Torbar-se gratuïtament

La pitjor notícia del cap de setmana no ha estat la ressaca dels actes guerracivilistes (caverna dixit), la cogida de Tomás a Mèxic (qui no vulga pols...), que Alícia Sánchez Camacho, eixa dona que ha patit una translocació dels llavis vaginals pels de la boca, passe el matí al mercat repartint pamflets reaccionaris en lloc de comprar encisams i bragues a un euro, o que El País regalara als seus lectors una pel·lícula de Nicolas Cage, perquè la pitjor notícia del cap de setmana la trobàvem diumenge a Público, amb el titular: El amor no existe, según las matemáticas.

L'article explicava que un professor de la Complutense madrilenya havia arribat, a partir de la teoria del control òptim, del matemàtic rus Pontryagin, i de la segona llei de la termodinàmica, a concloure que l'amor no és etern.

En un altre moment de la meua vida, més ressentit o més llibertí, haguera emmarcat la notícia, m'haguera aprés l'equació d'esta teoria i l'haguera interioritzat com una monja fa amb l'avemaria, però hui ja no, ja que tot i ser conscient que no hi ha res que dure per a sempre, em negue a pensar-hi.

En qualsevol mena de relació sentimental, un cop superada l'etapa que hem batejat amb el nom de síndrome de Bèrgam, arriba la calma -una calma tensa, si voleu- en la qual la possibilitat de ruptura ja no és omnipresent ni torturadora, però que revolta de tant en tant al cap com una idea pertorbadora i força inquietant.

Recorde que fa alguns mesos un amic que està emparellat amb la seua xica des que el conec, em preguntà com m'anava amb el meu xiquet, i li jo li vaig contestar que estupendament, però que de tant en tant no podia evitar angoixar-me per la idea de perdre'l, de despertar-me qualsevol dia i d'adonar-me'n que la relació poguera haver acabat.

Per a la meua sorpresa, l'amic que porta anys i panys amb la seua xica m'ho deixà ben clar amb una confessió tan íntima com evident:

- Però és que amb eixe temor vivim tots.

I una amiga que escoltava la conversa, afegí:

- Per descomptat que sí: jo no sé si estimaré per sempre la meua parella. O si ell m'estimarà a mi. Senzillament no hi pense.

I crec que, de la mateixa forma que tots som conscients que algun dia morirem, d'una forma o d'una altra, també sabem que les nostres relacions tenen els dies comptats però, simplement, no hi pensem, ja que si algú té la temptació de torbar-se sense necessitat només ha de pensar en els llavis d'Alícia Sánchez Camacho.