dimarts, 30 de juny de 2009

El País (Valencià)

És innegable que El País ha esdevingut un diari fàcil de criticar: d'una part, per la seua línia editorial, condicionada pels anunciants i pels interessos polítics i del mateix grup empresarial que l'edita; i d'altra part, per un espanyolisme lingüístic realment recalcitrant.

El País, però, continua sent l'únic diari de masses en espanyol en el qual encara es poden trobar articles que paga la pena llegir i que compensen les imbecil·litats de personatges com Elvira Lindo o els articles tramposos de Vargas Llosa. 
 
Diumenge passat trobàvem un d'estos articles a les pàgines d'opinió, que sota el títol Ideas para la izquierda, de Daniel Innerarity, diagnosticava el mal que afecta l'esquerra europea i -oh, novetat!- proposava alguna que altra solució.

En efecte, tot i que l'article feia referència al fracàs de la socialdemocràcia en les eleccions europees, el seu contingut seria fàcilment aplicable al cada dia més insignificant i inexistent socialisme valencià, encapçalat per l'invisible i intranscendent Alarte, i a la situació política valenciana en general, sotmesa per esta dreta destrellatada i populista de Camps.

Així, l'article comença amb allò que tots hauríem de conéixer: la diferent cultura política entre dreta i esquerra: la izquierda espera mucho de la política, más que la derecha, a veces incluso demasiado. (…) La derecha se contenta con que la política se limite a mantener las reglas del juego.

I és justament esta insatisfacció la que fa que la izquierda, en la medida en que espera mucho de la política, también tiene un mayor potencial de decepción. Por eso el vicio de la izquierda es la melancolía, mientras que el de la derecha es el cinismo.

Així, les crisis que poden afectar dreta i esquerra són diferents ja que la izquierda aprende en ciclos largos, en los que una decepción le hunde durante un espacio de tiempo prolongado y no consigue recuperarse si no es a través de una cierta revisión doctrinal; la derecha tiene más incorporada la flexibilidad y es menos doctrinaria, más ecléctica, incorporando con mayor agilidad elementos de otras tradiciones políticas.

Com deia, este article sembla escrit pensant en la crisi del PSPV i de l'esquerra valenciana en general però, per sort, l'autor també apunta el camí de les solucions: la izquierda sólo puede ganar si hay un clima en el que las ideas jueguen un papel importante y hay un alto nivel de exigencias que se dirijan a la política. Cuando estas cosas faltan, cuando no hay ideas en general y las aspiraciones de la ciudadanía en relación con la política son planas, la derecha es la preferida por los votantes.

Açò explicaria per què el País Valencià, arrassat ideològicament per les mentides de la dreta, es pronuncia elecció rere elecció majoritàriment i amb uns percentatges que provoquen vergonya, a favor d'una opció que ens ha buidat de contingut polític, que insulta i menysprea els ciutadans i que practica el cinisme sense mirament; i explicaria també per què el PSPV no és encara, ni de lluny, una veritable alternativa: sense idees i sense cap intenció de tornar a polititzar la política, Alarte no ens solucionarà res.

dilluns, 29 de juny de 2009

Curt

No pots follar amb qualsevol: les lleis de la Física, les regles de la natura, l'ordenament jurídic i el sentit comú ens diuen que no tot el món resulta un bon partenaire.

Així, qui ací escriu no té cap mirament a l'hora de reconéixer que per regla general no folla mai amb psicòtics o depressius, persones que pesen més de huitanta quilos o superen el metre noranta d'alçada, menors de vint-i-un anys, ancians, óssos, asiàtics i altres espècies igualment poc afavorides per la natura.

Òbric parèntesi. Recorde a tots aquells temptats a tirar-me alguna cosa en cara que he escrit per regla general. Tanque parèntesi.

Ahir, però, per deixar enrere una ressaca tòxica i estupefaent vaig decidir passar la vesprada al llit amb un xic que conec fa més o menys un any i que entraria dins dels paràmetres d'allò que no m'agrada follar, tot i que és atractiu, templat, divertit, té un cos fibrat i proporcionat i és força intel·ligent. El problema és que és baixet. Molt baixet.

No m'atreviria a dir quina alçada fa, perquè sóc un inepte per a mesurar magnituds a ull, però sí puc dir que és la persona més baixeta que ha passat mai pel meu llit i que durant una bona estona vaig tindre la sensació d'estar follant amb un menor (molt menor!) d'edat.

En desfer-me d'esta sensació (i també de la por a causar-li alguna lesió interna), em vaig poder concentrar i vaig gaudir d'un sexe que em va sorprendre gratament, com si el fet d'haver canviat les proporcions estàndards suposara per se una nova forma de follar.


dimecres, 24 de juny de 2009

Timorat

Imaginem per un moment que un paio lliga a una discoteca amb un altre, el qual li promet fer coses al llit que mai de la vida ha fet però, tot just quan estan a punt d'eixir de la disco per follar, apareix l'ecsnovio del primer i, tot i que no vol follar amb ell, li prohibeix fer-ho amb l'altre. 
 
Justament això passà ahir al Congrés espanyol i els protagonistes d'esta història són ZP, Iniciativa i CiU: ZP seria el nostre protagonista, que anuncià que -a petició d'Iniciativa i d'IU- faria una reforma fiscal i augmentaria els impostos dels que més diners guanyen.

Poques hores després, entra en escena l'ecs, que ja no pinta res en la vida sexual de ZP, però que té ganes de fer la mà: CiU amenaça ZP i li diu que si se'n va al llit amb Iniciativa no li aprovarà els pressupostos de 2010 i ZP, en lloc d'enviar els memocristians a la puta merda i, d'una vegada per totes, portar endavant una vertadera política fiscal progressista, s'acollona i tira enrere la proposta.

Este lamentable espectacle politicosexual té un punt de vista ben positiu, ja que ha ajudat (i de quina forma!) a deixar en evidència qui és qui al Congrés: ZP és un poregós sense sang; Iniciativa cada dia té més sentit d'Estat i es mereixeria ser una vertadera opció a l'esquerra del PSOE; i CiU... bé, CiU ha demostrat, en primer lloc, qui pretén que siga el seu electorat -només aquells que guanyen més de noranta mil euros a l'any?- i que actua com un maleït ecs! ressentit i ple de ràbia i que posa de manifest allò que ja ens temíem: CiU és un invent que només funciona quan toca el poder (i 3%).

La crisi

Ahir a poqueta nit un contacte de messenger que no sé ben bé d'on havia aparegut m'obrí una finestra i vam estar xarrant uns minuts sobre vaguetats, fins que preguntà:

Colega diu: ¿de qué curras?

Rasoir diu: Soy abogado ¿y tú?

Colega diu: Yo administrativo pero ahora mismo no tengo curro, ¿te hace falta alguien para ayudarte?

L'oferiment no em va sorprendre excessivament, ja que no ha estat, ni de lluny, la conversa més rara que he tingut mai.

Rasoir diu: De momento no, sorry. He abierto mi despacho hace pocos meses.

Colega diu: Jo, qué pena, ¿te gustaría quedar para tomar algo?

Rasoir diu: Hoy estoy bastante cansado, la verdad. Mejor otro día.

El xic insistí:

Colega diu: No me importaría ayudarte estos meses sin cobrar, me aburro un poquillo en casa y no me molestaría echarte una mano.

I tornà a insistir:

Colega diu: ¿Te puedo echar una mano en el despacho? Lo digo por no estar en casa aburrido sin hacer nada.

Rasoir diu: Tampoco tengo mucho trabajo, quiero decir: es trabajo de abogado.

Colega diu: Ok, pero si tienes despacho yo puedo hacerte de secretario si quieres.

I sembla que mai en tenia prou:

Colega diu: Yo te ayudo, si no te molesta.

Fins que vaig dir allò que resultava obvi:

Rasoir diu: Me parece un poco raro, ¿no crees?

Colega diu: No es raro, la verdad es que me gustaría ayudarte en estos primeros meses hasta que encuentre algún curro y si luego te va muy bien el despacho y te hago falta ya hablamos

Rasoir diu: No sé, me lo pensaré, pero creo que es muy raro. Es que ni te conozco

Colega diu: Ya tío tranquilo, si yo no digo que me contestes ahora, jejejej, quedamos y tomamos un café, hablamos, quedamos alguna que otra vez más para tomar algo y ya me dices algo, ¿quieres?

Davant la insistència del colega decidisc escapar:

Rasoir diu: En fin, voy a hacerme la cena. Ya hablamos

Pero el colega encara tenia més coses a dir:

Colega diu: Ok, me parece bien. Espero quedar contigo para tomar algo, si quieres quedamos mañana por la tarde.

Rasoir diu: Ya veremos, que no sé cómo tengo la agenda.

I quan ja estava barallant la idea d'apropar-me al jutjat i sol·licitar una ordre de protecció, el colega decideix fer un pas més en el seu oferiment:

Colega diu: Ok, si quieres, para que sepas que te puedes fiar de mí, te paso mi currículum y allí tienes todos mis datos, y mi móvil si quieres para llamarme y quedar para tomar algo.

No vaig ser capaç de rebutjar la idea i ara tinc a l'ordinador el currículum d'un paio amb una calvície incipient que assegura fer més de dos-centes pulsacions per minut i que, tot i que té moltes paperetes per ser un psicòpata, ha demostrat ser un jove molt emprenedor.

dimarts, 23 de juny de 2009

Dilluns inèdit

El dilluns sol ser el pitjor dia de la setmana perquè acostume a arrossegar la ressaca del cap de setmana, i a l'estat de malestar general cal sumar el fet que les hores de feina passen lentament i els minuts duren el mateix que les hores, de forma que no aconseguisc arrancar i em passe tot el dia al ralentí.

Este dilluns, en canvi, em sentia perfectament descansat i carregat d'energia perquè el cap de setmana l'he passat a la platja, sense alcohol ni drogues -o almenys cap quantitat que siga destacable-, llegint, passejant amb Matt i prenent el sol. Ha estat, doncs, un cap de setmana de desintoxicació exprés.

De fet, la única seqüela incòmoda que em queda del cap de setmana són algunes cremades de segon grau per haver abusat del sol, però finalment he aprés la lliçó: posar-se dos vegades crema de protecció solar del número deu no és el mateix que posar-se una vegada protecció del vint. De veritat que no ho és.

Este dilluns, per si fóra poc, només he tingut bones notícies: no tenia massa feina, Busca qui t'ha pegat ha arribat finalment a València (el podeu trobar, almenys, a la llibreria 3i4, al centre Octubre), han fet promoció del llibre al Cabaret Elèctric d'iCat fm i la declaració de la renda m'ha eixit a tornar, de forma que l'Estat m'haurà de reemborsar un bon grapat d'euros que invertiré immediatament en coses que no necessite.

Així, al llarg del dia he estat de tan bon humor que no m'ha importat que encara no hagen començat les rebaixes, ni el fet d'haver tractat amb un paio d'una immobiliària que no feia més que dir-me 'nano' i que ha assegurat que fins que Zapatero no desaparega del mapa no acabarà la crisi que personatges com ell han promogut i accelerat, ni que a la ràdio m'hagen comparat amb un personatge de Queer as Folk (!) o amb la mateixa Bridget Jones (!!).

Res d'això m'ha importat, com deia, perquè tot i ser dilluns em sentia pletòric i de bon humor i per un moment, només per un moment, he pensat en la conveniència de deixar enrere la mala vida i a centrar-me en els avantatges evidents de portar una vida allunyada de la perdició i del consum de tòxics, però ràpidament he descartat la idea.

I és que tant d'optimisme em posa malalt.


dilluns, 22 de juny de 2009

Retorn

Per deixar enrere la sensació de fracàs després de l'enèsima relació que no he sabut portar endavant, la setmana passada vaig decidir reprendre la vida que no havia d'haver deixat mai estar: la de la promiscuïtat descarada i el sexe sense compromís ni complexos.

Després de tants mesos desaparegut del mapa, pensava que seria difícil recuperar els contactes que vaig deixar a mig camí, però resultà ser tot just el contrari, ja que he aprés que hi ha coses que mai canvien.

- Vaya, cuánto tiempo sin saber de ti -em va retreure Ulls Blaus, un xic atractiu amb el qual havia follat una dotzena de vegades durant l'hivern de l'any passat.

- Bueno, -vaig excusar-me- podemos decir que he estado un tiempo fuera de circulación...

- Ah, bueno, viene bien de vez en cuando desconectar un poco.

- Pero sólo un poco, ¿verdad?

Una hora després de penjar el telèfon tenia Ulls Blaus a casa, tan alt, tan templat i tan insubstancial com el recordava, però molt més carregat de complements, dels quals es va anar desfent segons augmentava la temperatura al llit: el primer que es va traure fou un rellotge més gran que el meu cap i que posava en risc l'estructura del llit i de la casa en general; després van caure dos anells de plata que no recordava haver-li vist i una polsera de cuir que s'enganxà amb els botons del meu pantaló.

Finalment, i quan el clau era a punt d'arribar al final em va dir:

- Será mejor que me quite el colgante del cuello, que no quiero que lo manches.

divendres, 19 de juny de 2009

Cómo está el servicio o com ser una (ham)burgesa

La queli és un metaplasme apocopat que naix a la zona alta de les ciutats per fer referència a allò que s'ha conegut sempre com l'assistenta. És un neologisme recent que té un evident tarannà eufemístic -per no haver de dir allò de xaxa- i que condensa la fórmula 'la que limpia' en només 'la queli'.

Òbric parèntesi etimològic. Alguns han volgut vore en 'la queli' alguna reminiscència del caló queo, referit a 'casa', però crec que això és buscar tres peus al gat. I no cal. Tanque parèntesi etimològic.

El seu ús hui en dia és molt corrent entre els joves benestants i a mi no em resulta especialment desagradable: digueu-me classista, però no trobe que siga ofensiu.

Des que vaig marxar de casa mai he volgut tindre queli, malgrat la insistència de ma mare, i esta determinació obeeix a moltes raons: vivia a un pis molt menut i no necessitava ajuda, a més a més, no m'agrada que ningú tafanege les meus coses ni haver de pagar per una feina que puc fer jo perfectament: sé posar rentadores, netejar els vidres i agranar.

A més a més, però, estic cansat d'escoltar el maldecap que suposa trobar una bona queli, ja que els meus amics m'han contat històries que posen els pèls de punta: 'hem despatxat la queli perquè ens furtava peces de la vaixella' o 'es que el cabrón de mi padre se la follaba y madre se ha enterado' o 'es que la tía es testiga de Jehová y le estaba comiendo la cabeza a mi abuela' o 'la queli se ha ido porque mi madre la acusó de haberle roto un lladró, porque no sabe que fui yo' o, la que més por em fa: 'es que la queli sólo habla búlgaro'.

Per tot això, tot i que la meua vaixella és de l'Ikea, no em feia cap gràcia tindre una queli a casa, però davant la insistència de ma mare vaig decidir provar la seua, que porta per nom Sacri, diminitiu de Sacramento. O de Sagrario. O de Sacrilegio.

- Amb la crisi té moltes hores lliures, parla amb ella i que te tire una maneta -em va dir.

Vaig acceptar a contracor i ja fa unes quantes setmanes que Sacri es deixa caure per casa els divendres, a partir de les nou del matí:

- Martí, si vols que vinga més tard, dis-m'ho, que a mi m'és igual -em va dir el primer dia, quan em va trobar a la cuina desdejunant en calçotets.

Ara ja, però, estem perfectament compenetrats: ella sap que no ha de cantar fins que jo marxe de casa i jo sé que els divendres he d'emportar-me Matt al despatx perquè li té por i que he de posar-me els pantalons abans de desdejunar.



dimecres, 17 de juny de 2009

Garoña que Garoña

No cal ser Maquiavel per saber que un bon governant no només ha de conéixer l'opinió pública, sinó que ha de controlar-la i, sobretot, ser capaç de crear allò que es coneix com estat d'opinió.

Ho sabem perfectament els valencians, ja que gràcies al nostre Govern i a la propaganda institucional vivim convençuts que l'aigua de l'Ebre és nostra, que l'America's Cup i la Fórmula 1 són esports tradicionals valencians o que és completament normal que un president autonòmic estiga imputat a un cas de corrupció.

El Govern socialista de la Confederació Ibèrica de Nacions, en canvi, ha tornat a posar en evidència amb l'afer de la central nuclear de Garoña que té un greu problema de comunicació, ja que, fins que ZP ha anunciat que el Govern la xaparà -i de quina forma!- ha deixat que la caverna i que aquells que venen la seua opinió a les empreses energètiques a canvi de quatre duros hagen portat el timó d'un fals debat sobre l'energia nuclear.

ZP ho tenia tot de cara per tancar Garoña en 2011 sense alçar cap polseguera: la central només suposa el 1,4% de la producció energètica espanyola, té més de quaranta anys i, per si fóra poc, ho portava el PSOE al programa electoral.

Però en lloc de fer l'anunci del tancament i anunciar, també!, mesures concretes per garantir l'ocupació de la zona i l'estalvi energètic, ZP ha deixat que durant setmanes la premsa conservadora haja llançat un discurs trampós i mentider sobre les suposades bondats de l'energia nuclear, com ara que no ens fa dependre de l'exterior, com si Burgos fóra una potència mundial productora d'urani!

ZP torna a arribar tard i malament, amb un discurs pusil·lànime i sense saber ben bé què fer.

Y asín les va.


dimarts, 16 de juny de 2009

Iran, Ronaldo i el Betis

El món continua pendent de les revoltes que ens ha deixat la ressaca electoral iraniana, protagonitzades per un sector suposadament reformista, tot i que no qüestiona ni el model d'estat teocràtic, ni l'existència d'organismes com el Líder Suprem (!), el Consell de Guardians (!!) o l'Assemblea d'Experts, formada exclusivament per clergues (!!!), ni tampoc fa una aposta decidida pels Drets Humans ni rebutja el programa nuclear nacional.

Quina merda de reforma, doncs.

Podríem pensar, per tant, que l'antiga Pèrsia és un país de pandereta però si fem una ullada a l'actualitat que ens regala la Confederació Ibèrica de Nacions -abans coneguda com Espanya- som molts els que no voríem tan malament estar en possessió d'un passaport de la República Islàmica de l'Iran i pagar amb rials.

I és que mentre a Teheran els carrers s'omplin a diari de manifestants que creuen lluitar per alguna cosa de trellat, l'afició futbolística més analfabeta de l'hemisferi Nord -la del Real Betis Balompié, clar- reunia 60.000 persones per demanar la dimissió del simiesc Lopera, encapçalats per l'intel·lectual José Manuel Soto (!). Ni més ni menys.

Òbric parèntesi. Si algun andalús o aficionat al Betis se sent ofés pel paràgraf anterior, pot dirigir les seues queixes i insults a presidencia@juntadeandalucia.es però abans de res, pensem que a la província de Sevilla l'augment de l'atur en els últims dotze mesos ha estat del 42,38% i ningú ha eixit al carrer a protestar. Tanque parèntesi.

Si esta notícia no tinguera per se prou entitat per demanar la deportació voluntària a qualsevol presó iraniana, el fixatge de Cristiano Ronaldo per part del Reial Madrid continua generant polèmica i crisis nervioses.

He de dir que en un primer moment em va semblar estupendíssim que el senyor Pérez es tirara la manta al coll -o en versió ravalera: que es tirara la figa al llom- i es fera amb el jugador portugués: és atractiu, té un aire xoni que em posa calent i, al remat, el Reial Madrid és una empresa privada que pot fer el que considere convenient amb els seus euros.

Hui, però, he canviat d'opinió en llegir que el Madrid ha necessitat que dos entitats, entre elles Caja Madrid, li presten 150 milions d'euros per portar endavant els fixatges del senyor Pérez al mateix temps que mantenen l'aixeta ben tancada per als xicotets empresaris i els particulars, allargant de forma miserable la crisi de liquiditat del sistema financer.

Si a este fet li sumem que el club madrileny manté un deute amb Hisenda que passa dels cinc-cents milions d'euros (i que sembla que ningú li exigeix) i que gaudeix dels favors de les institucions públiques -com la resta d'equips, eh, que ben bé ho sabem i ho patim els valencians per culpa de Rita i el seu amor envers el València CF- la cosa canvia una mica i ara mateix sent un renovat respecte per les manifestacions a favor de la no-reforma iraniana: aquelles almenys semblen serioses.


dilluns, 15 de juny de 2009

True Blood

La cadena nord-americana HBO és la responsable dels millors productes que la televisió ha ofert en anys i anys: seues són les sèries The wire, Six feet under i The Sopranos, magnífica tríada de productes de ficció televisiva que han captivat la crítica menys convencional i el públic desitjós d'històries de qualitat.

L'HBO és també la responsable d'altres sèries que, si bé és cert que no estan a l'alçada d'aquelles tres, mereixen ser destacades: Tell me you love me i In treatment van suposar grans novetats pel format narratiu i per uns guions complexos i excel·lents al voltant de la teràpia psicològica.

Les produccions d'HBO solen associar-se al sexe, a la violència i al llenguatge políticament incorrecte i poques vegades les seues sèries deixen indiferent l'espectador, però des de fa un anys a HBO li ha eixit un competidor fortíssim que li ha tret l'exclusiva d'escandalitzar el poble nord-americà (i per extensió la resta del món) amb sèries que han esdevingut en poc de temps autèntiques meravelles, com ara la genial Dexter, la irregular Weeds, la salvatge The Tudors, l'òbvia Californication i la sorpresa de la temporada passada United States of Tara.

HBO necessitava, doncs, tornar a treure el cap i decidí apostar per Allan Ball, pare de Six feet under, i el que portava sota el braç: True Blood.

La primera temporada de la sèrie, emesa l'any passat, va aconseguir just el que pretenia: crear tants detractors com fans incondicionals.

A mi particularment la sèrie em va agradar molt, tot i ser conscient d'algunes mancances evidents, i l'humor negre, les escenes de sexe i el rerefons anticonservador i de lluita pels drets civils de True Blood han fet que esperara amb ànsia l'inici de la segona temporada, que tingué lloc tot just anit als EUA i que ja es pot descarregar gratuïtament (i il·legalment, com no podia ser d'una altra forma) a tot el món.

I per si fóra poc, els crèdits són una autèntica obra d'art.






NIF/FIN

Divendres de vesprada NIF i jo, separats per dos cafés, vam decidir posar punt final a la nostra relació d'una forma civilitzada i raonada, justament la forma en què no estic acostumat a fer les coses: els seus retrets van ser més que justificats i per part meua no hi hagué cap objecció ni excusa possible.

Mentre parlàvem em mirava als seus ulls i vaig ser conscient d'allò que estava passant: tenia davant meu, escorreguen-se'm entre els dits, no només la millor relació que he tingut mai, sinó la millor a què puc aspirar.

En efecte, NIF és el millor que em podia passar: com indica l'acrònim, és el millor nóvio, el més ideal i el més formal. És justament allò que pensava que buscava després d'haver passat al llarg de tants anys per un rosari de relacions que o bé no em portaven enlloc o bé em portaven precisament on no volia anar-hi.

La relació amb NIF ha coincidit en un moment intens de la meua vida i he hagut de compaginar esta relació amb altres projectes personals i professionals que han requerit d'atenció constant i que m'han descentrat més que mai. NIF ha estat al meu costat, suportant-me les fílies i les fòbies -que en són un bon grapat- i els moments psicòtics i neuròtics.

I jo, en canvi, no he pogut treure'm dels dits la sensació d'estar enganyant-me, d'estar vivint i gaudint una cosa que ni mereixia ni buscava, de fingir que no sóc com sóc i provocant un sabotatge inconscient a la que, com he dit, ha estat la millor relació que he tingut.

En definitiva, NIF és un xic tendre, atractiu i intel·ligent i continua, per tant, sent un nóvio ideal i formal, però no el meu, perquè qui ací es confessa no és res de tot això.

Per molt que m'encabote, no ho sóc.



dijous, 11 de juny de 2009

Abans i després: Rasoir Passerel·la


Rosa Díez i Escola Valenciana

Les dones en política, en lloc d'oferir un punt de vista femení sobre la mateixa (que no sé què hòsties vol dir esta frase tan palpada), han demostrat que poden fer qualsevol cosa tan malament com els homes.

Així, al llarg dels últims anys, les polítiques han posat en evidència que poden ser tiràniques i despòtiques -com Esperanza Aguirre i Ritona Barberá-, retrògrades -com Ana Botella-, mancades absolutament de formació -l'exemple amb majúscules és Bibiana Aído-, tremendament mamarratxes -com Celia Villalobos o Magdalena Álvarez-, exclusivament decoratives -com la Presidenta de les Corts Milagrosa Martínez i, en certa manera, Carmen Alborch- i d'un color gris intranscendent -com Ana Pastor o la Salgado-. Algunes, fins i tot, han arribat a l'extrem de posar en evidència que els falta algun cromosoma imprescindible per exercir la política, com la cada dia més impresentable Leire Pajín.

Què us suggereix la imatge? Primera part

Així, les polítiques no només han aconseguit fer-se amb càrrecs destacats a les institucions, sinó que han deixat ben clar que s'ho mereixen tant com els homes.

Òbric parèntesi. Podria, de veritat, aportar el nom d'un grapat de polítiques que compten amb el meu respecte, però no és la meua intenció ser benvolent ni pedagògic. Ja hem fet una mica tard. Tanque parèntesi.

En el panorama polític actual hi ha, però, una política que protagonitza tots els meus malsons amb el seu discurs ple de grogor, de ressentiment i de cara dura. Parle, com no podia ser d'una altra forma, de la fastigosa, histriònica i vividora Rosa Díez, recolzada a parts iguals per la caverna espanyola i per l'esquerra oficialista del grup Prisa.

Així, esta política que no ha fet una altra cosa que ocupar càrrecs públics durant tota la seua puta vida, pretén vendre'ns un producte com si fóra nou quan en realitat fa una olor a naftalina que tira de tos. I d'això se'n diu estafar.

Esta paia cultiva i alimenta, sense rastre de mirament, l'animadversió mesetària contra tot allò que no siga espanyol (en el pitjor sentit de la paraula) i ho maquilla amb una base de suposat progressisme alhora que recolza els moviments espanyolistes contra el català a les Illes i contra el gallec a Galícia.

En la última entrevista que li he vist concedir afirmava, davant les acusacions d'una periodista, que ni ella ni el seu partit estan en contra de les llengües espanyoles no castellanes, sinó que defensen el dret de tothom a triar la llengua cooficial per adreçar-se a l'Administraïció o per escolaritzar els seus fills, independentment de quina siga la llengua elegida.

Imagine, doncs, que la Díez estarà en estos moments preparant el seu recolzament a Escola Valenciana davant la injustícia que suposa que vora cent mil alumnes no puguen estudiar en valencià tot i haver-ho sol·licitat perquè la Conilleria d'Educació no oferta les places. 
 
Rosa, t'esperem a València amb els braços oberts.

Què us suggereix la imatge? Segona part

dimecres, 10 de juny de 2009

Sophia, Ferran i el dissabte nit

Divendres em vaig despertar en un estat lamentable: amb una ressaca terrible i amb massa interrogants i llacunes al cap. Malauradament, no tenia temps per provar a resoldre'ls, ja que els editors del llibre m'esperaven per passar la resta del cap de setmana a una casa que tenen al mig del camp a Girona en la qual em vaig sentir com un drogoaddicte a un centre de desintoxicació rural: envoltat del no res i destrossat físicament.

Per sort, després de passar la vesprada de dissabte a Girona, vaig tornar a la civilització: la meua estimada i asfaltada Barcelona i, en concret, a casa dels meus amfitrions de la zona alta: la parella valencianoveneçolana formada per Ferran i Sophia.

Per definir la relació de Ferran i Sophia m'agrada fer ús d'un símil cosmètic: mentre el valencià és capaç de dutxar-se i utilitzar un sol producte per netejar-se el cos i el cabell, la veneçolana no pot dutxar-se sense dos xampús, un condicionador, un fortificant de cabells, un tractament per a les puntes, una mascara capil·lar, un exfoliant, un sabó especial i mitja dotzena de productes més l'existència (i la utilitat) dels quals ignora la pràctica totalitat de la població mundial.

Ferran i Sophia, doncs, són com la nit i el dia: dos extrems que han acabat per tocar-se. I els va molt bé.

Vam passar la vetllada a casa, amb cent euros en cava i (més) cocaïna per celebrar una tranquil·la nit de dissabte casolà-chic a l'estil dels anys noranta més decadents, però sobre una taula d'Ikea, model Lack, de menys de deu euros.

Sophia, com a bona sud-americana, és cerimoniosa: abans de cada ratlla obria el seu Gucci gegant (en algun moment vaig estar temptat de comprovar si hi cabia una persona a dintre) i buscava al necesser Louis Vuitton una pinça amb estampat animal print per recollir-se el cabell i no acabar amb tota la droga pel cap. En acabar, tornava a obrir el bolso, guardava la pinça, s'estufava el cabell lleugerament i hi treia un kit complet de maquillatge Chanel per retocar-se.

Mentre tot este procés tenia lloc amb cada esnifada, la llengua de Sophia se soltava més i més i o bé ens comentava els secrets de quiròfan dels cirurgians d'estètica de Miami o els problemes d'armari al domicili familiar a Caracas.

Sophia és una barreja perfecta d'excés i de logos de prêt-à-porter. I, entre altres coses, per això ens agrada tant.

dimarts, 9 de juny de 2009

Dijous barceloní


Després d'haver analitzat (d'aquella manera) els resultats de les eleccions europees -ereccions europees en el cas italià- i d'haver agraït l'assistència i el suport rebuts (d'aquella manera també) durant la presentació de Busca qui t'ha pegat, estic en condicions d'explicar tot el que va donar de si un llarg cap de setmana.
I començarem, perquè toca fer-ho així, per la presentació del llibre, que va constar de dues parts: la primera tingué lloc a la llibreria Antinous i després d'una introducció per part dels editors, el públic va llegir uns quants textos per il·lustrar aquells que encara no coneixien el llibre.
La segona part, a l'inefable Cangrejo fou molt més lleugera i també es van llegir un parell de textos, un dels quals motivà que una assistent increpara l'autor al crit de misogin!
En cap de les dues parts vaig intervindre, tot i que sóc conscient que qualsevol que publica un llibre té l'obligació moral d'explicar allò que ha perpetrat, però és que quan vaig escoltar, per primera vegada, els meus textos en veu alta em vaig sentir estrany i és fàcil entendre el motiu: quan vaig començar a escriure esta mena de dietari, ja fa anys, no tenia -ni de lluny- cap pretensió editorial, per la qual cosa puc assegurar que Busca qui t'ha pegat és un llibre sense pretensions. Ni literàries ni de cap altre tipus. I per un moment vaig tindre la sensació que la cosa se me n'havia anat de les mans, una sensació que hui ja no tinc, però que en aquell moment és va fer molt patent.
Podia haver fet una intervenció per agrair l'assistència, per explicar el valor terapèutic d'un blog o per queixar-me de com la pèrdua de l'anonimat pot condicionar els textos futurs, però vaig preferir callar, posar-me roig en alguns moments i, també, penedir-me d'haver escrit alguns textos, fins l'extrem que quan un dels editors -mig en broma o no- va anunciar que l'editorial no es feia responsable ni tampoc compartia les opinions que l'autor havia vessat al llibre vaig estar a punt de saltar per dir que l'autor tampoc ho feia.
La fi de la presentació tingué lloc en el mateix moment en què -copa de cava en mà- entrava al vehicle d'un -camell- desconegut per provar a fer de la nit una experiència encara més estupefaent.
I tant que ho vaig aconseguir, ja que vaig necessitar que els meus acompanyants em refrescaren la memòria al matí següent sobre determinats moments de la nit que no recordava, com ara que havíem estat a un pub de lesbianes o que havíem presenciat una baralla al mig del carrer, en la qual mentre un paio rebia cops de puny estés al terra un altre provava a defensar-se dels seus agressors amb una crossa ortopèdica.
Coses, en definitiva, que passen a Barcelona.


Fotos d'EA

dilluns, 8 de juny de 2009

Ressaca electoral


No cal ser un gran analista polític per establir les claus de les eleccions europees que acabem de passar, però per fer una lectura convenient cal fixar diferents nivells d'anàlisi.

Si a nivell europeu -recordem que les eleccions eren per al Parlament europeu- la dreta ha arrasat tota Europa i ha deixat la socialdemocràcia i l'esquerra en general a nivells ínfims i vergonyosos, a nivell estatal la cosa permet fer una lectura més interessant.

Sí, ha guanyat el Partit Popular, tal com les fonts menys fidedignes gosaven a aventurar, però per poc: no arriba a quatre punts percentuals la diferència entre les llistes encapçalades per Mayor Oreja i López Aguilar.

El PSOE, doncs, tracta de minimitzar el resultat i la Pajín, que cada dia i declaració rere declaració em fa més la impressió que pateix una mena de retard mental, ha assegurat que el socialisme espanyol és el millor d'Europa quan, en realitat, la socialdemocràcia espanyola sembla ser la última que queda a Europa.

Independentment de la Pajín i de la resta d'Europa, el PSOE ha salvat els mobles amb dignitat: amb una situació econòmica tan lamentable i amb quatre milions d'aturats encara han tret més vots dels que potser mereixien.

El PP, en canvi, està eufòric i ja ha iniciat la matraca consistent a parlar d'eleccions avançades, mocions de censura i qüestions de confiança, i pel que sembla ens cansarem d'escoltar-los durant els tres anys que queden de legislatura.

Izquierda Unida, igual que el PSOE, pot dir que ha salvat els mobles ja que no s'ha limitat a desaparéixer, la qual cosa ja és per se prou positiva, tot i que pot sentir al clatell la respiració ansiosa d'UPyD que s'ha convertit en la tercera força política a una trentena de províncies, entre elles a Madrid, on ha fregat el 7%. I no oblidem que la província és la circumscripció que es vota a les eleccions generals espanyoles.

Al País Valencià la cosa ha estat força lamentable: el PP no només ha guanyat a les tres províncies, a les tres capitals i a la pràctica totalitat dels municipis, sinó que ha augmentat en vots i en percentatge.

Algun ingenu podria pensar, doncs, que els casos de corrupció que afecten l'administraïció valenciana no han afectat el PP, però no podia estar més equivocat, ja que la corrupció política, financera i de prêt-à-porter del PP valencià li ha suposat encara més vots dels que ja tenia i ha deixat la resta d'alternatives polítiques sota mínims.

Ara, doncs, el nostre PP ja sap què ha de fer per perpetuar-se al poder eternament: corrompre's i insultar la ciutadania encara més, perquè el resultat ha estat espectacular.

Ressaca de Barcelona


Del cap de setmana que he passat a Barcelona em quede amb la presentació del llibre el dijous a la nit, que donà per moments inefables i etílics amb abundància i escreix, com ara quan una amiga i jo discutíem sobre qui hauria de tirar-se un atractiu californià que ens vam trobar al carrer o quan vam adquirir droga a un camell que portava al cotxe els temaris de l'oposició que estava preparant perquè 'no es pot viure tota la vida d'açò'.
El sentiment general que he provat al llarg del cap de setmana és el de gratitud, una cosa que no faig massa sovint: gratitud envers tots aquells que d'una forma o d'una altra han col·laborat en Busca qui t'ha pegat, bé siga en el procés editorial, prologant-lo, llegint-lo o, senzillament, interessant-se pel resultat final.
A tots, de veritat, moltes, moltes gràcies.


dimecres, 3 de juny de 2009

Europa (i III): Ja està prou bé!

La gran majoria dels mitjans de comunicació coincideixen a qualificar esta campanya electoral com una de les més brutes que es recorda i per fer-ho utilitzen un to censurador i acusen els grans partits de no haver parlat suficientment d'Europa i d'haver-se dedicat només a qüestions internes.

La meua opinió al respecte és esta: que els follen.

Sí, que els follen. I que els follen perquè ha fet falta una campanya electoral europea fer saber que el President del Govern realitza viatges de partit amb avions militars pagats per tots o que l'ecs Aznar té cinquanta escortes pagats també amb càrrec als pressupostos generals.

Estes dues informacions -realment intranscendents- posen de manifest dues coses que ja sabíem: que Aznar té molts enemics i que un dels principals problemes de l'Executiu de ZP és la comunicació.

Independentment d'això, esta primera setmana de juny he tingut coses molt més importants de les quals preocupar-me que no pas d'una campanya que més que bruta ha resultat ser discreta: ja estic instal·lat a RasoirHouse i demà es presenta Busca qui t'ha pegat a Barcelona.

Tot i això, estic en condicions de fer un pronòstic electoral i d'aventurar les reaccions dels diferents partits per al diumenge: el Partit Popular guanyarà les eleccions -per poc, però les guanyarà- i aprofitarà per dir que les urnes han absolt Camps i laa resta d'implicats, imputats, acusats i condemants i que comença la fi del somni de ZP.

El PSOE, doncs, perdrà les eleccions -per poc, però les perdrà- i dirà que la culpa és de la crisi i no farà cap tipus d'autocrítica. Izquierda Unida baixarà en vots i en percentatge i els seus responsables acusaran el sistema bipartidista i diran que no hi ha motius per preocupar-se perquè no es pot caure més baix.

El nacionalisme conservador no experimentarà cap canvi substancial, motiu que serà més que suficient per deixar-se portar per l'eufòria. El nacionalisme més esquerrà obtindrà uns resultats discrets però bastarà perquè ERC assegure que es tracta d'una passa importantíssima cap a la independència de no sabem ben bé què.

Finalment, UpyD entrarà al Parlament Europeu amb un diputat (i qui sap si superarà IU en vots!) i dirà que a poc a poc es consolida un projecte alternatiu als grans partits i Rosa Díez farà una compareixença pública amb un pentinat encara més inefable que els que sol portar. 
 
Malauradament, de tots els partits polítics els únics que tindran raó seran els refillsdeputes d'UPyD.


dimarts, 2 de juny de 2009

Europa (II): la vida intel·ligent

És lògic que tots aquells que hem tingut el poc gust d'empassar-nos els dos cara a cara entre Aguilar i Oreja ens preguntem: però és que no hi ha res més?

La resposta, òbviament, és que sí, que hi ha vida intel·ligent més enllà del bipartidisme que ens foten els mitjans de comunicació d'una forma tan obscena i descarada, ja que les eleccions europees són com la pluja de la tardor: tot i que en lloc de bolets, ens regala un rosari de candidatures (unes més respectables que no pas altres, clar).

Per culpa d'esta pluralitat de candidatures i de coalicions fins fa pocs dies encara no havia decidit el meu vot, ja que d'una part, m'agradaria que Romeva continuara la seua feina de europarlamentari -el seu escó està en l'aire segons les enquestes- i al mateix temps m'agradaria votar en clau valenciana.

Per dir-ho clarament: estava dividit entre votar Iniciativa (malgrat que qui encapçala la llista siga Willy Meyer (!), del sector més ortodox del comunisme cañí) o votar Bloc (malgrat que a la Coalició per Europa el Bloc Nacionalista Valencià comparteix candidatura amb partits que mai de la vida votaria, com ara el PNV, CiU, Unió Mallorquina o Coalició Canària).

Malauradament, a les eleccions només es permet un vot per persona (aspecte més que discutible, però en el qual no vull aprofundir perquè si em pose a defensar el sufragi censatari rebré acusacions i insults a tort i a dret) i si no fóra perquè he ordit una estratègia perfecta em voria obligat a triar entre les dues llistes electorals que m'interessen.

Esta maquinació perfecta -i clarament antidemocràtica- que em permetrà votar dues vegades necessita d'un col·laborador necessari, que en este cas serà la meua iaia, la qual ja m'havia avançat que no pensava anar a votar.

La meua idea serà agafar la iaia de bracet el diumenge a poqueta nit i, com qui no vol la cosa, portar-la al col·legi electoral i acabar amb la seua abstenció electoral voluntària fent-li creure que estic inclós a una de les dues llistes, ja que la iaia només vota si ho fa pel seu nét:

- No pense votar, fillet, perquè són tots uns lladres que només volen omplir-se les butxaques -em sol dir cada cop que toca anar a votar.
- Estic completament d'acord iaia, però si algú s'ha d'enriquir a costa de l'electorat, no serà millor si tot queda en família?

Sé que no és ni democràtic ni pedagògic, i que esta confessió m'incapacita per tornar a participar en política en esta vida i en les que vindran en acabant, però estic disposat a assumir les conseqüències.

Ara només he de decidir quina llista votarà la iaia i quina votaré jo.


dilluns, 1 de juny de 2009

Bon dia pel matí

No hi ha res millor que despertar-se un dilluns de bon de matí amb el bon dia d'un home atractiu des de la porta de l'habitació, fins i tot si eixe home atractiu i ple de testosterona és el fontaner que ve a muntar-te la pica de l'habitació de la rentadora mentre prova a desfer-se de Matt, que li mossega les sabates.

Dissabte vaig passar la primera nit a RasoirHouse, tot i que encara sembla una nau industrial i que en els pròxims dies vindran els pintors, els electricistes i els fontaners a rematar els detalls que la meua falta de perícia i les pròpies fòbies m'impedeixen realitzar.

Donat que els advocats mai saltem del llit abans de les nou i mitja del matí (per una qüestió estrictament deontològica, és clar) esta setmana em tocarà matinar de valent si no vull que qualsevol dia Matt assassine algun obrer o, el que seria encara millor, algun membre de la classe obrera tinga la temptació de fotre's al llit amb mi.

En el segon cas, espere que almenys tinga el detall de posar la cafetera al foc.

Imatge de Diego



LinkWithin

Related Posts with Thumbnails