El tsunami de Vic

Hi ha qüestions delicades amb les quals hom no hauria de jugar, ja que són susceptibles de provocar al si de la societat debats estèrils i perillosos, els quals en lloc de portar a una reflexió serena i assossegada no fan una altra cosa que encendre la confrontació més inútil i perillosa.

Així, la societat espanyola ha demostrat massa vegades que no és suficientment madura per fer front als nous reptes que el progrés (i les seues circumstàncies) li posa al davant, de forma que fa palesa d'una forma vergonyant una incapacitat manifesta per treure-se'ls dels dits.

És el cas, com resulta fàcil imaginar, de la candidatura de Karmele Marchante per representar la Confederació Ibèrica de Nacions al festival d'Eurovisió amb el tema Soy un tsunami.

Hi ha qui se sent ofés perquè una dona postmenopàusica amb un evident retard mental puga representar el seu país a un festival amb tanta categoria i transcendència com és Eurovisió i no veu que la senyoreta Marchante no només representa els retardats, els que porten la cara plena de botox, els que pateixen d'afonia, els independentistes catalans i aquells que porten un nom en euskera sense ser bascos, sinó també tot aquell gruix de gent que s'entreté dia rere dia amb l'espectacle que Karmele i uns altres grans simis ens regalen a través de Telecinco. Tot plegat, doncs, la periodista representa una immensa majoria i un bon grapat de minories.

Resulta obvi que es tracta d'un assumpte complexe i de difícil solució que ha dividit la societat espanyola entre partidaris i detractors de la candidatura de la Marchante i que ha forçat un debat públic per al qual encara no estem preparats.

De la mateixa forma, estes últimes setmanes s'ha encetat un altre debat, quasi de tanta transcendència com el que el programa Sálvame ha posat damunt la taula, però en esta ocasió el (ir)responsable ha estat l'Ajuntament de Vic en anunciar que negaria l'empadronament municipal als immigrants il·legals, una proposta defensada pel seu alcalde, el memocristià Josep Maria Vila, i recolzada pels destrellatats socis de govern del PSC i d'ERC.

Esta polèmica ha acabat amb un informe de l'Advocacia de l'Estat en el qual afirma que els ajuntaments han d'empadronar tots aquells éssers humans que hi viuen al seu territori, independentment de la seua situació de legalitat, entre altres coses perquè el fet d'estar empadronat no genera per se cap dret, ja que l'accés a l'educació i a la sanitat són drets bàsics i el padró l'únic que diu és quin centre de salut correspon a cada persona o en quina escola ha de matricular-se cada xiquet.

És fals, per tant, que el padró atorgue drets (o deures), ja que es tracta només d'un instrument que ens diu quanta gent viu a un lloc determinat i que només té un valor estrictament estadístic que serveix, entre altres coses, per calcular la quantitat d'euros que correspon a cada ajuntament en funció de la seua població.

El problema de la iniciativa del memocristià vigatà és que ha traslladat a la primera plana dels diaris i a les tertúlies polítiques un debat que no preocupava ni tan sols els seus veïns (de fet els vigatans situen en una enquesta encarregada pel mateix Ajuntament la immigració com la novena preocupació, per darrere d'aspectes com el transport públic i les places d'aparcament o la carència de zones verdes, temes que sí que hauria de resoldre l'alcalde) i ha obert la caixa dels trons perquè la caverna -com la que representa ell mateix a CiU- puga llançar sense prejudicis estupideses com ara que 'a Catalunya no hi caben tots' o que 'els immigrants roben perquè no tenen la nostra ètica', missatges demagògics i gratuïts als quals l'estúpida societat espanyola no és impermeable i que impedeixen abordar el fenomen de la immigració amb la seriositat que requereix.

Per sort, Karmele i Soy un tsunami ens serviran per distreure l'atenció.