre la posibilidad...

I callà de sobte per a aclarir una cosa que saltava a la vista:

- És que parle castellà amb la meua filla, -digué amb naturalitat i afegí: si no t’importa, podem continuar la reunió en castellà?

Vaig valorar la possibilitat d’insultar l’advocat-pare, però intervingué la filla:

- No te preocupes papá, que cada uno hable como quiera.

Estic segur que esta escena de costumisme bilingüe anormal faria les delícies de Rosa Díez.




Guàrdia en vaga

Estar de guàrdia el mateix dia que els jutges de la Confederació Ibèrica de Nacions decideixen convocar la primera vaga de la història hauria de ser prou garantia per assegurar un jornada de tranquil·litat, però no és així.

Ahir de bon de matí, quan em vaig plantar als jutjats per preguntar si tindria feina, em van informar que el jutjat de guàrdia havia suspés totes les actuacions previstes, de forma que tres rodes de reconeixement i un parell de declaracions quedaven en l’aire.

Però no podia tindre tanta sort, i a mig matí em van cridar per assistir un detingut que havia de sotmetre’s a la compareixença de l’article 505 de la Llei d’Enjudiciament Criminal.

Òbric parèntesi criminal. Este article de la llei processal penal regula la presó provisional, que és aquella que s’acorda quan encara no hi ha sentència però, per exemple, el jutge creu que l’acusat podria escapar o destruir proves o quan el fet penal té una especial rellevància. Tanque parèntesi criminal.

Esta compareixença es considera urgent i no pot ser retardada, de forma que la jutgessa de guàrdia es va veure obligada a abandonar la vaga i a determinar si enviava el meu client a presó o el deixava en llibertat.

Per prendre esta decisió, el jutge ha d’escoltar el fiscal i l’advocat defensor i, després, prendre la determinació més ajustada a Dret. El problema, com sempre passa en estos casos, és que la jutgessa ja havia decidit què faria amb el detingut fins i tot abans de veure’m la cara, ja que en arribar al jutjat el funcionari em confessà, mentre m’allargava l’atestat de la policia:

- Martí, te avanzo que este tío esta noche duerme en Picassent.

Vaig arrugar el front i em vaig posar digne:

- Bueno, no nos precipitemos, porque todavía tengo que preparar mi alegato.

El funcionari em va mirar amb un somriure tort i m’amollà:

- Yo sólo te digo que, por orden de Su Señoría, ya tengo preparado el mandamiento de ingreso en prisión, así que te aconsejo que no te esfuerces mucho.

En efecte, una vegada a la sala de vistes, la jutgessa m’informà:

- Letrado, he decidido decretar el ingreso en prisión del detenido...
- Disculpe, Señoría, pero es que ni siquiera sé de qué se acusa a mi cliente porque acabo de tener acceso al atestado y... -vaig interrompre la jutgessa, la qual cosa no es pot fer mai.
- Deje que le explique, letrado: a su cliente se le acusa de un delito de lesiones porque ha enviado a su esposa al hospital con un brecha en la cabeza causada con una barra de hierro de esas que se utilizan en las chimeneas y de otro delito de detención ilegal, ya que la encerró bajo llave en una habitación varios días, durante los cuales aprovechó para darle palizas de vez en cuando.

Vaig decidir callar i deixar que la jutgessa prenguera aire i continuara:

- Como le digo, la mujer de su cliente está en el hospital, custodiada por la policía, así que le aseguro que tengo elementos de juicio suficientes para decretar la prisión provisional hasta la fecha del juicio

Quan vaig aconseguir eliminar de la ment les imatges que la jutgessa acabava de relatar-me, vaig dir:

- Señoría, entenderá que estoy obligado a oponerme a la prisión provisional y a formular un recurso de apelación, ¿verdad?

La jutgessa em mirà amb condescendència i només digué:

- Usted haga lo que tenga que hacer.

I em van entrar ganes de fer vaga.


dimecres, 18 de febrer de 2009

NIF

La setmana passada vaig patir un brot de neurosi paranoide sense precedents. La meua intenció era aprofundir en la relació que vaig encetar fa unes setmanes amb un xic que m’agrada (i molt), però l’excés de feina, la correcció de l’esborrany de Busca qui t’ha pegat, la planificació del viatge a Llombardia, la temptativa de segrest que va patir Matt (un incident sobre el qual no vull ni pensar perquè em produeix angoixa) i la supervisió de les obres de RasoirHouse van enfonsar el meu estat anímic i, el que és més important, el meu apetit sexual.

Vaig tindre dues nits al llit un xic atractiu, divertit, bord i intel·ligent i no vaig ser capaç d’aprofundir tant com tenia pensat i em vaig frustrar d’una forma tan exagerada que durant massa dies he valorat la possibilitat d’haver esdevingut una mena d’ameba lesbiana.

Vaig comentar esta situació amb diferents persones properes (i discretes) i totes van coincidir en el fet que no tenia cap importància, ja que tots passem per etapes menys sexuals i que de la mateixa forma que l’ànim libidinós desapareix sense avisar, als pocs dies torna amb més força.

Estos consells, però, no em van ajudar en res, ja que majoritàriament provenien de dones heterosexuals de vida sexual discreta, i resulta palmari que no podien reconfortar-me de cap manera.

Per sort, l’aire fresc (gelat, millor dit) de la Llombardia d’este cap de setmana passat ha fet tornar tot al seu lloc: el meu ànim torna a ser efervescent i el meu apetit sexual sembla recuperat. O almenys anit ho va estar.

Tot preparat, doncs, per fer-me càrrec d’una relació amb un Novio Ideal Formal (NIF) que em fa goig i em posa els pèls de punta de l’emoció.

Imatge d’Alessandro Roja, que interpreta Dandy a la sèrie italiana Romanzo criminale


dimarts, 17 de febrer de 2009

Tornada


Després d’haver passat el cap de setmana a la Llombardia italiana i d’haver visitat les ciutats de Cremona, Mantova, Piacenza i Bèrgam i de fer una escapada al Veneto per fer un tomb per Verona, la tornada a la realitat és molt dura.

El vol que separa València i Bèrgam té una durada de menys de dos hores, però no entenc la sensació de jet lag que arrossegue des d’ahir.

No sé si serà perquè compare els marbres de les façanes dels duomos de Cremona i de Piacenza amb el fet que la trama de corrupció que afecta el PP per fi ha tocat el Consell de Camps i implica el conseller Serafín Castellano, membre del sector rural del PP valencià que posa en evidència que amb un pot de brillantina qualsevol pot passar per conseller, tot i tindre la capacitat dialèctica i discursiva d’una sabata.

Tampoc sé si tindrà a veure amb el fet que preferisc passejar a poqueta nit per la Città Alta de Bèrgam i no trobar-me amb un judici, una guàrdia i el fum de feina que tinc pendent per a esta setmana.

Tampoc sé si el record de Mantova, una ciutat medieval i envoltada de llacs i de l’Arena de Verona, s’ha esfumat per culpa de les imatges que la televisió ens ha donat sobre el rescat d’una vintena de cossos de xiquets subsaharians a les costes de Canàries i de l’espectacle vomitiu sobre l’assassinat d’una adolescent sevillana a mans de seu noviet.

Però no tot a la tornada és dolent, ja que també m’espera el meu noviet per a sopar esta nit i segur que ell no vol assassinar-me i llençar-me al riu embolicat en una manta.


RasoirPassarel·la




divendres, 13 de febrer de 2009

La corrupció del PP al País Valencià també és com de conya

Quan ens van assabentar que la trama de corrupció que afectava el PP no era cosa només de la Comunitat de Madrid, sinó que també s’estenia a Galícia i al País Valencià molts ens vam alegrar.

La realitat, però, ens ha fet tornar a portar-nos les mans al cap: el PP valencià no és capaç ni tan sols de corrompre’s d’una forma seriosa?

Mentre a Madrid i a Galícia hi ha imputats i detinguts per delictes seriosos, el responsable de la trama de corrupció a València portava per malnom El Bigotes (!), l’empresa es deia Orange Market (!!), es casà amb una Mamachicho (!!!) i celebraren el convit, al qual acudiren Camps i Costa, al restaurant de l’edifici Veles e Vents del Port de València (!!!!).

L’exMamachicho, de nom Noemí Ramal, no només fou portada a Interviú l’any 1994, sinó que té una dilatada carrera televisiva que inclou col·laboracions a programes com ara Llevátelo calentito, El Gran Prix, El Gran Juego de la Oca, Humor 5 estrellas i Querida Concha, entre molts altres productes d’alta cultura.

Després de tants anys dedicats a malgovernar-nos, a desmantellar la sanitat i l’ensenyament públics, a insultar la nostra intel·ligència i a destruir el País amb un urbanisme salvatge, el Partit Popular no ha aprés com corrompre’s sense fer llàstima?

Espere poder oblidar-me de tot açò a Itàlia... fins dilluns!

RasoirDaLetto

Imatges de RasoirDaLetto, amb el vestidor i, al fons, el bany.

Aviat les històries de llit de Rasoir es localitzaran a esta habitació.

dijous, 12 de febrer de 2009

Els amics de Matt i el meu nóvio

Matt no és precisament el gos més popular del parc. El seu mal geni i l’odi que sent i manifesta envers la resta dels gossos l’han fet mereixedor d’una imatge agressiva que no es correspon amb la realitat, perquè Matt és tot amor.

Òbric parèntesi. La veritat és que la fama de violent i antipàtic que té el meu gosset està més que justificada, ja que ha intentat assassinar almenys tres o quatre gossos. Tanque parèntesi.

El cercle d’amistats de Matt és, doncs, molt menut, i se circumscriu a tres o quatre gossos miserables que se sotmeten a la seua autoritat, perquè ell és el gos alfa del parc.

Esta llista d’amiguets/subordinats inclou Leo, que ja era amic de Maia i al qual Matt permet apropar-se de tant en tant. També en forma part Jacky, un gos que barreja un cap de proporcions elefantíaques i unes potes de poc més de quinze centímetres, l’ama del qual és incapaç de pronunciar el nom de Matt i sempre acaba cridant-lo de forma estranya: Max, Mac, Mars... No entenc com esta xica és capaç de pronunciar Sheila, que és el nom que li posà a la seua filla, i no pot dir senzillament Matt.

Però no totes les amistats de Matt són gossos, ja que també hi ha espai per a l’amor: Matt està completament penjat de Canela, una gosseta de color ídem, que porta Matt com cagalló per sèquia: quan Matt veu Canela estira de la corretja, plora com un xiquet i la boca se li fa aigua, sobretot abans i després de llepar-li la vagina.

He intentat explicar-li que no pot anar així per la vida, que no és presentable eixa mena de comportament en públic, que ha de vigilar les formes i que necessita autocontrol.

Ell m’ha dit que en lloc de fotre-li el sermó el que hauria de fer és aplicar-me eixes advertències a mi mateix, perquè no entén com puc conéixer un xic només una setmana i mitja i ja dir-li nóvio.

- Perdona, Matt, però almenys jo no em dedique a llepar-li res en públic al meu nóvio -li he contestat provant a mantindre la dignitat.
- De moment, Martí, de moment...

Puto Matt.


dimecres, 11 de febrer de 2009

Llombardia i Eluana

Tot i que em vaig jurar a mi mateix que no posaria un peu a Itàlia fins la desaparició política (o el que seria encara millor: la desaparició física de Berlusconi), este cap de setmana tinc previst fer una escapada llombarda en companyia d’un parell d’amics.

La idea per al cap de setmana és establir el centre d’operacions a Bèrgam i aprofitar per visitar les ciutats de Cremona, Mantova, Brescia i, si ens dóna temps, apropar-nos a Pavia.

Des que vaig fer la reserva del vol i de l’hotel, però, em rondava una altra idea al cap: fer un salt a Udine i desconnectar la pobra Eluana de tots aquells aparells que durant massa temps l’han mantinguda en un estat de vegetació infame, allargant de forma fastigosament acarnissada els últims sospirs d’un ésser humà.

Amb este gest, que considere la màxima expressió humana d’allò que hem d’entendre per misericòrdia i pietat autèntiques, aconseguiria no només posar punt final al patiment innecessari d’una jove que tingué la mala fortuna de patir un accident de trànsit i de trencar-se el coll, sinó també la condemna unànime de la dreta i de part de la falsa esquerra italiana i l’excomunió del Vaticà.

Estic en condicions de confessar, doncs, que fa anys que busque de forma indissimulada un pronunciament del Papa contra la meua persona, en el qual m’assegure que mai aniré al Cel (sic) i, modestament, crec que m’ho he currat amb escreix: sóc valencià, sóc advocat, sóc gai, he intentat apostatar i acostume a cagar-me en déu i en la mare que el va parir davant la mínima oportunitat.

- Ho sent, però no ens queda este model de sabata en la teua talla.
- Mecaguendéuienlamarequeelvaparir!

La mort d’Eluana este mateix dilluns no només servirà per donar descans al cos de la jove i al patiment de la seua família, ja que ha encetat el debat al si de la societat italiana sobre el dret a una mort digna, un debat que la dreta i la caverna provaran a soterrar convenientment.

Si els deixem fer-ho, clar.

dilluns, 9 de febrer de 2009

El tiroteig

Fa uns mesos vaig presenciar un tiroteig al mig del carrer mentre passejava amb Matt i comentava amb un amic per telèfon les porcades d’un regidor del PP que havia passat pel meu llit uns dies abans.

Quan ja havia aconseguit oblidar l’incident, este matí m’ha telefonat un periodista amb el qual col·labore de tant en tant i m’ha anunciat que este cap de setmana havien detingut els participants en el tiroteig i que en poques hores passarien a disposició judicial.

Donat que tenia feina al jutjat, he quedat amb el periodista i m’ha donat més informació de la que necessitava saber, ja que la jutgessa ha decretat el secret d’actuacions i jo hauré de prestar testimoni en la vista i participar en les rodes de reconeixement.

Estic barallant la possibilitat de demanar escorta de seguretat i esdevindre una mena de testimoni protegit, ja que si Roberto Saviano té protecció només per haver escrit un llibre sobre la Camorra napolitana, no em puc imaginar què passarà si els del tiroteig descobreixen que faré una crònica a Busca qui t’ha pegat...




LinkWithin

Related Posts with Thumbnails