Anabolitzant

Hi ha un rumor que recorre els despatxos dels advocats que participem en el torn d'ofici que diu que el millor dia per estar de guàrdia és el dimecres, perquè és l'únic dia que el jutjat compta amb la presència del fiscal.

Òbric parèntesi. No es tracta, en realitat, de cap mena de rumor infundat, sinó d'un retall pressupostari: la Generalitat no només se les veu putes per pagar els honoraris dels advocats del torn d'ofici, sinó també per pagar les factures dels taxis que gasten els fiscals per desplaçar-se d'un jutjat a l'altre. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Efectivament, jo també pense que podrien agafar el cotxe. Retanque parèntesi.

I ahir, dimecres, em va tocar una guàrdia profitosa, perquè vaig haver d'encarregar-me de les alcoholèmies del cap de setmana, i que també tingué moments inefables, com quan un gitano assegurava que la seua detenció era conseqüència del racisme de la Guàrdia Civil, acusació que m'obligà a recordar-li que si havia estat citat per a un judici ràpid era per conduir sense haver posat mai el peu a l'autoescola i, per tant, per portar una furgoneta sense carnet.

El cas més estrany amb què em vaig trobar, però, tingué lloc a última hora del matí, quan la funcionària del jutjat m'allargà un expedient i anuncià: “Serà ràpid, perquè només és una declaració”.

Vaig fer una ullada ràpida a l'expedient i vaig protestar: “¿Una declaració? Però si estem parlant d'un delicte contra la salut pública i d'una estafa a la Seguretat Social! Necessite estudiar-m'ho amb calma!”. Però la funcionària ignorà la meua protesta i m'amollà: “Ací tens al client. Entrem en cinc minuts”.

Resignat, em vaig adreçar al client: “Hola, tenim pocs minuts i necessite que m'expliques què ha passat” i ell em contestà:

- Te hago un resumen: hace unos meses salí de fiesta con los del gimnasio y conocimos a unos tíos que se ofrecieron a verdernos recetas...

- ¿Como éstas de aquí? -vaig interrompre el client i vaig assenyalar un grapat de receptes verdes que constaven a l'expedient.

- Sí, como esas. Bueno, como te decía, uno de los tíos nos dijo que era médico y que con esas recetas podríamos sacar anabolizantes de la farmacia para pincharnos.

- ¿Y se las compraste?

- Sí, yo le compré doscientas, a dos euros cada una.

- ¿Doscientas? -vaig preguntar incrèdul.

- Sí, a dos euros cada una -repetí com si el preu fóra un assumpte interessant per a tractar en aquell moment.

- ¿Y las has utilizado todas?

- ¡Qué va, hombre! Me quedas éstas –i el paio tragué de la butxaca de la jaqueta un grapat de receptes en blanc i jo ja comencí a flipar en colors.

- Guarda eso, anda. Y dime, ¿todo te lo has metido tú?

- Hasta que acabé los ciclos... ahora lo que hago, para recuperar la inversión, es sacar los anabolizantes de la farmacia y venderlos en el gimnasio.

- Madre mía... - vaig suspirar, ja que el cas no només prenia unes dimensions considerables, sinó que, per si fóra poc, el client era un inútil integral, tal como demostrà en preguntar:

- Pero bueno, ¿Todo esto es legal, verdad? Quiero decir, ¿no me habré metido en ningún lío?