Follem al Cabanyal

En un exercici de responsabilitat personal he fet una passa més enllà i he decidit passar a l'acció per mostrar la meua disconformitat amb el projecte de Rita Barbaritat per acabar amb el barri més mariner de la ciutat de València.

Així, i donat que no tinc immunitat parlamentària com Mònica Oltra, després de descartar l'enfrontament directe amb les forces de l'ordre, anit vaig optar per acceptar la invitació d'un xic que feia dies que insistia per convidar-me a sopar a la nova caseta que ocupa al Cabanyal.

- ¿Y qué tal se vive en el barrio?

- A mí me encanta. Y como soy andaluz tampoco me sorprende ver gente todo el día en la calle sin hacer nada.

El meu amfitrió no podria ser més interessant: inicià una carrera dins del món de la gimnàstica, però una lesió -ara no recorde si saltant un poltre o fent exercicis d'anelles- acabà per reconduir el seu futur al camp de la investigació biomolecular.

El resultat d'esta barreja d'elements contradictoris és una nova raça humana gairebé mitològica, ja que compta amb el cos d'un gimnasta i el cap d'un científic, de forma que la vetllada va transcórrer entre demostracions de força i hipòtesis sobre on ens portarà la ciència en un futur.

Donada la meua condició de convidat vaig acceptar de bon grat tot el que el meu amfitrió em va oferir. Ens vam fer una cervesa i després vam encetar un deliciós vi blanc que vam acompanyar amb unes clòtxines valencianes amb denominació d'origen del mateix Cabanyal i unes freses de calamar al forn.

I, després de tres copes de vi, les freses i les clòtxines no foren l'única cosa salada que em vaig emportar anit a la boca.