La iaia i la panera

Fa unes setmanes vaig preguntar la iaia si encara gastava la seua panera. Donat que la família de mon pare era de llauradors, una panera de llauna dels anys quaranta és per a mi un objecte valuós, ja que ni els mobles Art decó ni la joieria fina formaran part de la massa hereditària que ens deixarà l'aixovar de la iaia quan decidisca deixar el món, si és que ho fa algun dia, perquè als huitanta-huit anys (huit-huit, que diu ella) està millor que jo.

La iaia va ignorar la meua pregunta respecte de la panera de llauna de forma displicent:

- Això no val ni tres quinzets!

Òbric parèntesi numismàtic. La iaia no només no s'ha adaptat a comptar en euros, sinó que ha deixat de fer-ho en pessetes i duros i ha tornat encara més enrere: ara els xavos, els quinzets i les aguiletes (ailetes en llengua cabasseta) són per a ella la moneda corrent. Tanque parèntesi numismàtic.

Vaig deixar passar el tema i em vaig dir a mi mateix que ja tindré temps per fer-me amb la panereta en qüestió, però la iaia sembla que no passà pàgina tan ràpidament i la setmana passada, en arribar a dinar, m'esperava amb una sorpresa:

- Mira, què t'ha comprat la iaia! - i m'allargà una bossa de plàstic amb una panera de pi d'una qualitat tan ínfima com els taüts que es poden fer servir per soterrar, per exemple, els terroristes internacionals.

Vaig despenjar lleugerament la mandíbula mentre la iaia m'explicava que havia anat a un basar xinés a comprar-la i davant el meu silenci (i estupefacció) la iaia preguntà:

- No t'agrada?

- Clar que sí, iaia. Moltes gràcies! -vaig contestar instintivament, perquè l'últim que voldria en esta vida és treure-li la il·lusió a una vella de huitanta-huit anys (o huit-huit, tant fa una cosa com l'altra).

Òbric parèntesi. Per este mateix motiu, quan la iaia em pregunta si tinc novia sempre li dic que sí. Tanque parèntesi.

- De veres, si no t'agrada, la iaia la canvia per una altra cosa.

- Que sí, que sí, que m'encanta, però no havia d'haver-se gastat els diners...

- Tranquil, fillet, que només m'ha costat cinquanta euros.

Vaig comprovar, però, que la panera encara tenia el tiquet del preu apegat a una banda i vaig repreguntar:

- Cinquanta euros? No voldrà dir cent duros? -i on diu cent duros s'ha de llegir cinc euros.

- Tens raó fill, valia cent duros, però he pagat amb un bitllet de cinquanta.

I és que li costa una miqueta, però al remat la iaia s'aclareix amb la seua concordança particular entre quinzets, pessetes i euros.