... dimecres, dijous i divendres

Quan entre al llit el diumenge tinc la sensació que encara hi és. Potser és perquè ha marxat fa tan poc de temps que la seua banda del llit encara no s'ha gelat. O perquè l'habitació encara reté la seua olor. Siga com siga, el diumenge m'adorm com si encara el tinguera a prop i poguera abraçar-lo.

Esta sensació, es fa més lleugera el dilluns, però el ritme frenètic amb el qual tinc per costum encetar la setmana, fa que siga més fàcil de portar: tot allò que he desatés al llarg del cap de setmana s'amuntega al cap i reclama atenció i solució.

El dimarts, però, este sentiment s'accentua, potser perquè els llençols ja s'han gelat, i prove a mantindre el cap ocupat recreant-me en els records del cap de setmana. I sí que funciona.

Dimecres, però, només obrir els ulls de bon de matí ja el trobe a faltar i l'enyor s'obri camí al pit amb el passar del dia, fins que a poqueta nit sóc conscient que només falten unes poques hores perquè arribe el dijous i, efectivament, quan arriba el meu ànim repunta i torne a sentir un formigueig a l'estómac davant la imminència de la seua arribada.

El divendres, finalment, transcorre com una cursa contrarellotge per tindre-ho tot preparat, i en acabar de dinar em deixe caure al sofà, faig una ullada al meu voltant mentre remene el sucre del café i aventure el llarg cap de setmana que tenim per davant.

I no hi torne a pensar fins que arriba el diumenge.