dimecres, 30 de setembre de 2009

De promoció: BQTP a València


Al blog Busca qui t'ha pegat m'he dedicat a recuperar a poc a poc els textos que vaig escriure a l'antiga pàgina de fotolog.com durant els anys 2005, 2006 i 2007, abans que algú em denunciara per haver violat totes les condicions d'ús de la pàgina i els administradors em tancaren la paredeta una parell de vegades.
Esta mena de backup-remember ha tingut lloc al mateix temps que actualitzava Busca qui t'ha pegat (al dia) i ja he començat el rescat de l'any 2008 per donar-li continuïtat.
Una selecció de les vora 300 entrades que conté el blog són les que recull el llibre Busca qui t'ha pegat, un projecte temerari de l'editorial LaBreu i el periple del qual em portà a Barcelona per Sant Jordi i, després, una altra vegada en juny per presentar el llibre en societat a la llibreria Antinous.
Fa mesos que Busca qui t'ha pegat arribà a terres valencianes (i també alacantines) però serà en poques setmanes quan es presentarà en públic al Cap i Casal valencià: en estos moments, i si no hi ha canvi d'última hora, l'acte tindrà lloc el proper dissabte 24 d'octubre a la llibreria 3i4, al Centre Octubre.
Durant la presentació barcelonina, un grup de lectors/amics van llegir una selecció dels textos que més més ràbia els va fer i el resultat fou distés i divertit (i el més important és que no em vaig vore obligat a participar-hi), de forma que el més segur és que este siga el mètode que seguirem durant la presentació valenciana.
Així, doncs, se busquen còmplices i cooperadors necessaris per a la presentació/perpetració de Busca qui t'ha pegat a València.


dimarts, 29 de setembre de 2009

Sóc un pervertit


Qualsevol que em conega mínimament sap que m'encanta l'escàndol però que no acostume a escandalitzar-me fàcilment en temes sexuals i amb el temps -i la pràctica- he acabat per entendre i respectar qualsevol mena de fília sexual, fins i tot eixa perversió inadmissible que és el sexe heterosexual. 
 
Així, tot i que em considere una persona amb una ment oberta i predisposada a noves experiències, com en qualsevol aspecte de la vida, fa temps que em vaig fixar unes línies roges que no podia ni havia de traspassar en el camp sexual.

La majoria d'estes línies prohibides tenen a vore amb la higiene, la integritat física, la salut mental o el Codi Penal, de forma que determinades pràctiques sexuals com ara la zoofília, la necrofília, el sadisme o el sexe amb menors de vint anys formen part de les fílies a les quals vaig decidir renunciar de forma explícita i rotunda en arribar a l'edat adulta, açò és, fa només un parell d'anys.

Porte uns dies, però, pegant-li voltes a un tema que em té preocupat perquè considere que és d'una perversió insana i pertorbadora, i és que... redéu, em fa no sé què fins i tot escriure-ho... crec que m'he obsessionat amb Ricardito Costa.

Ja fa mesos que vaig reconéixer que havia vist en Costa un je ne sais quoi que m'excitava i em posava burro: no sé si serà per la veu nasal, per la boca molla, pel seu gust per cotxes que no pot pagar, per la sinapsi neuronal defectuosa que pateix, per la bandereta espanyola que porta a la munyica o per l'ús (i l'abús) del coll italià en les camises que es gasta.

La qüestió és que durant el debat de política general del País Valencià que m'he empassat sense mirament durant tota la vesprada, la intervenció de Costa ha provocat en la meua persona una doble i contradictòria reacció: en alguns moments, i sobretot el discurs laudatori, grandiloqüent i gairebé hagiogràfic en relació al Molt ecs!Honorable, m'ha indignat i horroritzat, però en uns altres, i sobretot quan usava la demagògia i la poca vergonya que li queda per acusar la Pajín i la Fernández de la Vega de ser les responsables de la crisi del País Valencià i per fer-se el suec en relació a tot el merder de corrupció que l'envolta, no he pogut evitar sentir-me una mica excitat i estimulat sexualment.

Definitivament, serà cosa de l'ús (i de l'abús) de la camisa amb coll italià.

O, almenys, això espere.

dilluns, 28 de setembre de 2009

Advocats del cap de setmana

Si el cap de setmana passat fou un atemptat a la decència i a la capacitat del meu cos per sintetitzar els litres d'alcohol que em vaig dedicar a ingerir sense cap mena de mesura, este cap de setmana ha estat justament el contrari ja que en companyia del xurret he passat uns dies a la platja, a la cerca de les turmentes i les pluges anunciades de la gota freda.

Un exemple del despropòsit general del cap de setmana passat tingué lloc a la Bounty, quan unes xiques em van cridar al mig de la pista “¡Martí! ¡Cuánto tiempo!” i no vaig estar capaç de reconéixer-les ni tan sols quan em van dir: “Chico, que somos del colegio”.

- ¿Del colegio? Perdonad, pero eso es imposible, porque mi colegio era sólo de chicos.

Es van mirar una mica espantades i una va apuntar amb condescendència:

- Del colegio de abogados, Martí, del colegio... de abogados y no el de la EGB.

Vaig fer memòria i, per provar a apanyar la situació, vaig afegir:

- Claaaaro, claro... pero estáis mucho más delgadas, ¿verdad?

Just quan les meues companyes es preguntaven si havia estat víctima de les drogues i havia llençat la meua vida per un precipici, aparegué el meu xurret amb un barret al cap i una copa en cada mà, em besà a la boca i saludà:

- Hola, soy el novio de Martí ¿qué tal?

Sorprenentment, al llarg de la setmana el fet d'haver insultat unes companyes en un estat gairebé comatós ha estat contrarestat per l'alegria etílica i el caràcter desimbolt del meu noviet, de forma que al llarg de la setmana no he rebut més que felicitacions.

- Oye, que me han dicho que tu novio es guapísimo -em digué una companya més que xafardera el dilluns per telèfon.

- Perdona, querida: pero es guapísimo... y encantador.

- Jo, qué envidia... -reconegué sense mirament la companya/advocada i no vaig poder fer una altra cosa que tirar-li en cara:

- Te entiendo, cielo, pero eso te pasa por haberte casado con otro abogado.


divendres, 25 de setembre de 2009

Botifarres


No puc arribar a imaginar què estaria fent el PP valencià anit mentre servidor i un amic gaudíem d'un concert de Pep Gimeno, Botifarra, perquè poques hores abans que l'artista socarrat iniciara un espectacle agromusical a base de romanços, malaguenyes, jotes i fandangos, dos diaris publicaven en la respectiva edició on line un informe que posava el PP valencià contra les cordes en demostrar quins han estat els moviments dels conservadors valencians per finançar il·legalment el partit que ens maltracta i malgoverna. 
 
Em puc imaginar, en canvi, la direcció del PP valencià amagat a la seu regional (sic), mirant-se tots de reüll i fent ús dels nous telèfons Bic -d'aquells d'un sol ús i no recarregables a l'estil dels que utilitzen les bandes de The wire per evitar les escoltes policials- i provant a tranquil·litzar Rajoy:

- Tranquilo, Mariano, que esto es Valencia: les ponemos una doble sesión de Un beso y una flor en Canal 9 y acusamos a Zapatero de marginar los intereses de los valencianos y arreglado -diria Costa.
- O le encargamos a Calatrava otra mierda de esas que hace y nos dedicamos a hablar de ello durante un año -apuntaria Rambla.
- ¿Y si volvemos a traer al Papa? -preguntaria Camps.
Però Rajoy, que no és que siga el més espavilat del món, però sí que té una miqueta més de vergonya que els populars valencians preguntaria:
- ¿De verdad creéis que los valencianos serán tan gilipollas como para pasar todo esto por alto?
I segur que Camps, a través del mòbil Bic diria:
- Otra mayoría absoluta, Mariano. Otra mayoría absoluta. 
 
Quin país, redéu.

dimecres, 23 de setembre de 2009

Imbecilitat


Anit Telecinco va decidir obrir el seu informatiu amb tres notícies gairebé insignificants: que una dona havia intentat declarar a l'Audiència Nacional vestida amb un burka, que el President Revilla (què li passa a este home últimament?) havia criticat les opinions polítiques del President Laporta després que el Barça massacrara el Ràcing i, finalment, que un torero portaria publicitat al seu capot d'una beguda dirigida al públic homosexual.

Ni paraula sobre la crisi institucional d'Hondures, ni sobre el viatge de ZP als EUA o sobre ressaca de la moció de censura a Benidorm. Cap ni una, perquè Telecinco cada dia sembla més un abocador incontrolat i considerà que el fet que un torero publicite una beguda gai (sic) té alguna mena de contingut informatiu mentre qualsevol persona amb dos dits de front ho consideraria una simple anècdota, de molt mal gust això sí.

De mal gust, en primer lloc, perquè no existeixen les begudes gais ni tan sols les begudes per a gais -com titulava la notícia El Mundo- sinó bevedors gais; i, en segon lloc, perquè pretendre vincular la suposada comunitat gai amb la tauromàquia és només una forma de fer-se notar el mateix dia que el PSOE protagonitza un espectacle lamentable al Senat en negar-se a penalitzar les festes que maltracten animals i encara està tan recent el sadisme de la festa del Toro de la Vega i les imminents i vergonyoses becerrades d'Algemesí.

No sé si algun gai serà tan imbècil per comprar una beguda gai (o dirigida al públic homosexual, que es com cal dir-ho en un llenguatge nauseabund i correcte políticament), però si algú la compra perquè l'anuncia un torero seria doblement imbècil.

FoQ you!

No veig sèries espanyoles perquè totes em semblen una puta merda: quan veus les produccions que ens arriben dels EUA -ara mateix estic encantat amb Big love i amb Breaking bad- és inevitable que la ficció televisiva que es fa a la Confederació Ibèrica de Nacions et resulte un insult a la intel·ligència.

Tot i això, anit vaig decidir empassar-me un capítol de la sèrie d'Antena 3 Física o química perquè conec molta gent a la que respecte i a la qual faig -feia- dipositària de cert grau de trellat i pensava que la sèrie no estaria tan malament com podia semblar a priori.

Als pocs minuts, però, em vaig portar les mans al cap espantat i horroritzat i no vaig poder evitar preguntar-me si el que estava veient era la conseqüència de l'abús de substàncies il·legals: la sèrie pretén contar-nos el dia a dia d'un grup d'adolescents a un institut públic de Madrid i per fer-ho fa ús dels recursos dramàtics més fàcils, però també dels més perillosos i sensacionalistes: trastorns alimentaris, embarassos adolescents, drogues, desordres de personalitat, orientacions sexuals confoses... però tot interpretat per uns suposats actors amb estilismes i pentinats impossibles que tenen deu anys més que els seus personatges i amb una capacitat interpretativa més que qüestionable.

En paral·lel a les aventures dels joves, transcorre també el dia a dia dels professors de l'institut i el més sorprenent és que els comportaments erràtics i irracionals dels alumnes són calcats pels adults, de forma que la sèrie ofereix al mateix temps una doble i única vessant, però amb una duplicitat generacional.

La qualitat de la sèrie en general està una passa més enllà del que es podria qualificar com deficient, però hi destaca sobretot el destrellat dels guions: em puc imaginar una conversa de l'equip de guionistes mentre preparaven la nova temporada a la sala de reunions de la productora de la sèrie:

- ¿No creéis que tratar los embarazos adolescentes y el consumo de drogas blandas tan a la ligera puede ser, como mínimo, peligroso? -preguntaria el membre de l'equip amb més seny.

- Tienes toda la razón: Antena 3 tiene un compromiso ético y estético con sus espectadores, que merecen no sólo productos de calidad, sino socialmente responsables.

I just en eixe moment esclatarien les rialles entre els guionistes i, en acabar la bogeria, un altre guionista preguntaria:

- Oye, ¿y si ponemos otra anoréxica en la serie, que dan bastante juego?

- ¡Bien pensado!

dimarts, 22 de setembre de 2009

Posa't les piles

Fa uns dies vaig recuperar a l'altre blog un text de desembre de 2007 que es feia ressò d'una notícia publicada a Levante-EMV que anunciava la detenció d'una banda de traficants de cocaïna que venien la droga a l'interior de fundes de preservatius.

Ja fa quasi dos anys d'aquella notícia (ací la versió de Las Provincias), i en el seu moment vaig reconéixer que un d'aquells preservatius de mentida fou el protagonista del sopar que un amic celebrà al centre de València, i també vaig completar la informació publicada a la premsa anunciant que el repartiment era a domicili.

Ara resulta, com deia: quasi dos anys després, que han tornat a desarticular una altra banda de traficants que distribuïa la coca no a l'interior de preservatius, sinó de cigarrets (!), bolígrafs (!!) i piles (!!!).

Cap dels mitjans que ha publicat la notícia (uns amb més literatura que altres) ha relacionat les detencions de fa dos anys amb les que s'han produït esta setmana, tot i que hi ha elements obvis que conviden a pensar que es tracta de la mateixa banda, sobretot el fet que en ambdós casos entre els detinguts es trobava una dona de nacionalitat lituana i que si en un cas la droga s'amagava a l'interior d'una funda de preservatiu, en el segon es tractava de cigarrets, de bolígrafs o de piles.

Però bé, si no esperem massa rigor dels editorialistes d'El País no podem esperar que els prostituïts periodistes que s'encarreguen dels successos repassen l'hemeroteca cada vegada que la policia desarticula una banda de traficants freaks.

Conec un paio que té a sa casa una d'aquelles piles que la banda distribuïa, adquirida només fa un parell de dissabtes, i que assegura que pensa subhastar-la per Internet i oferir-se per participar a tots els programes televisius de testimonis que el conviden.

I és que la coca que passava esta banda no era la millor del món.

La síndrome de Bèrgam (i II)

Com deia, doncs, la setmana passada la vaig passar entre neurosis i psicopaties pròpies de la síndrome de Bèrgam i el culpable fou el meu xurret, ja que no ens havíem vist durant les últimes dues setmanes.

Molts (i, sobretot, moltes) tindrien la temptació de donar-me la raó i de dir-me que dues setmanes sense vore-li el pèl a un noviet és motiu més que suficient per estar una mica mosca i ser víctima de la síndrome de Bèrgam, però em veuria obligat a treure'ls la raó i a insultar-los sense pietat, perquè este fet té una explicació més que vàlida: la primera setmana la vaig passar a Menorca, de forma que eixe temps ja no compta, i la segona setmana al meu xurret se li ajuntà la fi de les vacances i, per tant, el retorn a la feina, les festes del seu poble i la verema, ja que -no ho oblidem- és oriünd de la València castellana -o de la Castella valenciana- i la seua família té terres de vinya.

Per tant, el meu noviet havia de treballar pel matí, veremar per la vesprada i festejar la nit amb els amics, de forma que qualsevol -i més encara un servidor- hauria d'haver entés a la primera que la seua absència no era per desinterés o per apatia, sinó per una qüestió de supervivència física i perquè es trobava a una hora en cotxe de casa meua.

Però jo no podia evitar que pensaments destructius, destrellatats i paranoics envaïren el meu pensament i esta és, justament, la manifestació més evident de la síndrome de Bèrgam: tot el que passa és normal (en el cas de la meua amiga, el seu nóvio tardà una hora a contestar un sms i en el meu cas el xurret no podia defugir les obligacions que la primera meitat de setembre li imposaven) i, en canvi, l'afectat per la síndrome no és capaç d'assumir esta normalitat i s'entesta i obstina en pensaments destructius que no el porten a cap lloc.

En el meu cas, per si fóra poc, hi havia elements que justificarien encara menys l'afectació bergamasca: estàvem en contacte a diari, m'explicava què feia, es mostrava afectiu i assegurava trobar-me a faltar.

Malgrat tot això, jo continuava sota l'influx de la síndrome i fins divendres vaig viure turmentat: només necessitava un cap de setmana sense feina i sense verema per aconseguir relaxar-me, deixar enrere les paranoies i tornar a gaudir d'una relació que em convenç i m'interessa.

dilluns, 21 de setembre de 2009

La síndrome de Bèrgam (I)

Durant l'últim viatge que vaig fer a Itàlia, vaig poder batejar un trastorn mental amb el nom de la ciutat llombarda que ens acollia: Bèrgam. Esta nova malaltia mental tenia com a principal símptoma una absoluta mancança de mesura i de trellat per fer front a una relació sentimental i el detonant fou una amiga que va perdre el cap d'una forma absolutament boja.

En aquell moment, la meua amiga mantenia una relació incipient però que no sabia ben bé com traure's dels dits i vivia una mena d'estat de crisi contínua, de forma que, quan en un moment donat, el noviet va tardar més d'una hora a contestar un sms, la meua amiga va perdre el cap.

La resta dels que érem a Bèrgam vam provar a tranquil·litzar-la fent ús de la lògica i de la serenitat: si no ha contestat immediatament a un sms és perquè potser té el mòbil descarregat, o està fent la migdiada, o el té silenciat i no se n'ha adonat de l'arribada del missatge de text, o s'ha deixat el mòbil oblidat a qualsevol lloc...

La qüestió és que un fet aparentment tan poc transcendental havia precipitat un brot de síndrome de Bèrgam en tota regla: la meua amiga es va obcecar de mala manera i unilateralment donà per finalitzada la relació, esborrà qualsevol rastre del nóvio del mòbil i inicià una mena de dol per la seua pèrdua amb un exercici d'afirmació: Este imbècil no sap què s'ha perdut.

Òbric parèntesi. També és cert que la resta de l'expedició no només ens vam limitar a tranquil·litzar la nostra amiga ja que, amb els primers símptomes de la síndrome bergamasca, vam comprovar que era terriblement divertit barrejar la lògica amb la follia: Potser no ha vist el mòbil o... potser està amb una altra. O potser ha mort. O potser ja no t'estima. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Ara, i vist amb perspectiva, ja no crec que siga tan divertit. Retanque parèntesi.

Sembla, però, que l'ordre còsmic havia de tornar-me la crueltat desplegada en aquella ocasió i esta setmana passada he estat jo qui ha estat sota els efectes delirants i paranoics de la síndrome de Bèrgam i, torne a repetir per evitar les temptacions d'humiliació pública: els trastorns mentals -per molt transitoris que siguen- no són gens divertits.

Demà més!


dijous, 17 de setembre de 2009

Misèria i companyia

Quan un advocat decideix dedicar part del seu temps i energies al torn d'ofici només sap que haurà de defensar els interessos d'aquells que no poden pagar-se un advocat particular, però no pot imaginar-se fins a quin punt haurà de compartir les misèries dels clients.

El gruix de la clientela de l'advocat d'ofici està formada per persones desarrapades i excloses de la societat, amb situacions econòmiques més que precàries als quals la crisi econòmica no els afecta perquè sempre han viscut en crisi i als quals la recuperació del sistema financer internacional els resulta indiferent.

Tractem amb immigrants irregulars (bonic eufemisme!) que poden ser expulsats en qualsevol moment, dones maltractades pel seu marit (i per la vida en general), alcohòlics i drogoaddictes, malalts mentals de tota mena i, també, amb gent descarada tan habituada a declarar davant d'un jutge que coneix sistema judicial millor que qualsevol catedràtic de Dret Processal.

Compartir les experiències vitals de totes estes persones suposa una càrrega considerable per a l'advocat d'ofici i seria com empassar-se cada dia cinc o sis capítols de Callejeros: només escoltes mentides, queixes, mentides, lamentacions, mentides, plors, mentides i més mentides. I sobretot mentides.

És lògic, per tant, que l'advocat d'ofici acabe per desenvolupar una cuirassa imaginària que el protegeix de totes estes vides miserables i de les seues circumstàncies, de la mateixa forma, salvant les distàncies, que fan els metges amb els seus pacients: imaginem per un moment que un oncòleg empatitzara o es posara en la pell de tots els pacients que tracta a diari: en arribar a casa es fotria un tir al cap.

Molts advocats han fet esta cuirassa per evitar empatitzar amb els clients amb indiferència i menyspreu, donada la seua condició de lumpen. Uns altres, en canvi, opten per la condescendència i la benevolència més ingènua, i no dubten a l'hora d'oferir-los consells per redreçar la seua vida o enganxar-los al cercle d'oració de la seua secta particular.

Personalment, en canvi, ja fa temps que vaig optar pel cinisme per fer front a la misèria que cada dia em toca escoltar, de forma que quan ahir, una clienta del torn d'ofici em va assegurar -sense que el fet tinguera cap rellevància jurídica- que estava sondada i per demostrar-m'ho es va treure la bossa d'orina que portava cintura no vaig poder fer una altra cosa que afirmar:

- Quina gràcia! No fa olor a res.

dimarts, 15 de setembre de 2009

Zapatitos perd la gràcia

Fa mesos que la imatge pública de ZP està per terra. La crisi econòmica i, sobretot, les xifres brutals d'atur oficial i la sensació general que el Govern espanyol i, en concret, el President no saben ben bé per on van el tirs d'esta pel·lícula han acabat amb l'allure de Zapatero.

En un moment en el qual qualsevol indocumentat és capaç de fer anàlisis sobre macroeconomia o assegurar que coneix les receptes secretes per deixar enrere la crisi que sacseja el Planeta, el Govern espanyol falla justament en allò que hauria de ser la part més senzilla: transmetre una sensació de seguretat i de tranquil·litat, de confiança en el futur.

L'Executiu i la Confederació Ibèrica de Nacions (CIN) viuen el seu moment més baix i l'autoestima de les classes populars i mitjanes frega la psicosi i ZP no és capaç d'acabar amb esta sensació de melangia i decepció col·lectiva.

Així, justament quan la Comissió Europea anuncia que la CIN serà l'últim estat a eixir de la recessió econòmica, el President es dedica a passejar pel món i a convidar altres dirigents internacionals, de forma que en una setmana ha tingut encontres bilaterals amb Chávez, Evo Morales, Berlusconi i Medvedev (o la titella de Putin), un exercici de projecció internacional que recorda perillosament la segona legislatura d'Aznar.

ZP, en definitiva, ha deixat de resultar charming i fins i tot Prisa i els ecs!ministres es permeten el luxe de contrariar-lo i de posar en qüestió qualsevol iniciativa governamental.

He de reconéixer que la situació, tot i que mai he votat el PSOE, em preocupa lleugerament perquè em fa una miqueta de por que el PP torne a governar els designis de la CIN ja que, com a valencià escarmentat, sé que el pitjor govern socialista sempre serà menys destructiu que el millor govern popular
 

dilluns, 14 de setembre de 2009

Anada i tornada

Ja estic al tren, però faré tard. I tot i que seran només deu minuts, telefone i avise els amics. En la primera parada del trajecte, només penjar el telèfon, puja un xic i seu enfront meu, cara a cara. És atractiu i té els ulls negres. I és gai. Ho sé, però no sé per què ho sé. Serà cosa del mític gaydar o radar gai. Em sorprén mirant-lo. El sorprenc mirant-me. Veritablement és atractiu. Porta una samarreta amb un frase obscena en anglés. Em somriu. Li torne el somriure. I baixem del tren a València sense intercanviar cap paraula.

A l'estació prove a comprar una mistera. La dependenta del quiosc em diu que 'sólo me quedan mecheros de chica'. Intente pensar com serà una mistera de xica i si funcionarà igual que les misteres no-sexuades i li dic que me la mostre. És de Betty Boop i val un euro i mig. No la vull.

Isc de l'estació i mentre espere que el semàfor del carrer Xàtiva es pose en verd, quatre xics amb ulleres passades de moda, uns quants quilos de sobra i amb bosses de l'Fnac i d'una tenda de còmics del carrer Pelai se'm posen al costat i no puc evitar pensar que són uns freaks de manual.

Travesse quan el semàfor encara està en roig i just enfront de l'institut Lluís Vives demane foc a una xica amb unes sabates altíssimes de xarol verd. Amb el cigarret encés accelere el pas i en passar per la porta del Foster's de la plaça de l'Ajuntament em pregunte com és possible que tants guiris i tants adolescents facen cua al carrer cada dissabte per sopar menjar de merda.

Continue el meu camí i em sorprén que el termòmetre que obri el pas de l'últim tram (o del primer, millor dit) de Sant Vicent marque 27 graus quan són vora les deu de la nit i fa una estona encara plovia amb força. Entre a la plaça de la Reina i continue per la vorera esquerra: deixe enrere Santa Caterina i els negres que venen barrets d'estil italià i peluixos d'Ice Age al terra fins arribar a la Seu i al Micalet. Envolte la catedral fins la plaça de la Mare de Déu, en la qual hi ha un escenari i un grup de música dóna gràcies a Déu per haver deixat la droga davant un escàs i poc entusiasta públic i la indiferència dels turistes. Hi ha una pancarta als peus de l'escenari que diu Drogas no. Vida sí.

Enfile el carrer Navellos fins Samaniego, a l'esquerra. Deixe enrere les placetes de Nules i de Cisneros i pocs minuts després sóc als peus de les Torres de Serrans. M'hi esperen els amics. Sóc l'últim a arribar i comença la nit.

Moltíssimes hores després, i afectat per l'alcohol, les rialles, els encontres i les xarrades típiques d'un dissabte nit torne a ser al tren. Falten tres minuts perquè es pose en marxa quan el xic amb què havia coincidit durant el trajecte d'anada torna a seure davant meu. El seu aspecte, igual que em passa a mi, evidencia que porta tota la nit de farra, que ha begut i que, potser, també s'ha drogat un miqueta.

El tren xiula i es posa en marxa. Comencem de nou el joc descarat de mirades. Novament, em sorprén mirant-lo i el sorprenc mirant-me. Em somriu i li torne el somriure. Falten pocs minuts per a la seua parada i trau el telèfon mòbil. Sense obrir la boca em mira al ulls, dirigeix una mirada ràpida i evident al mòbil i em torna a mirar als ulls. Intuïsc que vol intercanviar els números.

Durant un segon baralle la possibilitat de traure el meu mòbil de la butxaca i demanar-li que m'escriga el seu número, però m'ho repense i descarte la idea: estes coses ja no em passen.

dissabte, 12 de setembre de 2009

Això és important

De tant en tant la vida ens posa al davant reptes difícils de superar, polèmiques respecte de les quals ens agradaria mantenir-nos ben al marge i amagar el cap i fugir, però fer front a estes batalles és el que determina la nostra capacitat per sobreviure a un món que cada dia pot semblar més estúpid i insubstancial i que suposa, al remat, allò que determina la nostra capacitat humana de superació.

Estic parlant, com tots podreu imaginar, de Belén Esteban.

Per a aquells que viviu desconnectats del món real i de les coses que veritablement importen i que donen sentit a la civilització occidental, vos faré cinc cèntims de la història: ahir es va fer públic que el defensor del menor de la Comunidad de Madrí instà el fiscal perquè investigara si la Esteban posava en risc la intimitat de la seua filla en parlar tots els dies en televisió sobre la relació que el pare de la xiqueta, un torero mig retardat, manté o no manté amb la criatura.

Com podeu imaginar, la gravetat dels fets obligava les principals televisions privades de la Confederació Ibèrica de Nacions a dedicar-hi la gran part de la programació d'ahir divendres i a tractar amb el rigor i la seriositat necessaris un tema que podríem dir, sense por a equivocar-nos i sense cap mena d'ànim hiperbòlic, que afecta la estabilitat nacional i a relacionar-lo, en el cas de Telecinco, amb un altre tema molt menys important: una hipotètica reforma de la Llei del Menor per augmentar les penes dels delictes de sang comesos per menors d'edat.

No forma part del meu caràcter defugir les responsabilitats que la vida ens posa al davant, per difícil que em puga resultar, de forma que -després d'una llarga consideració- he optat per pronunciar-me al respecte: Belén Esteban mereix una lapidació pública.



divendres, 11 de setembre de 2009

Gran Hermano i Leire Pajín


Anit vaig intentar empassar-me Gran Hermano, però sembla que l'edició d'enguany l'han feta només per a gent intel·ligent perquè no vaig entendre absolutament res de res: ni per què hi ha diferents cases, ni per què tots han de mentir, ni per què hi ha gent en cadira de rodes o embolicada en xarxes de pescar, ni per què cap comando ha assassinat Mercedes Milà.

Així doncs, no puc fer cap valoració del programa, perquè no vaig entendre una puta merda, la qual cosa és semblant a la que em provoca tot l'afer de la moció de censura a Benidorm per part de l'ecs!grup socialista i d'un trànsfuga del Partit Popular i en el qual apareix directament implicada la inefable, indescriptible i inenarrable Leire Pajín.

Que el PSPV benidormer aprofite que un ecs!regidor popular ha posat preu al seu escó per tombar l'actual equip de govern em sembla una qüestió de justícia divina: com tots sabem, esta fou la forma a través de la qual Zaplana arribà a fer-se amb l'alcaldia de la ciutat fa un bon grapat d'anys i en política, quan pots tornar la bufetada, has de fer-ho si no vols ser el més honrat i el més naïf.

Per tant, no seria capaç d'entendre l'enrenou provocat als mitjans de comunicació per esta moció de censura (que no serà la última) sinó fóra perquè, com sempre passa amb qualsevol assumpte de la política valenciana, hi ha un element de bizarrisme que fa que l'anècdota esdevinga l'objecte principal del cas: una de les regidores que votarà la moció de censura és la senyora mare de Leire Pajín, número 2 del PSOE espanyol.

Esta relació estrictament biològica -el cos d'una allotjà durant nou mesos el de l'altra- s'ha convertit en el centre d'atenció del cas, però a mi em resulta tan indiferent com el futur de Gran Hermano perquè en tots dos casos es tracta de realitat fictícia o de ficció real: la Milà ens vol fer creure que quatre subnormals a un jacuzzi és entreteniment de qualitat i la Pajín que el PSOE no recolza la moció de censura a Benidorm.

No em crec ni una ni l'altra.

dijous, 10 de setembre de 2009

Aterrar

No sé en quin moment d'obcecació o afectat per quina mena de trastorn mental transitori vaig pensar que un viatge a Menorca la segona de setembre m'ajudaria a aterrar d'una forma més suau en la feina i a deixar enrere la relaxació i la delectació estival perquè ha estat un gran error.

No és que no ho haja passat bé durant estos quatre dies a l'illa, sinó que després de passar hores al sol cridant a les portes del senyor melanoma, de nadar entre peixos i turistes italians a Favàritx i a la platja de Cavalleria d'Es Mercadal, de menjar marisc a Els Fornells i sobrassada amb mel a Ciutadella, d'al·lucinar amb els blaus de les cales d'En Brut i Des Rafalet i els verds de la Macarella i de la Mitjana i d'intoxicar-me al jaleo de Maó amb litres de pomada ara el despatx on treballe em sembla una presó turca.

Només m'he emportat un bronzejat envejable, una miqueta de blau als ulls i un grapat d'arena entre els dits dels peus.

I també una peça de formatge de Maó.


divendres, 4 de setembre de 2009

La mentida

-->


Quan el jutge et pregunte si has insultat algú has de dir que no, està clar?

Però és que sí que el vaig insultar. I ell a mi també.


Respire.


Tornem a començar. No vas insultar ningú.

Però és que no m'agrada mentir.


És curiós com algú que no té cap inconvenient a insultar el seu veí amb les pitjor paraules que es poden dir no pot senzillament negar haver-ho fet.


Arribats a este extrem em toca fer pedagogia i explicar al client que un acusat té dret a mentir en un judici perquè és una conseqüència del dret a no declarar contra ell mateix i que és la millor forma per evitar una condemna per injúries.


Igualment estaria mentint i en acabant no em sentiria bé amb mi mateix.


En este punt em toca recórrer als savis, que tenen solució per a tot:


Mira, Sant Agustí afirmava que de vegades no dir tota la veritat no és mentir, sinó una forma superior de veritat.


El client em mira amb cara de tortuga i em pregunta:


I creus que en este cas es tracta d'això, d'una forma superior de veritat?

Per descomptat, home! Crec que Sant Agustí es referia justament a casos com el teu.


I és que la mentida, sobretot quan cites els pensadors cristians, no està tan malament.


dijous, 3 de setembre de 2009

Retorn a la normalitat

La prova que evidencia d'una forma més que indubtable la fi de les vacances no és que torne a treballar, que torne a dinar amb la iaia a diari, que els diaris tornen a parlar de temes més o menys seriosos, que torne a dormir a RasoirHouse o que passe nits senceres amb el Xurro al llit, gaudint de, potser, el millor sexe que he tingut mai.

Òbric parèntesi. Aquells que passeu per este espai i que hem compartit llit alguna o moltes vegades -i em consta que en sou un grapat- no us feu els ofesos: amb cadascun fou especial. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Per descomptat, estava de conya: el Xurro ho fa molt millor. Retanque parèntesi.

No. La prova de càrrec que evidencia que tornem a la normalitat és el sopar que donaré esta nit a casa per acomiadar l'estiu i al qual assistiran una vintena de persones: els amics d'estiu.

M'explicaré: els meus pares tenen de tota la vida -de tota la meua vida, almenys- un apartament a la urbanització d'una platja de la Ribera, una urbanització esnob i pretensiosa que només pot presumir de tindre una bona platja. Poc més.

Des de menut he passat una part de les vacances d'estiu a este apartament i hi tinc un grup d'amics entre els quals és possible trobar de tot, ja que som amics pel simple fet d'estiuar junts, un fet que no respon a cap decisió ni afinitat personal: simplement els nostres pares van comprar un apartament a la mateixa urbanització.

Independentment d'això, amb el temps he establert una relació més íntima i profunda amb alguns d'ells que es manté viva durant tot l'any i als quals considere amics de veritat, però amb uns altres simplement em limite a tolerar la seua presència o a desitjar-los ofertes de treball a l'estranger. I a ser possible a Rússia. Estos darrers són els amics d'estiu o com els batejà una amiga: “Ése no es amigo mío: sólo es mi compañero de verano”.

Donat que cada estiu passe menys temps a l'apartament -enguany només deu o dotze dies d'agost- la relació és amable i correcta, per la qual cosa no em vaig poder negar a acceptar quan un company d'estiu em proposà a boca de canó i amb traïdoria: Quan fem un sopar i ens mostres la casa nova?

Així, esta nit, entre amics de veritat i companys d'estiu habilitaré la RasoirTerrace per passar una soirée relaxada en la que no faltarà ni el vi ni les converses lleugeres.

I fins l'estiu vinent.



dimarts, 1 de setembre de 2009

Sisena (i última) parada estiuenca: la Confederació Ibèrica de Nacions

Quan vaig encetar l'estiu només tenia un viatge tancat: tornar a Menorca i perdre el sentit en les festes de Gràcia de Maó, durant la segona setmana de setembre.

En canvi, este estiu he fet dues escapades més amb les quals no comptava i que han servit per conscienciar-me, encara més, de la unitat de la Confederació Ibèrica de Nacions com un ens amorf i estrany: la primera escapada tingué lloc la segona setmana d'agost a terres catalanes amb el meu xurret i esta última setmana del mes l'he passada a una gran nació d'aldees i eucaliptus: Galícia.

En companyia d'un parell d'amics, vam improvisar una escapada a les Ries Altes, fixant el campament base a Viveiro, un poblet situat estratègicament a la comarca d'A Mariña i que ens permetia desplaçar-nos per tot el Nord gallec sense massa esforços, de forma que en pocs dies hem visitat Mondoñedo i Ribadeo, just a la frontera amb Astúries, Ortigueira i O Barqueiro i les seues platges, les ciutats d'A Coruña i de Santiago, així com Malpica i Camariñas a la Costa da Morte i la ciutat de Lugo, més a l'interior.

La impressió general del visitant és que Galícia és un país pobre, sobresubvencionat amb fons europeus, en el qual es menja i es beu estupendament sense gastar-se massa euros, com si els polps i el marisc cresqueren als eucaliptus i les vaques donaren ribeiro i albariño i no pas llet.

Quan tornàvem de Santiago, el gps ens jugà una mala passada i vam acabar perduts al mig de les muntanyes, en un lloc indeterminat en la frontera entre les províncies d'A Coruña i de Lugo, envoltats del no res i sense un rumb massa clar, quan ens vam topetar amb una jove que pasturava un ramat de vaques i un parell d'egües i vam decidir baixar del cotxe i establir conversa:

- Se llama Elena porque nació el día que se casó la Infanta -ens anuncià la jove mentre acaronàvem l'egua.

- ¡Anda! Y además le tiene un aire a la familia real... -vaig fer broma i la jove aldeana va riure.

- Es muy buena y se suele portar bien, aunque también hace de las suyas: tiene días malos.

- Vaya, igualito que la Infanta, que también hace de las suyas: recuerda, cielo, que ella se casó con Marichalar...







LinkWithin

Related Posts with Thumbnails