divendres, 30 d’octubre de 2009

La rentadora

La iaia tenia a casa una rentadora-fòssil tan poc eficient que cada vegada que l'encenia calia posar en marxa un parell de reactors nuclears per abastir la xarxa elèctrica d'energia suficient i no provocar un col·lapse elèctric. 
 
Mon pare, fart de la rentadora-fòssil, fa un parell de setmanes va decidir sorprendre la iaia i comprar-li'n una de nova, però des d'aleshores la iaia només fa que queixar-se perquè diu que no entén com funciona la nova.

El dia que la vam instal·lar, però, el surrealisme fou insuportable:

- No sé per què heu comprat una llavaõra nova, si la vella funcionava de categoria -digué la iaia amb el manual d'instruccions a la mà i afegí: Jo ací no entenc res.
Vaig prendre aire i diguí:
- De categoria? Si cada volta que l'encenia tremolava tant que posava en risc l'estructura de la casa!
- Això és el centrifugat de les llavaõres d'abans -contestà la iaia ignorant-me i afegí: De veritat que no entenc què diu ací.

Li vaig treure el manual de les mans i comproví que la iaia estava seguint les instruccions en portugués, vaig mirar mon pare, que es divertia a uns metres de distància i preguntí:

- I a tu qui et manava, de veritat, canviar-li la llavaõra a la iaia?!



dijous, 29 d’octubre de 2009

Prou

El format de 59 segundos em sembla el més interessant del gènere, ja que atorga menys d'un minut als periodistes i als convidats per expressar la seua opinió, de forma que la masturbació i l'autocomplacència dialèctica, tan comunes i tan esteses entre uns i els altres, resulta impossible.

Així, el programa d'anit va decidir, després d'una entrevista a Pepiño Blanco en la qual demostrà capacitat i desimboltura (i no, no és cap ironia: ho dic de veritat), tractar la iniciativa catalana per prohibir les corregudes de bous al Principat.

Ningú se sorprendrà si dic que sóc un ferm detractor (a pesar del meu amic Andreu) de la tauromàquia, a la quan no reconec ni valor artístic, ni estètic, ni tradicional i crec que, fins i tot si els tinguera, no és obstacle per considerar-la una aberració incompatible amb el progrés i la civilització.

Malauradament, els responsables del programa van triar els inefables freaks Fernando Sánchez Dragó i Pilar Rahola per polemitzar sobre el tema, de forma que fou impossible escoltar durant tot el debat ni un sol argument amb un mínim de trellat i, conseqüentment, la única conclusió que l'espectador va obtindre és que tant Rahola com Dragó mereixerien una mort publica.

I millor si és a Tordesillas.


dimecres, 28 d’octubre de 2009

Instint assasí

Matt no és, ni de lluny, el gos més popular del parc: el seu mal geni l'ha fet mereixedor d'una fama de gos violent més que justificada, ja que si no estic pendent intenta mossegar qualsevol gos que se li pose a tir, siga mascle o femella, gran o xicotet, de raça o mesclat.

La maldat de Matt no té límits i el pitjor que ha fet ha estat atacar el gos guia d'un invident i acarnissar-se amb la pota malalta del gos d'un veí, i em costa entendre com el gos que em ve darrere a tothora per casa i que amaga el morro entre les meues cames quan té fred siga capaç de desenvolupar un ànim criminal tan fort.

De fet, es poden comptar amb els dits d'una pota (de gos) els amics que té i, en canvi, no hi ha al món prou dits per comptar els enemics i arxienemics del meu gosset.

Al principi m'afectava tindre un gos tan violent, però ara jo ho porte millor i ja m'he fet a la idea que Matt és un gos sociòpata incapaç de relacionar-se amb altres animalets i li he trobat un clar avantatge que compensa, en part, les seues malifetes: no haver de suportar les converses lleugeres dels propietaris d'altres gossos.

Però, malgrat esta imatge de gos bipolar, tinc ben clar amb quina cara de Matt he de quedar-me: amb aquella que em fa feliç, que em mira des del sofà amb devoció, que em persegueix pel corredor de casa o que em llepa la mà quan té ganes d'eixir a jugar, perquè -almenys amb mi, que és el que m'importa- eixa és la seua vertadera cara.


dimarts, 27 d’octubre de 2009

Conéixer el País

No em fa vergonya reconéixer que no conec ni tan sols la meitat de les comarques valencianes i que em sent molt còmode a la ciutat de València, perquè el cap i casal, l'Horta i la Ribera tenen tot el que m'agrada: asfalt, formigó, aparadors, transport públic, cultura, saraos i més vodka del que em podria beure en dos o tres vides.

De moment, només he fet breus, superficials i etíliques escapades a la Safor, a la Costera i a les ciutats d'Alacant i de Castelló, però les meues experiències sobre comarques com ara les Marines, els Ports o el Comptat són nul·les.

Però això, tot i que sóc i sempre seré un ratolí de ciutat, és a punt de canviar i serà, justament, de la mà del meu xurret ja que hem organitzat en menys de trenta dies dos escapades de cap de setmana: la primera, en novembre, tindrà per escenari la històrica i monumental ciutat de Morella; i la segona, en desembre, ens portarà a Finestrat, a la Marina Baixa.

A Morella hem llogat una senzilla casa rural, sense pretensions però amb llar, i a Finestrat ens hem fet amb un cap de setmana a un hotel als peus del Puig Campana per obra i gràcia d'un laboratori farmacèutic que es dedica a incentivar les receptes dels seus productes regalant nits d'hotel (amb mitja pensió) als metges de la sanitat pública, i que el meu pare m'ha regalat graciosament pel meu aniversari, demostrant que els valencians som un poble amb tendència a acceptar tots els regals que qualsevol màfia ens puga fer arribar.

- Però, papà, ací diu que açò és intransferible -he protestat en veure la reserva de l'hotel.

- Només has de fer-te passar per metge -ha resolt mon pare tan tranquil·lament i m'ha preguntat: podràs fer-ho?

He mirat un segon el full de la reserva i he amollat:

- Jo crec que sí... i a més a més, sempre he volgut que em tracten de doctor.


dilluns, 26 d’octubre de 2009

Ressaca dels 30

Encara tinc son i em costa concentrar-me. La ressaca del cap de setmana s'allargarà, em fa la impressió, fins ben entrada la setmana, però sense cap mena de dubte ha pagat la pena.

Dissabte vaig fer coincidir la presentació de Busca qui t'ha pegat a València amb la celebració del meu aniversari: 30 anys, ni més ni menys.

Pel que fa a la presentació, no puc fer una altra cosa que agrair la presència de tots aquells que us vau deixar caure pel Centre Octubre i, en especial, a aquells que van llegir algun dels textos que recull el llibre i que em van acompanyar/suportar durant l'acte.

He de reconéixer que tot i que m'agrada practicar l'exhibicionisme, m'agrada fer-ho sempre des de la tranquil·litat i l'anonimat que atorga la distància i la pantalla de l'ordinador i que esta mena d'actes socials em superen en alguns moments.

Òbric parèntesi. En un moment donat vaig arribar a pensar que si tornava a somriure corria el risc de clavillar-me la cara. Tanque parèntesi.

Com deia, però, el sentiment que més vaig experimentar durant la presentació i les hores posteriors fou el d'agraïment a tots aquells que d'una forma o d'una l'altra em vau recolzar i acompanyar.

Un vegada finalitzat l'acte, el desenvolupament de la nit em portà a festejar-la envoltat d'amics i d'estupefaents, de veïnes que ens llançaven gerres d'amoníac i de policies motoritzats i especialitzats a dissoldre masses de gent que fan soroll durant la matinada de nits d'octubre que semblen estiuenques.

En obrir l'ull el diumenge a migdia, però, em vaig topar amb el meu noviet, que dormia plàcidament a pocs centímetres de distància i, després de despertar-lo de la millor forma possible, em va fer el segon regal del dia: el primer sempre seran els amics.



dijous, 22 d’octubre de 2009

Em caus gros

No tinc res contra les persones obeses, en el sentit que no els negue la seua condició humana ni l'aplicació dels drets constitucionals, però no he pogut evitar sentir una mena de satisfacció en escoltar que un matrimoni de Regne Unit ha perdut la custòdia de tots els seus fills perquè els xiquets patien obesitat.

Pot semblar una mesura dràstica i exagerada, però si ens fixem en les xifres ens adonarem ràpidament que el tema era gros (mai millor dit): la mare pesava 146 quilos (!), un fill de només un any d'edat ja arribava als 25 (!!) i un altre de tretze anys passava dels 100 (!!!).

Salta a la vista, per les dimensions del problema, que este matrimoni -el pes del pare no s'ha fet públic, però a les imatges de televisió semblava immens- no estava en condicions de donar una correcta educació als fills i ja havien estat advertits pels responsables de serveis socials del risc de perdre la custòdia per una raó de pes (en sentit literal i figurat): la salut dels menors.

Curiosament, abans de fer-se pública esta curiosa notícia, anit La 1 de TVE emetia el reportatge Vamos a más, en el qual analitzaven -d'aquella manera, també- l'augment de la població obesa a la Confederació Ibèrica de Nacions i, en especial, a les nacionalitats històriques de Canàries i d'Andalusia, les quals ja no només destaquen pels índexs d'atur i d'analfabetisme, sinó també perquè sembla que els grossos ja no hi caben.

Especialment sagnant fou el cas d'una madrilenya de Parla (!) de 26 anys, casada i mare de no sé quants xiquets, que amb un metre i mig d'alçada fregava els noranta quilos i presumia de beure dos litres i mig de coca cola al dia, de no comprar mai ni peix ni verdura i, en canvi, empassar-se tones de greixos industrials a qualsevol hora del dia o de la nit.

No sé com portarà la Fiscalia de Menors l'assumpte de Belén Esteban, però ja li he fet arribar una queixa contra esta mare: ella serà la pròxima.

* * *

El vídeo del programa al complet és la web de RTVE i la dona que he denunciat apareix al minut 53: feu-li una ullada.



BQTP a València: concretem

Després de canvis, recanvis i requetecanvis d'emplaçaments i d'horaris per a la presentació de Busca qui t'ha pegat a València (els motius no poden ser publicats, almenys de moment, però sí seran convenientment explicats a aquells que els interessen), com ja sabeu, es farà amb un doble acte el mateix dissabte 24 d'octubre.

A les 18.00 hores (tot i que jo ja rondaré una hora abans per allà) tindrà lloc a la sala Àtic del Centre Octubre (Sant Ferran, 12) una presentació del llibre a càrrec dels editors i la lectura per part d'amics/lectors d'aquells textos que menys els disgusten o que més ràbia els facen.

El mateix dia, però a partir de les 23.00 hores ens retrobarem al local 47 (Quart, 47), del grup Groovelives, per festejar la nit i encetar-la amb cava i bona música.

I, en acabant, que sea lo que Rita quiera.


dimecres, 21 d’octubre de 2009

Benjamí

La Bíblia ens conta que Benjamí era el fill menut de Jacob (però no, no pense parlar de Lost, tot i que la relació entre els noms hebreus bíblics i la sèrie americana és més que evident) i hui amb el substantiu benjamí fem referència al fill predilecte o al més menut d'un grup i, també, a la categoria esportiva de menors de 9 anys.

Òbric parèntesi. Començar un text fent referència a la Bíblia o a la tradició jueva em recorda perillosament a César Vidal i no puc evitar sentir com un calfred elèctric em recorre l'espina dorsal. Tanque parèntesi.

La providència, no sé si divina o no, ha volgut que també portara este nom el jove informàtic (!) gadità (!!) que dedicava el seu temps a assetjar adolescents nòrdics fent-se passar per una xica lleugera de roba i que acabava per exigir fotos i imatges amb contingut sexual als menors víctimes del parany, amenaçant-los amb fer públics aquells documents que prèviament li havien fet arribar.

Per la informació publicada hem sabut que Elisa-Benjamín ja fou identificat i detingut dos anys abans i que els seus pares li havien tallat la connexió a Internet (!), però recentment havia tornat a fer de les seues i que les seues amenaces havien arribat a l'extrem de provocar que un jove estonià se suïcidara.

Este cas torna a posar en evidència que fent ús d'Internet resulta exageradament fàcil mentir, coaccionar terceres persones, desenvolupar trastorns bipolars i, fins i tot, canviar de gènere.

Però, sobretot, ha tornat a evidenciar que, tal com ocorre en la vida real, poques coses són com sembla i que darrere de la imatge d'una suggeridora Elisa podem trobar un pertorbat Benjamín.

Atenció, doncs.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

55.316

Este cap de setmana no només m'he dedicat a patir un atac de la síndrome de Bèrgam, a intoxicar-me de mala manera el dissabte nit i a fullejar l'exemplar d'El manifiesto comunista (!) que Público regalava dissabte, ja que també he tingut temps per seguir les notícies sobre l'enèsima manifestació de la caverna a la Villa y Corte.

En esta ocasió, els manifestants estaven convocats per mostrar el seu rebuig a la nova llei d'interrupció voluntària de l'embaràs que en un futur immediat aprovarà el Govern i que suposarà, entre altres coses, regularitzar i despenalitzar una situació a la qual han de fer front milers de dones cada any.

El més important i transcendent de la nova mobilització de la caverna, però, no ha estat el caràcter ultramuntà de la convocatòria, ni els eslògans destrellatats que portaven alguns assistents, o la hipocresia del Partit Popular en recolzar la manifestació, ja que per primera vegada hem pogut saber el nombre real d'assistents a esta orgia de fetus de plàstic, velles amb perles i niñas bien amb l'himen intacte: poc més de 55.000.

En efecte, des de fa massa temps hem escoltat com el nombre d'assistents a qualsevol mobilització era interpretat de forma generosa o minimitzadora segons qui la convocara i qui la interpretara i en el cas de la mani de dissabte les xifres eren delirants: l'organització parlava de dos milions d'ànimes (mai millor dit) i el Govern Aguirre ho rebaixava només a un milió.

Però això ha acabat, ja que per primera vegada l'agència EFE ha contractat els serveis d'una empresa que atorga un número a cada assistent, de forma que, amb un marge d'error del 15%, ha sumat tan sols 55.316 manifestants.

El mateix que ja abans feia el Manifestómetro amb un senzill, però efectiu, càlcul entre la superfície ocupada per la massa i la densitat que es donava en cadascun dels espais ocupats, i que esta web ha xifrat en una forqueta de 48.000 y 72.000 assistents.

Quan els organitzadors parlen de dos milions d'assistents ignoren que això suposaria que en cada metre quadrat hi caberen més de 40 assistents (un damunt de l'altre?), de la mateixa forma que quan Aguirre diu que han assistit més d'un milió caldria que per metre quadrat hi hagueren una vintena (!!).

Per la meua part, em quede amb la xifra oferida per EFE i recolzada pels xics del Manifestómetro i estic barallant la possibilitat de jugar la grossa de Nadal a eixe número: el 55.316.

Desitgeu-me sort.


divendres, 16 d’octubre de 2009

Onán

Dijous em vaig prendre la vesprada lliure per assistir a la presentació i fer-me amb un exemplar del llibre Onán, obra i gràcia de l'artista Pi, però abans vaig prendre café amb un amic que insistia per veure'ns, tot i que sabia que no era una bona idea, perquè les últimes converses que he mantingut amb ell sempre han estat depressives, que és justament el seu estat general des de fa alguns mesos.

Vaig acceptar, però, perquè no vaig tindre un altre remei: em va telefonar per dir-me que abandonava València perquè no trobava feina i que estava acomiadant-se dels amics abans de tornar al seu poble, perdut no recorde en quina província andalusa.

Em va contar, seguts a la taula d'una cafeteria passada de moda de l'Eixample valencià, que la sensació que tenia era de fracàs i que fins i tot havia demanat feina a una cadena d'hamburgueses per poder continuar pagant el lloguer.

- La vida es una mierda, Martí: no encuentro curro y me toca volver a casa de mis padres con el rabo entre las piernas para ver si allí me sale algo.

- Chico, piensa que es sólo una temporada y que, vaya, dentro de unos meses te puedes plantear volver a Valencia y..

- No empieces tú también... todo el mundo me dice lo mismo: que me lo tome con calma, que es sólo una solución temporal, que las cosas se arreglarán...

- Es que creo que tienes que verlo así.

- Pero es que no me apetece verlo así. Ahora lo que quiero es quejarme y lamentarme porque mi vida es una mierda: no tengo trabajo, ni ninguna relación seria, ni perspectivas de futuro, ni nada que valga la pena.

Em vaig negar a que este panorama tan desolador afectara el meu estat d'ànim, que últimament és efervescent: no em falta la feina i en un futur immediat tindré una nova companya al despatx, tinc menjar de sobra a la nevera, molts amics amb els que puc contar i una família a la que cada dia veig menys i, per si fóra poc, fa tres mesos que tinc una relació amb un xurret que m'il·lusiona i em dóna caloreta ara que arriba el fred.

- Bueno, ¿y tú qué te cuentas?

Vaig dubtar durant un segon, però al remat vaig decidir mentir i no furgar a la ferida:

- Psé... sin novedad.



No m'ho crec

Público regalà dissabte passat el llibre ¿En qué creen los que no creen?, una recopilació de les cartes que Umberto Eco i Carlo Maria Martini, arquebisbe milanés, van intercanviar convidats per la revista Liberal per incentivar el debat entre el món laic i el religiós, i en concret el catòlic.

A les llargues cartes, tots dos prohoms polemitzen -però no massa, malauradament- sobre diferents i variades qüestions, però Eco insisteix en una idea abans de posar en dubte determinades actituds i dogmes de l'Església i ve a dir una cosa així: “A mi me la sua allò que fa l'Església, perquè no sóc creient, però només per curiositat...”.

Compartisc el punt de vista d'Eco, ja que a mi em resulta completament indiferent, per exemple, que el Vaticà considere un dogma de fe inqüestionable que un colom prenyà una verge i que el resultat d'este experiment -que hauria de ser objecte d'un profund estudi bioètic- siga el fill d'un déu, però és que el problema no és la doctrina de l'Església, la qual només és d'aplicació o exigència als seus fidels, sinó el caràcter expansiu d'esta institució tan integrista.

En efecte, a mi me la sua completament que el Vaticà no deixe que les dones puguen celebrar missa, que els capellans tinguen prohibit el matrimoni o que no es puga qüestionar ni el misteri de la santíssima trinitat ni la infal·libilitat del Papa, perquè no sóc creient.

En canvi, no em resulta tan indiferent que l'Església condemne l'ús del preservatiu, la interrupció de l'avortament, els avanços científics amb cèl·lules mare o els drets dels homosexuals, perquè tot i no ser creient, considere que estos posicionaments irresponsables generen odi en la massa creient i ataquen drets de terceres persones.

Però el que més m'exaspera són les connexions de l'Església amb el poder civil, sobretot amb aquell que se suposa que és progressista. Ja coneixíem els deliris catòlics de socialistes com l'ecs!alcalde d'A Corunya o l'ecs!cacic manxec, però el que últimament ens ha fet al·lucinar -i de quina forma!- és l'alcalde de Saragossa, l'ecsministre Belloch: quan no dedica un carrer al fundador de l'Opus Dei, es nega a retirar el crucifix del saló plenari de l'ajuntament, prohibeix que l'autobús ateu circule per la ciutat o, la última de moment, declara institucionals els actes religiosos del Pilar per obligar els regidors a assistir-hi, vulguen o no.

Al remat, resulta que el problema no és l'Església que ens toca patir sinó una classe política que ha confós les institucions democràtiques amb un confessionari.



dimecres, 14 d’octubre de 2009

Y parecía tonto cuando lo compramos...

Arribats a este punt, no resulta exagerat afirmar que la política valenciana s'ha convertit en una opereta inintel·ligible i ni els grans mitjans de comunicació són capaces d'entendre ben bé què està passant i posar tota la informació que els arriba en ordre: la quantitat de comunicats i de contracomunicats, de mentits i de desmentits, de declaracions, de contradeclaracions i de requetecontradeclaracions han fet que a hores d'ara encara no puguem avaluar què ha passat exactament i, molt menys, què passarà a continuació.

La trama Gürtel, doncs, ha donat lloc a un dels episodis més surrealistes que s'han vist en política en molt de temps i tot ha estat per culpa de Costa, perquè Ric ha aconseguit posar contra les cordes el PP al complet, que Rajoy es quede mut, que la portaveu parlamentària no estiguera en condicions de dir qui era el secretari general al País Valencià, que la Cospedal es mostrara irritable i empipada durant una llarga entrevista, que Camps tremolara de por perquè part del partit se li tirava a sobre i que els comunicats de Gènova i del carrer Quart es creuaren -sense tocar-se- i que es convertiren en paper mullat abans de ser publicats i molt abans d'arribar al pantà l'Alarcón.

Ric tenia totes les paperetes per convertir-se en màrtir i en carn de canó perquè la seua imatge pública estava tan deteriorada que resultava facilíssim enviar-lo a fer la mà... o almenys això es pensaven alguns, perquè la realitat és que Ric ha tret les ungles i ha demostrat -a mi el primer- que no és tan ximple com ens pensàvem i que un senyoret castellonenc necessitat de logopeda -però amb un gust exquisit, això sí- ha fet trontollar tot un Partit Popular que ha vist com la seua imatge pública s'ensorrava públicament, deixava Camps amb el cul a l'aire i a Mariano sense respiració.

I ara no sé si serà conseqüència de l'abús del café o de la sobredosi d'informació gürteliana pero cada minut que passa veig a Costa més a prop de la presidència de la Generalitat Valenciana.

Total, és l'únic que ens faltava per veure.

Modern family

Sóc de l'opinió que quan l'humor és mordaç i intel·ligent pot jugar perfectament amb allò que no resulta políticament correcte, de forma que és possible fer conya sobre temes com la raça, la condició social, l'excés de pes o l'orientació sexual de les persones.

O millor dit: si l'humor és bo, és possible explotar els tòpics sobre diferents col·lectius sense que això supose caure en el racisme, l'esnobisme, la incitació a l'anorèxia o l'homofòbia.

Per la meua feina em toca treballar amb persones de moltes nacionalitats i de cultures ben diferents, i tracte tots per igual, de forma que m'esforce per resoldre els seus problemes de la mateixa forma, independentment de qualsevol condició particular.

Òbric parèntesi. En realitat, preferisc treballar amb persones d'allò que es coneix com països emergents i que abans eren considerats senzillament pobles miserables, ja que com més pobre i humil és el client menys donarà pel cul i menys et molestarà al mòbil, ja que estes persones tenen coses molt més importants de les quals preocupar-se que dels procediments judicials que tenen oberts con ells. Tanque parèntesi.

Per tot això, i perquè no considere que siga sospitós de res, no puc evitar reconéixer que quan una amiga em contà l'acudit següent vaig riure molt: s'obri el teló i es veu un gitano a un estable. Es tanca el teló. Quin és el títol de la pel·lícula? Fàcil: El hombre que 'sus' robaba los caballos.

En este cas, l'acudit no és més que un joc de paraules que explota un tòpic (gitanos: delinqüència + ús incorrecte dels pronoms) però no significa necessàriament que qui el conta siga racista o desconega que la comunitat gitana és plural i diversa.

Per això, perquè considere que l'humor és capaç d'alleugerir tensions i no passa absolutament res si explota els tòpics de diferents col·lectivitats, Modern family m'ha semblat una sèrie genial i brutal, que aprofita el gag incessant per ridiculitzar els tòpics relatius a sud-americans, nord-americans, heterosexuals, homosexuals, homes, dones i persones en general.

I m'encanta.



dilluns, 12 d’octubre de 2009

Aprenents

Fa un parell de setmanes La Sexta estrenà El aprendiz, un programa que pretén mostrar-nos la lluita d'una vintena de concursants per demostrar que són el millor home/dona/cosa de negocis a través de proves infames com ara vendre olives en un mercat o regentar un bar de barri, tot embolicat en roba italiana, oficines de vidre i una mansió als afores de Madrid.

La paradoxa del programa és que els aspirants, que seran acomiadats setmanalment per Lluís Bassat, ja són executius i directius d'importants multinacionals, de forma que la gràcia del programa es limita a vore com estos estirats i insofribles yuppies* del segle XXI les passen putes sense tindre'n la necessitat.

I això sempre ens agrada.

Estes darreres setmanes, però, també hem tingut l'oportunitat d'escoltar i de llegir com els periodistes i els opinadors que posen preu a les seues columnes als diaris i a les seues paraules a les tertúlies i debats es referien als imputats en la trama Gürtel com aprendices en un intent infame de treure-li foc al cas de corruppció i regalar-li un baló d'oxigen al PP.

I també hem pogut escoltar i llegir com es referien a Correa i companyia amb apel·latius com ara cutres, horteras, advenedizos o arribistas per intentar fer-nos creure que, més que un cas de corruppció generalitzada dels conservadors, es tracta d'un grup d'amics culpable únicament de tindre un pèssim gust amb tendència a regalar cotxes, rellotges i roba feta a mida.

Afortunadament, la realitat és testarda i acaba per posar els comportaments i les paraules de tothom al seu lloc corresponent: així, en el cas d'El Aprendiz de La Sexta els concursants mai podran demostrar les seues qualitats a un programa de televisió; i en el cas dels aprenents de la Gürtel, ningú amb dos dits de front es creurà que només un grup de miserables haja fet caure un bon grapat d'alcaldes i parlamentaris populars i, la millor notícia de totes, demà a mitja vesprada, tot un Secretari General.

* * *

* yuppie: acròstic de 'young urban professional'. Para que te enteres.

Imatges de Daniel Cruz




dissabte, 10 d’octubre de 2009

A tota Costa

A partir d'enguany el 9 d'Octubre els valencians no només commemorarem la celebració de l'arribada d'un rei medieval a la ciutat de València (!), Sant Donís (!!) i, des de fa vint anys, l'aniversari de Canal 9 (!!!), sinó també el cessament de Ric Costa (!!!!), ja ecs!Secretari del PP al País Valencià.

Costa ha estat estes últimes setmanes l'actor més surrealista, estrambòtic i estrafolari de la surrealista, estrambòtica i estrafolària trama de corrupció que ja no esguita el PP, sinó que l'enfonsa en el fang més putrefacte, i des que es feu públic part del sumari que la investiga Costa ens ha regalat moments que defineixen a la perfecció com funciona la política valenciana i potser l'exemple més significatiu siga el fet que tot un Secretari General del PP demanara la mediació a un mafiós amb bigot per entrar al Govern autonòmic.

De bojos.

Durant la celebració del 9 d'Octubre els rumors i els mentiders més insolvents asseguraven la immediata destitució de Costa, contra la seua pròpia voluntat i la del Molt ecs!Honorable, forçada pel PP de Madrid i aventurada amb un ultimàtum per un Esteban Histriònic Pons que assegurava que la festa a València acabava a les quatre de la vesprada.

Per la meua part, i no només per portar la contrària al detestable i efectista Pons, vaig decidir iniciar la festa tot just després de dinar vora l'Albufera un allipebre amb el meu xurret i el desenvolupament d'una nit alcohòlica i toxicòmana em portà al cau d'uns camells i sospitosos habituals:

- ¿Quieres un tirito, Raúl? -em va oferir el camell, i abans de donar-me temps a contestar que sí, ja el tenia pintat sobre la caixa del devedé d'una pel·lícula de sèrie B mentre el camell es corregia: Vaya, siempre te llamo Raúl porque no recuerdo tu nombre.

- No te preocupes: Raúl está bien -vaig contestar perquè mai convé que un camell tinga més informació de la necessària, però m'ho vaig repensar un segon i vaig dir: aunque, mira, esta noche me gustaría llamarme Ric.


dimecres, 7 d’octubre de 2009

Gürtel ( i ja en van...)

Des del primer moment que es feren públics els primers 17.000 fulls del sumari de la trama Gürtel, semblava que tot serien problemes per al PP: una primera (i superficial) ullada a l'expedient posava en evidència que la corrupció era (i és) una cosa generalitzada en els regnes dels populars, que esguita les direccions regionals i que gairebé tots els càrrecs públics del PP van mentir descaradament en un moment o un altre.

Òbric parèntesi. Este sumari posa en evidència, també, que la dreta pot presumir de no conformar-se amb regals convencionals, perquè qui hòsties coneixia les marques Infiniti i Franck Muller abans d'este escàndol? Tanque parèntesi.

En qualsevol país normal este sumari haguera provocat dimissions en massa, suïcidis col·lectius i revoltes dels militants i simpatitzants populars contra els seus representants: per lladres, per corruptes i per horteres, però Mariano Rajoy ha decidit valencianitzar la politica espanyola i es dedica a dir coses tan valencianes com ara que cal 'cierto sentido de la indiferencia ante algunas cosas' en relació, imaginem, a les notícies que impliquen personatges com Ana Mato i Alejandro Agag i que afecten el PP de Galícia i de Lleó.

Així, Mariano ha de fer el paperot mentre els seus fan fugina (on està Federico Trillo, el cervell i arquitecte de la defensa judicial del PP? I Esteban González Pons, que no actualiza el seu perfil de Facebook des del 3 de setembre?), el deixen sol i l'obliguen a exportar la forma que tenen els populars valencians de fer front a les acusacions de corrupció.

València ja no només ofrén noves glòries a Espanya: ara també hem exportat la nostra forma d'entendre la política a la resta de la Confederació Ibèrica de Nacions.

Demencial.


dissabte, 3 d’octubre de 2009

Sobreviure a la política


L'instint de supervivència és un dels més forts i impressionants que es poden trobar al món animal. Així, algunes espècies de sargantanes són capaces de desfer-se de la cua per distreure els depredadors i assegurar-se la fugida; el poll primogènit de les aus rapinyaires no dubtarà a assassinar el germà menut per garantir-se la subsistència; i els grans carnívors africans no tremolaran a l'hora d'atacar els exemplars vells i malalts dels ramats de zebres o nyus perquè resulten peces molt més fàcils. 
 
La crueltat -des d'un punt de vista humà- és innata al món animal, de forma que el doctor Cavadas de les sargantanes no es planteja reconstruir o empalmar la cua de ningú, les àguiles no crearan cap fundació per defensar els drets dels polls menuts i les zebres no es dedicaran a concertar places privades de geriàtrics per a les més velles.

I no faran res de tot això perquè les cues de les sargantanes tornaran a eixir de forma natural, el pollet primogènit creixerà fort i saludable si no té competència i la mort de les zebres més velles augmenta les possibilitats de supervivència dels exemplars sans.

L'arena política valenciana cada dia s'assembla més a una sabana africana, i per això estic convençut que finalment acabarà per imposar-se l'instint de supervivència en les negociacions -encara primerenques i febles- que el Bloc i IniciativaPV han encetat per reeditar una coalició electoral per a les properes eleccions autonòmiques, independentment de si el Molt ecs!Honorable les convoca en 2011 o demà mateix.

Per tot això, sé que les direccions d'ambdós partits -i de la resta de tribus i sectes que s'hi afegiran- deixaran de banda els discursos que a una banda i a l'altra boicotegen el futur i inevitable pacte electoral i es posaran d'acord sobre qui encapçala la llista electoral de cada circumscripció, qui serà el portaveu a les Corts o qui anirà primer al bany quan dos diputats vulguen pixar al mateix temps.

I serà així perquè en cas de no fer-ho tots dos es quedaran fora de les Corts i, el més important, jo em quedaré sense el càrrec remunerat que espere que donen per tot el que estic fent per ells.

divendres, 2 d’octubre de 2009

Freshka

El principal inconvenient de les guàrdies no és que no em deixen fer res durant tot el dia, ni que no puc fer plans alternatius perquè he d'estar disponible durant vint-i-quatre hores, ni -encara menys- haver de treballar amb agents de la Guàrdia Civil, ja que fa temps que vaig afirmar que les noves fornades d'agents de la Benemèrita compten amb el meu suport i recolzament més efusiu.

El principal inconvenient de les guàrdies és que la comissaria es troba tan a prop d'un centre comercial que cada cop que em toca anar-hi no em puc resistir i he de fer una ullada a les novetats que ofereixen les botigues de prêt-à-porter més cheap (que no chic) i sempre acabe per gastar-me els euros en alguna cosa que no necessite o que mai em posaré.

Hauria de saber posar fi a este desordre compulsiu, però cada vegada que em toca anar a la comissaria l'adrenalina se'm dispara perquè m'agrada la meua feina i perquè visitar els detinguts als calabossos de la Guàrdia Civil té un punt de depravació i de decadència que m'estimula d'una forma considerable i malaltissa.

Així, dimecres, en deixar el meu client als calabossos i ja al centre comercial, vaig iniciar el tour de rigor: H&M, Benetton, la col·lecció He de Mango i les infinites marques de l'imperi Inditex: Zara, Pull&Bear, Massimo Dutti i, finalment, Bershka.

La botiga Bershka, o com se la coneix per la llargària de les seues faldes: Freshka, del meu centre comercial estrenava línia masculina i en visitar-la em vaig portar les mans al cap, però no pel volum de la música o per l'excés d'il·luminació de la tenda, que crec que em van fondre part de la massa encefàlica, ni per la baixa qualitat i els miserables acabats de les peces de roba, ni perquè semblen fetes per al proletariat d'extraradi més estrafolari, ni perquè -i n'estic convençut- en la seua confecció hi participen asiàtics menors d'edat, ni per la mala educació de les dependentes, autèntiques freshkes ravaleres...

No: em vaig portar les mans al cap pels escandalosos preus de la roba (de miserables que són, s'entén) i perquè, encara no entenc ben bé el motiu, acabí per comprar unes peces de roba -no diré quantes ni quines són- que no necessitava i que, amb prou seguretat, mai em posaré.


dijous, 1 d’octubre de 2009

Populisme



Un amic em preguntava l'altre dia prou espantat si havia vist G20, el programa que Risto Mejide presenta en Telecinco. Li vaig contestar que sí, que l'havia vist dos o tres vegades, però que em semblà tan lamentable que vaig donar gràcies al cel quan tornà El Intermedio a La Sexta.

Tots dos vam coincidir a l'hora de qualificar el programa de Mejide de sensacionalista i destrellatat, ja que es limita a elaborar una llista diària de vint personatges que mereixen un parell de comentaris feridors per part d'un Risto que no vocalitza i que té les cames tortes.

Els comentaris del programa no són enginyosos ni graciosos, sinó demagògics i poc elaborats i el llistat del G20 no respon a cap lògica, de forma que barreja personatges del cor (i del fetge) amb polítics, artistes i esportistes sense ordre ni concert.

El programeta, en resum, pretén resultar provocador, però s'ajusta perfectament als paràmetres de la cadena que l'emet i no pot evitar sucumbir al populisme més fàcil i perillós: aquell que dóna a la plebs pa i circ al mateix temps que crema biblioteques i museus, perquè és més fàcil fer demagògia que pedagogia.

Els polítics espanyols, els que ens malgovernen i els que malfan oposició, s'han entregat també -i de quina forma!- al populisme més miserable en publicar-se la pensió que cobrarà un directiu d'un banc per la seua jubilació.

Entenc que cobrar tres milions d'euros a l'any en concepte de pensió vitalícia pot resultar un cop de puny a l'ull de tots aquells que han vist com la crisi ha fet trontollar les seues condicions de vida, però resulta d'un populisme miserable i insultantment condescendent que els polítics del PP i, sobretot, del PSOE critiquen (ara mare!) el funcionament de la banca privada quan cap dels dos els ha volgut fotre mà mentre ha governat.

Especialment, però, han estat desafortunades les paraules de Pepiño Blanco (eixe home amb boca de peix!) que ha gosat a afirmar que esta mena de pensions per jubilació avançada haurien de tindre una 'fiscalitat major' justament una setmana després que el Govern del qual forma part presentara una reforma fiscal més que discutible i que ens castigarà a tots per igual.

Si Pepiño Blanco i el PP cregueren de veritat allò que han dit amb la boca ben oberta es posarien d'acord demà mateix per corregir la reforma fiscal presentada pel Govern i carregar ben fort contra estes indemnitzacions milionàries i injustes, però algú creu que s'atreviran?

Imatge de Roger

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails