Pragmatisme

Sempre he presumit de ser una persona pragmàtica, de saber evitar els problemes innecessaris i també de no complicar-me la vida sense necessitat. En definitiva, de fer allò que vull, quan vull i com vull i, en cas de no poder fer-ho així, d'abusar de l'autosuggestió per convéncer-me que realment estava fent el que volia, quan volia i com volia.

Però clar, una cosa és la realitat i una altra, cada volta més diferent, allò que he construït al meu cap, de forma que eixe pragmatisme del qual faig gala a tothora no és més que una mentida.

Això explica perquè quan un amic, agent de la Policia Nacional i que compensa la seua estultícia amb una ingenuïtat deliciosa, em va dir que volia presentar-me un company seu de la comissaria que era gai no em vaig negar, tot i que al remat la presentació no arribà a tindre lloc:

- Creo que te gustaría -em va dir.

- Hombre, los policías tenéis gimnasio gratis, así que me imagino que estará bueno.

- Es guapo y tal, claro. El único problema es que creo que tiene el sida.

Vaig guardar silenci.

- No puedes decir de alguien que 'creo que tiene el sida'.

- Es que no lo sé seguro.

- Ni aunque fuera así, capullo. Debes tratar estos temas con un poco más de respeto.

El meu amic se'm quedà mirant fent com si pensara i al remat confessà la veritat:

- La verdad es que ni siquiera sé si es marica de verdad... es sólo algo que se comenta en la comisaría.

Com deia, finalment no vaig conéixer el presumpte agent gai de la Policia, i no per la lamentable presentació que em feu el meu amic ni pel suposat handicap, sinó perquè les coses vingueren així. Vull dir que, en contra del que faria una persona pragmàtica de veritat, no em vaig negar.

I tampoc ho vaig fer quan este cap de setmana vaig quedar per prendre una copa amb un xic que ronda els quaranta anys i que viu amb el seu fill adolescent.

“Es pot saber en què estaves pensant?” em vaig preguntar a mi mateix quan acabà la cita i baixava pel carrer de la Mar. “Però és que no ha estat malament!” em vaig contestar. “Eixe no és el tema: la qüestió és que no has de complicar-te la vida sense necessitat” va continuar el Martí prudent. “Tens raó, però és que de vegades no puc evitar-ho” es va lamentar el Martí inconscient. “Ja ho sé, i per això estic jo ací. A més, Martí, seriosament: un fill adolescent? Redéu, faries pitjor que Woody Allen!”. I després d'una mirada de tensió entre un Martí i l'altre, l'inconscient va protestar: “Tampoc cal exagerar, eh?”.

Al remat, ni tan sols el Martí prudent té prou coneixement.