Si hi ha alguna cosa que em faça més por que la idea de morir intoxicat per droga adulterada o la de celebrar la meua boda és haver de fer front a gestions telefòniques relacionades amb la connexió a Internet o amb el mòbil, perquè com a consumidor em sent completament indefens.
Òbric parèntesi. Droga adulterada, una boda i el servei d'atenció telefònica: així de variades són les meues fòbies. Tanque parèntesi.
Des que vaig tornar de la Xina el meu mòbil no funcionava massa bé (potser es contagià de la síndrome Made in China, que fa que les coses deixen de funcionar sense motiu) i fa només uns dies l'altaveu s'espatllà definitivament, de forma que per mantinde qualsevol conversa havia d'activar l'opció de mans lliures i, conseqüentment, qui es trobava a prop meu no només escoltava allò que deia, sinó també allò que em deien i, per tant, les meues converses esdevenien públiques, circumstància completament inadmissible donada la discreció que em caracteritza.
Així, la setmana passada vaig telefonar el meu operador per canviar els punts acumulats pel consum que faig mensualment per un nou terminal i sorprenentment no vaig tindre cap problema: em van donar un codi, em van deixar triar el model del nou terminal i em van dir a partir de quin dia podria passar a retirar el nou aparell per qualsevol botiga de l'empresa subministradora. I tot sense pagar un euro.
Per descomptat, hui encara continue amb el mòbil espatllat, perquè ni a la botiga (després d'una hora) ni els sud-americans que treballen en l'atenció telefònica al client (després d'una dotzena de telefonades) han sabut resoldre'm el problema.
La treballadora de la botiga, molt voluntariosa i amable, i també conscient que la ràbia que anava acumulant per moments podria acabar per desencadenar un conflicte armat de dimensions només comparables a la Segona Guerra Mundial, em demanà el mòbil vell per provar a solucionar el problema (i també per provar a evitar un holocaust) i començà a potinejar frenèticament fins que se n'adonà que passava una cosa estranya i m'allargà l'aparell alhora que afirmà:
- Vaya, veo que tienes el móvil en inglés.
Vaig pensar que amb tant de moviment potser el mòbil s'hauria desconfigurat, fins que vaig vore la pantalla i vaig comprovar que tot estava normal, i només després de tancar els ulls, de prendre aire, de repetir uns salms budistes i de fotre'm mitja dotzena de vicodins, vaig dir amb un somriure beatífic:
- No, carinyo, no. No està en anglés, està en valencià.
Hui encara em pregunte com és possible que una persona que no sap diferenciar el valencià de l'anglés, puga fer-ho entre un Nokia i un Samsung.
marededéusenyor! i jo podrint-me en aquest despatx quan podria estar dirigint el país! (o folrar-me of course). sé disitingir fins i tot el francès i l'italià!
ResponEliminai el que costa trobar un puto mòbil que tinga l'interfície en català, o en valencià, o en balear, o en rossellonès!
Caram...
ResponEliminaEntre això i lo del socorrista de "groc es amarillo" veig el valencià bastant precari.
Salut, V.
Però és que, estimats, la cosa encarà anà més enllà, perquè quan li vaig dir que estava en valencià la tia em contestà:
ResponElimina-Vaya, sabía que había móviles en gallego, en vasco y en catalán, pero no en valenciano.
Mátame Bluetooth.
Molt bona aquesta darrera, Martí.
ResponEliminaSi volu un mòbil amb la interfície en català podeu consultar-ho ací:
Uix...
ResponEliminaNo sé què ha estat.
És aquesta: http://www.elteumobil.cat/
M'adherisc al comentari d'en Xavier... :)
ResponEliminaJonet