Familiars pel món

La setmana que ve mon tio serà a l'Havana practicant turisme sexual, el meu germà continuarà a una aldea a dos-cents quilòmetres d'Addis Abeba fent bondat i mon pare haurà marxat de congrés mèdic a Vancouver mentre jo em quede a este puto país de pandereta.

No sóc l'únic, però, que es queixa de la seua situació: 

 

- Se'n van tots i em deixen a soles -em digué ahir la iaia a hora de dinar.

- Gràcies per la part que em toca -vaig contestar i mentalment vaig afegir: serà cabrona!

Porte tota la setmana provant a explicar a la iaia on seran els seus fills i el seu nét sense haver aconseguit traure res en clar, ja que els seus coneixements de geopolítica se circumscriuen al tros de terra que hi ha entre el Xúquer i el barranc del Carraixet i, com qualsevol persona sap tret dels estudiants de l'ESO, ni Cuba, ni Etiòpia ni Canadà s'inclouen en este territori.

- I no poden vindre a dinar ningun dia? -em preguntà.

- No, no poden. Els pilla una miqueta lluny tornar només per a dinar.

Però la iaia no semblava convençuda:

- Això és perquè no volen, perquè el meu home quan treballava amb el camió a Alzira venia a dinar a casa tots els dies.

- Clar, iaia, clar... serà igual vindre a casa des d'Alzira que des de Vancouver...

- No sé com ho voràs, fillet, -la iaia semblava decidida a ignorar-me per complet i acabà l'amenaça que havia iniciat: però la setmana que ve serà molt difícil perquè tant de tràfec a mi em desbarata.

Mentre pensava quin tràfec podrien suposar per a la iaia els viatges internacionals de la meua família, ella continuà:

- A banda, ara et tocarà ser l'home de la casa.

En escoltar eixes paraules, vaig bufar de desesperació, vaig apartar el plat de fideus i vaig tancar la conversa amb una frase molt de la iaia:

- En eixe cas, estem afinats.