La Xina mandarina (II): Pequín

En arribar a l'hotel el guia iPhone ens informà que teníem unes hores lliures per davant i que férem allò que volguérem. El grup valencià vam decidir apropar-nos al centre, però no ho vam aconseguir i vam passar tot el matí amunt i avall pel tercer anell-circumval·lació de Pequín, una autèntica trampa per a estrangers: les indicacions, només en xinés, el desconeixement absolut de la ciutat i la caòtica organització xinesa ens van portar per barris obrers, per zones de gratacels en construcció i per descampats en els quals el proletariat ha aixecat cases provisionals de llauna.

Tot plegat, la situació era desesperant, ja que al caos pequinés, propi d'una ciutat que passa dels catorze milions d'habitants, calia sumar l'exasperació que em provocava el grup valencià i els seus capricis contradictoris.

A hora de dinar encara no havíem aconseguit situar-nos ni tampoc visitar res de trellat, però afortunadament iPhone acudí al nostre rescat i a mitja vesprada ja visitàvem el Temple dels Lames i la Muntanya de Carbó. El primer és un complexe espiritual budista i la segona un muntanyeta que ofereix una visió global de tot Pequín o, almenys, de tot allò que ens esperava a l'endemà: la brutalitat de la plaça Tian'anmen i l'exagerada Ciutat Prohibida de matí.

La immensa plaça Tian'anmen, que dóna pas a la Ciutat Prohibida, és una explanada gegant i gris que compta amb el mausoleu de Mao i el Parlament xinés, un edifici tan comunista que estic segur que faria saltar alguna llagrimeta als més nostàlgics.

És curiós que quan vaig preguntar iPhone per les revoltes de 1989 que van acabar amb la matança d'estudiants a esta plaça em diguera que els xinesos ho consideren una 'confusió històrica'. Busca qui t'ha pegat!

La Ciutat Prohibida, en canvi, era l'antiga residència de l'emperador i consta d'un grapat de pavellons de fusta molt treballada amb sostres de teules de ceràmica daurada, color reservat en exclusiva per a la família imperial, i amb noms tan suggerents com il·lusoris: els palaus de la Suprema Harmonia, de la Unió o de la Puresa Celestial o els jardins de la Longevitat i els de la Bondat i Tranquil·litat.

La vesprada ens portà al Palau d'Estiu, un altre megacomplexe imperial i on vam perdre la parella de vells equatorians, fet que no ens impedí continuar amb tota tranquil·litat el programa del viatge: el Mercat de la Perla, una nau industrial en la que primer ens explicaren el cultiu de l'ostra i a continuació ens portaren a una joieria gegant que haguera fet les delícies de totes les pijes-perla de la Gran Via.

Òbric parèntesi. Esta visita, així com altres inefables actes com ara una exhibició de màgia xinesa i un espectacle d'acrobàcies són el peatge que has de pagar si contractes un viatge organitzat. Tanque parèntesi.

Així doncs, mentre barallava la possibilitat de fer-me amb un collar de perles per rotllar-me'l al coll i suïcidar-me, mon pare em va cridar des de l'altra part de la joieria

- Esta xina està soltera -m'anuncià mentre assenyalava amb el cap una jove xinesa que tenia al costat.

- Estàs de conya, papà? -vaig preguntar incrèdul.

Però mon pare estava decidit a deixar-me en ridícul i s'adreçà a la xinesa:

- Este es mi hijo. No es muy guapo, ya lo sé, pero si lo quieres es para ti.

I la xinesa, que parlava perfectament castellà, reia encantada amb la broma, imagine que només amb la intenció de vendre un grapat de perles.

- Estàs buscant-me novia, papà?

- Mira, primer ens la emportem a casa i després ja vorem què fem amb ella, perquè també ens pot servir per cuidar de la iaia.

- Això és ofensiu, papà. Terriblement ofensiu.

La resta dels dies que vam passar a Pequín ens va permetre visitar la mastodòntica Gran Muralla i el Temple del Cel i fins i tot fer una excursió molt més mundana al Mercat de la Seda, un basar ple de falsificacions de grans marques europees i nord-americanes, de crits, de colps i de xineses agressives i en el qual has de regatejar fins la nàusea fins i tot si només vols fer-te amb uns calçotets de Bob Esponja.