divendres, 26 de febrer de 2010

Incontinència

La política que el Partit Popular ha portat a terme al País Valencià durant massa anys no només ha suposat la destrucció del territori i el malbaratament de recursos naturals, la prostitució dels mitjans de comunicació públics i el servilisme dels privats, el desmantellament sistemàtic dels serveis públics, una bel·ligerància salvatge contra la nostra llengua i cultura, el menyspreu a la meitat de la població que no votem la dreta i el fet d'haver situat el País Valencià com un paradigma de corrupció, de destrellat i de bogeria institucional i política.

A banda de tot això, que no és poc, la forma de desgovernar de Zaplana (primer) i de Camps (ara) i el menyspreu a les formes i al fons democràtics ha creat un exèrcit de ciutadans emprenyats amb la vida en general, i amb la política popular en particular, els quals necessiten expressar les seues opinions en qualsevol fòrum (siga quin siga), perquè la sensació de maltractament que pateixen els obliga a compartir la seua angoixa per la situació política a València amb qualsevol que estiga disposat a escoltar-los o que, almenys, no puga fugir-hi.

A la conferència que pronuncià ahir Joan Herrera a l'Octubre vam poder assistir a una demostració claríssima de com estos ciutadans no poden resistir la temptació d'agafar un micro i de dir qualsevol cosa tret de formular una pregunta breu i concisa relacionada amb el tema tractat.

Així, si durant la més que eloqüent intervenció d'Herrera una dona al meu costat no parava de rematar les frases del ponent amb un '¡bien dicho!' o '¡sí, señor!' o '¡maldito PP!', quan s'obrí el torn per a preguntes del públic vam haver d'assistir estupefactes a una ronda d'intervencions que o bé no tenien res a veure amb el tema tractat o s'allargaven en la seua argumentació de forma despietada per a desesperació de la resta del públic.

Òbric parèntesi. Per un moment vaig pensar que era l'únic al qual molestava que el públic fera ús d'una conferència com si fóra la reunió d'un grup d'autoajuda, però per sort el gran Tàrrega, que no se'n perd una, manifestà en veu alta allò que jo mateix pensava: hem vingut a escoltar l'Herrera!. Tanque parèntesi.

Personalment sóc capaç d'empatitzar i d'entendre que hi ha gent que no té qui l'escolte perquè el seu cercle d'amistats és dretà, que necessita dir allò que pensa aprofitant que hi ha gent que no pot alçar-se i marxar o que considera que té una oratòria que hauria de ser premiada, però estes mateixes persones haurien d'entendre que quan algú es pren la molèstia d'organitzar un acte, de portar un convidat, de fer-lo seure a una taula i de parlar sobre l'actualitat política, amb tota probabilitat la gent que assisteix a l'acte ho fa per escoltar el ponent i no allò que, d'una forma encertada o no, la resta del públic té la necessitat de manifestar per quedar-se més tranquil.

Esta mena de síndrome d'incontinència d'opinió en públic (que els especialistes anglosaxons en psicologia han batejat amb el nom de singermornings) és, sense dubte, la pitjor herència que ens han deixat els successius governs populars al País València.

I si algú encara té algun dubte al respecte, que repasse les entrades d'este bloc.



dijous, 25 de febrer de 2010

Una bona influència


El grup polític al qual em vaig oferir per col·laborar activament fa només unes setmanes ha comés la temeritat de temptar-me amb un lloc destacable en la futura candidatura municipal.

A mi!

Per descomptat he acceptat esta proposta i ja he ideat un pla per convertir-me en el precandidat perfecte i no decebre les expectatives que este col·lectiu ha dipositat en la meua persona.

Òbric parèntesi. Per sort, les expectatives reals d'èxit de qualsevol plataforma, coalició o secta a l'esquerra del PSOE valencià són tan baixes com les que, per exemple, tenia l'impresentable John Cobra de representar la Confederació Ibèrica de Nacions a Eurovisió, de forma que en eixe sentit no hauria de preocupar-me més del que siga estrictament necessari. Tanque parèntesi.

No obstant el parèntesi anterior, sí que em preocupa una miqueta no estar a l'alçada de les circumstàncies i per això este ambiciós pla ha de començar, justament, per deixar de fer referència a coses com John Cobra o Eurovisió i continuar amb un pla de reforma vital que no només ha d'evitar que els meus companys siguen conscients de la seua temeritat, sinó també per convéncer l'electorat de les possibilitats de la nostra opció política.

Així, d'una part i per traslladar una imatge de xic compromés i respectable, esta vesprada em deixaré caure per la conferència que Joan Herrera, l'ecosocialista amb cara de ratolinet simpàtic, pronunciarà a l'Octubre i que estarà presentada per Mònica Oltra, la Desitjada, i des d'ahir filla hipotètica de l'ultra Cotino.

D'altra part, i ja que no només de deixar-se vore viuen els precandidats, fa uns dies vaig decidir cultivar-me amb la lectura d'un divertit pamflet titulat El alma del hombre bajo el socialismo, obra i gràcia d'Oscar Wilde i que m'ha sorprés amb perles com ara: “La ordinariez y la necedad son dos ingredientes esenciales de la vida moderna. Cosa muy de lamentar, no cabe duda, pero ahí están” o que “El arte jamás debería intentar ser popular. El público es quien, por el contrario, debería intentar ser artista” o “El el trabajo manual no hay nada realmente ennoblecedor, y buena parte de él es lo que se dice degradante”.

Ben mirat, si vull ser un bon precandidat no només hauré de prescindir de reproduir missatge misògins, d'aparéixer ebri en públic o d'evitar qualsevol tendència delictiva, sinó també i, especialment, les lectures del meu admirat Wilde, perquè no, no és una bona influència.


dimarts, 23 de febrer de 2010

Riure

Fins fa una estona no tenia clar quin de tots els esdeveniments de les últimes hores em feia més gràcia: si l'estupefaent i psicotròpica actuació del puçolenc John Cobra (!) a la gala d'Eurovisió i els seus crits de '¡maricones, comedme la polla!', la irrisòria declaració de béns feta pública per Camps (!!), que Espe Aguirre haja decidit d'una vegada per totes cagar-se en Rajoy i oferir ministres populars a Zapatero (!!!) o haver rebut un correu spam que porta per assumpte '¡Aspira toda la grasa que tienes en 15 días!' (!!!!).

Hi havia per a triar, doncs.

Però, a mig matí he escoltat les delirants declaracions del professor Neira (sic) en relació a la decisió de la jutgessa que porta el cas de deixar en llibertat provisional condicionada a una fiança de deu mil euros el seu agressor i des d'aleshores no he pogut deixar de riure.

L'últim joguet de la caverna madrilenya ha declarat que li fa vergonya ser espanyol (mira, un altre antipatriota) i que “la desvergüenza con la que tenemos que aguantar los españoles las iniquidades de la Justicia son verdaderamente brutales. Me da verdadero asco, me gustaría estar lejos de aquí” i ha insistit que “me da asco y vergüenza, me gustaría ser ciudadano de otro país y, desde luego, lo haré” alhora que ha suggerit la possibilitat de fotre el seu agressor a una bossa de fem i llençar-lo no-ha-especificat-on.

Personalment no puc fer una altra cosa que animar-lo, professor, perquè ho faça, perquè abandone la Confederació Ibèrica de Nacions i ens lliure de la seua presència i, també, del càrrec que li regalà la senyora Aguirre no sabem ben bé per quin motiu. Bé, en realitat sí que ho sabem, tot i que sembla que el professor ha oblidat que després de l'agressió que patí fou ingressat a un hospital de la meravellosa xarxa pública madrilenya, i que allí va ser objecte d'una concatenació d'errors mèdics i de negligències que són els que, segons ha posat de manifest la instrucció del jutjat, el van portar al coma.

També ha oblidat que després de rebre no-sé-quina-medalla i l'esmentat càrrec va retirar les demandes que havia interposat contra l'hospital i la sanitat pública madrilenya i que ha tingut reservada una cadira a moltes de les tertúlies cavernícoles que emeten per TDT per obra i gràcia, novament, de la ubiqua senyora Aguirre.

El professor Neira només eixir de l'hospital convertí la seua agressió en un espectacle públic, al qual assistíem sense haver comprat entrada, gestionat per una mànager de primera categoria, la senyora Aguirre, i ara hem vist les conseqüències: el joguet de la caverna ha acabat desraonat i el públic fart de la seua interpretació.

La única que ha guanyat alguna cosa amb esta funció de teatre esperpèntic ha estat, com sempre, la Presidenta de la Comunitat Atòmica de Madrid.

No podia ser d'una altra forma.



dilluns, 22 de febrer de 2010

Les ganes

Este cap de setmana he sadollat les ganes i les expectatives que tenia de passar un cap de setmana complet amb el meu xic: divendres a poqueta nit el tenia al sofà i diumenge de vesprada ens acomiadàvem amb un bes a la porta de casa.

Divendres vam optar per una nit casolana i a mitjanit ja érem al llit, perquè dissabte de matí vam aprofitar per passejar per la marjal i visitar el Tancat de la Pipa amb Matt. En esta època de l'any l'Albufera i la marjal no ofereixen el verd o el daurat de la primavera i l'estiu, però el marró de la terra i el blau de l'excés d'aigua ofereixen un paisatge diferent, entre inhòspit i salvatge.

En tornar vam preparar un risotto amb bolets i llagostins que vam degustar a la terrassa de casa, gaudint del generós sol d'hivern.

Però un ambient tan bucòlic pot resultar esgotador per dos desinquets com nosaltres, de forma que dissabte vam sopar amb uns amics del meu xic i després vam començar a festejar la nit amb els meus fins la matinada.

Els meus amics no vam tindre mirament a l'hora de tirar-me en cara que després d'haver anunciat que no eixiria este cap de setmana finalment sí que havia fet acte de presència i que potser exagerava quan deia que volia un cap de setmana en exclusiva amb el meu xic, però el que ells no saben és que el proper cap de setmana el passarem a Bocairent, que serà la propera parada del programa 'Coneix el País', després d'haver passat per Morella, per Finestrat i per Biar i que gaudiré del meu xic sense preocupar-me de res més.

La pròxima parada ens portarà, doncs, a la Vall d'Albaida i ara només hem de pensar on serà la propera.





divendres, 19 de febrer de 2010

Amb ganes

Fa massa dies que no li veig pèl al meu xic i estic amb ganes. Per culpa de la feina, dels horaris, de la distància i de diferents mogudes (seues i meues) no ens hem vist en un grapat de dies i ara tinc massa ganes.

La meua intenció és passar el cap de setmana tancats a casa, protegits del mal oratge, deixats caure al sofà o al llit, cuinar i beure vi, mimar-nos i consentir-nos i recuperar els dies passats i, només si ix el sol, fer una passejada amb Matt per la marjal.

No tinc ganes d'anar al cine, ni d'eixir a sopar, ni de festejar la nit, ni de creuar tres paraules amb cap altre ésser humà que no siga el meu xic.

Potser tinc massa ganes.




dijous, 18 de febrer de 2010

Memocristià Duran i Lleida

Algú podria pensar que el pitjor de l'espectacle que tingué lloc ahir al Congrés fou l'estilisme triat per Rosa Díez, el lapsus de Zapatero o la debilitat mental que demostrà Rajoy en dir allò de 'Si yo tuviera los votos y de mí dependiera...', però no, perquè el pitjor que oferí la cambra baixa espanyola vingué, precisament, de Catalunya, i ho feu amb ulleres roges i una calba torrada a sol.

El discurs de Duran i Lleida incloïa una 'reflexión final' que deia que 'no basta abordar la crisis con el discurso de que nadie va a perder sus derechos sociales', i continuà amb una bravata formidable: 'siempre hablamos de universalidad y de ilimitación de derechos. Nuestro modelo social puede sucumbir ahogado por los derechos'; i acabà amb una pregunta retòrica tan naïf com vergonyant: '¿Alguien piensa en las generaciones futuras, en nuestros hijos y nietos?, com si la protecció social i les pensions foren les causants de les xifres macroeconòmiques espanyoles i no el sistema de producció nefast que patim i un sistema financer tan especulatiu com insolidari.

Estes últimes setmanes, la calba visible dels memocristians ha volgut presumir d'allò que els analistes de dreta atribueixen al nacionalisme català conservador i inofensiu, el palpat 'sentit d'estat', en proposar un pacte global i transversal per eixir de la crisi, reunir-se en secret amb Rajoy i, en definitiva, passejar pels corredors fent creure que tenen un pla.

La dreta catalana, al remat, no està tan allunyada de la dreta espanyola, i les receptes econòmiques que planteja se concreten en rebaixar els impostos per retallar els drets socials. I poca cosa més.

La dreta basca, en canvi, és menys mema i menys cristiana que els convergents i a proposta del PNB es debatrà al Congrés estendre els beneficis de les famílies nombroses clàssiques a les famílies monoparentals formades per un progenitor i dos fills.

Potser siga perquè les eleccions catalanes seran demà i perquè per a les basques encara hem d'esperar a despús-demà, i que tot es tracte, en definitiva, d'una il·lusió òptica, però de moment hem tornat a comprovar, fins i tot dintre de la dreta, que ni tots els polítics -ni totes les polítiques que proposen- són iguals: sempre hi ha de pitjors.

Imatge d'A. Medran

dimecres, 17 de febrer de 2010

Una nova derrota

Totes les religions aprofiten la necessitat humana de transcendència per portar l'únic ésser racional que habita este Planeta cap a la més malaltissa de les irracionalitats, bé siga aquella que diu que menjar porc és pecat o aquella altra que estableix com a dogma indiscutible (perdó per la reiteració innecessària) que un colom pot prenyar una verge, a canvi de prometre la vida eterna.

Com si no en tinguérem prou amb la que patim ací.

Els plantejaments religiosos necessiten de la ignorància per estendre's i de la por per arrelar, per la qual cosa la ciència, el progrés i, sobretot, la llibertat i la individualitat humana són els únics que poden lliurar una societat de la llosa que suposa la religió. En el nostre cas, ens toca patir els excessos i la intromissió diària del catolicisme, una de les religions més restrictives de drets i llibertats, juntament amb l'islam.

La catòlica és una secta vinculada al poder (a quin punt d'esplendor ha arribat de la mà de les més ferotges dictadures i d'altres temps foscos de la història!), que fomenta la intransigència, la superstició i l'odi contra el que és diferent, i tot i que el seu estat actual puga semblar putrefacte, vivim envoltats d'un exèrcit actiu de cristians ortodoxos que es creuen obligats a dir-nos com hem de viure la nostra vida, que no tenen mirament a l'hora de dir-nos què podem i què no podem fer i que viuen convençuts que els cristians són els inventors de les virtuts, com si les mateixes, de la mateixa forma que els vicis, no foren innats a la natura humana.

L'últim exemple d'este caràcter expansiu i de la intromissió dels cristians en l'esfera pública i privada de la societat ha tingut lloc a Granada, amb motiu d'una exposició de fotografies de Fernando Bayona, la qual ha estat qualificada de 'blasfema' per la caverna més intransigent, reaccionària i fanàtica i cancel·lada pels organitzadors.

El més preocupant no és que la Universitat de Granada haja decidit realitzar una mostra amb el treball d'un fotògraf regular i por original (la seua obra no és res de l'altre món), però sí que haja cedit al xantatge i a la pressió dels sectors més ultres de la caverna, perquè es tracta d'una nova derrota de la societat plural i laica davant el fanatisme i la superstició analfabeta dels cristians.

Al remat no ens quedarà un altre remei que blasfemar. En veu baixeta, això sí.

***

La imatge és una versió particular del petó de Judes. La col·lecció completa ací.

I una reflexió de Pat Condell




dimarts, 16 de febrer de 2010

Un animal de cabells llargs i idees curtes


Fa temps que comprar la premsa al quiosc esdevingué una vertadera pèrdua de temps, perquè a la baixada sistemàtica de la qualitat informativa de la majoria dels diaris (en el cas dels diaris valencians esta baixada és imperceptible perquè la nostra premsa no podia ser més lamentable del que ja ho és) cal sumar com a factor determinant la immediatesa que ofereix Internet i l'aparició dels canals d'informació 24 hores a la TDT.

A Internet trobem la informació gairebé just en el mateix moment en què es produeix i de forma gratuïta, per la qual cosa deixar de comprar la premsa impresa no només permet estalviar unes quantes tones de paper, sinó, sinó també un bon grapat d'euros. Per si fóra poc, llegir la premsa a través d'Internet et permet accedir a les delicioses i delirants notícies que ofereix la caverna sense haver de contribuir econòmicament perquè continuen fent-ho. Així, es dóna la paradoxa que llegim més premsa que mai (fins i tot aquella que ens repugna), però sense contribuir-hi econòmicament.

Per la meua part, només compre El País els diumenges i Público el cap de setmana, però perquè regalen coses: el terrible suplement El País Semanal en el cas del diari de Prisa i pel que fa a Público algunes col·leccions que no estan malament, com la Biblioteca Pensamiento Crítico que inclou obres de Wilde, Allende o Hobsbawm i que fa un parell de dissabtes ens regalà Los dolores del mundo, un compendi d'aforismes de Schopenhauer ordenats per temes com ara Desilusiones, La moral o Egoísmo.

Però, sense cap mena de dubte, el capítol més divertit és el que recull l'ideari del filòsof alemany en relació a la dona, a la qual defineix com 'un animal de cabellos largos y de ideas cortas'.

Schopenhauer parteix de la idea següent "merced a nuestra organización social, tremendamente absurda, [la dona] comparte el título y la posición del hombre. Esto excita encarnizadamente sus ambiciones. Su dominio y el tono impuesto por ellas corrompen la sociedad moderna" per afirmar, tan tranquil·lament, que "es la mujer un animal al que es necesario pegar, alimentar bien y encerrar. Deberían tan sólo de ocuparse de su casa. Debería alimentárselas bien, pero no habría que permitírles mezclarse en sociedad. Y si bien deberían ser instruídas en religión, deberían ignorar la poesía y la política y no leer más libros que de oraciones y cocina".

Este manual de com criar a la dona, el justifica el filòsof amb una curiosa teoria que diu que "durante toda su vida las mujeres son como niños. En las mujeres la razón llega a su completo desarrollo a los dieciocho años, mientras que en el hombre no ocurre esto hasta los veintiocho. No tiene, pues, la mujer, una razón de más de dieciocho años".

Busca qui t'ha pegat!

Seria fàcil exculpar l'opinió de Schopenhauer sobre les dones pel context històric, però no és necessari, perquè un paràgraf explica perfectament que estes paraules només naixen del ressentiment: "las mujeres carecen de cuaquier sentimiento de justicia, porque al privarlas la naturaleza de fuerza, les dio, en cambio, el engaño para protegerse. (...). Las más listas como las más tontas saben ser disimuladas, y es casi imposible encontrar una mujer verídica y sincera. Derivan de la falsedad, la infidelidad, la traición, la ingratitud".

El benvolgut Arthur estava molt, però que molt, mal follat.

dilluns, 15 de febrer de 2010

Al colegio

Dissabte em vaig trobar a la porta de la Bounty amb un ecs!company de classe, un xic al qual no havia vist des de feia deu o dotze anys. Ell em reconegué automàticament, però a mi em va costar una estona identificar-lo, fet que demostra que el temps no passa per a tots de la mateixa forma: estava més gros, vestia com un iaio i una incipient calba s'obria pas de forma inexorable al seu cap.

Per la meua part, no tenia cap interés a saber què havia estat de la seua vida, ni tampoc què esperava del futur o de la providència, tot i que pel que puc recordar este xic no era especialment imbècil.

Mentre fèiem la cua intentà posar-me al dia sobre la vida d'antics companys d'escola, fins que vaig aconseguir colar-me i entrar a la disco. A dintre, però, me'l vaig trobar novament a la pista:

- Te he visto saludar al encargado del guardarropa, ¿de qué lo conoces?

Em va estranyar una mica la pregunta, però vaig contestar:

- Vengo mucho por aquí... y me imagino que acabas conociendo al personal sin querer.

I em repreguntà:

- ¿Pero iba al colegio?

La repregunta em va sorprendre encara més:

- ¿Al colegio? ¿A nuestro colegio? Pues no. Vaya, creo que no.

Em vaig desfer d'ell i em vaig apropar a la barra, vaig saludar el cambrer i vaig demanar una copa. En girar-me per buscar els amics em vaig trobar un altre cop amb la calba de l'ecs!company:

- ¿Y a éste de qué lo conoces? ¿Iba al colegio? -repreguntà.

- Pues me imagino que iría al colegio... a su colegio, quiero decir -i vaig tornar a fer fugina.

Vaig passar una estona amb els amics, però me'l torní a trobar en eixir dels lavabos, tot just quan pensava que la discoteca era massa xicoteta per poder evitar els pesats i, com no podia ser d'una altra forma, em digué:

- Te he visto saludar al tío de seguridad, ¿iba al colegio?

No vaig poder dissimular la nosa que em feia l'ecs!company i vaig contestar:

- ¿Al colegio? Pues la verdad es que no creo que este tío ni siquiera haya sido escolarizado...

- ¿No? ¿Y entonces de qué lo conoces?

Vaig encendre un cigarret i vaig amollar amb la boca torta:

- En serio, creo que deberías haber salido más. Ahora ya es tarde.



divendres, 12 de febrer de 2010

El foc de la iaia

En tota la setmana no he sabut en quin dia estava. Potser el fet fet d'haver passat tot el matí de diumenge al jutjat per culpa d'una guàrdia de dissabte m'ha desbaratat el rellotge (o el calendari) intern, i si dilluns tenia la sensació que era dijous, hui em fa la impressió que hem tornat a dimarts. 
 
Torne a estar de guàrdia i en una estona em deixaré caure pels jutjats per passar el matí en companyia d'un acusat de robatori amb violència i un altre d'agressió a l'àmbit domèstic. La millor companyia per a un divendres de matí, doncs.

Em consola saber, però, que no sóc el més desbaratat del veïnat, ja que fa mitja hora, després d'haver tornat de la comissaria i mentre passejava amb Matt, m'he trobat la iaia al carrer:

- On va tan prompte i amb el fred que fa? -li he preguntat i sí, li parle de vosté a la iaia perquè a casa som molt francesos i molt respectuosos amb la gent gran. Almenys fins que comencen a pixar-se a sobre.
- Tinc hora per a tallar-me el monyo -m'ha contestat.
- Malgastadora... a este pas no heretaré un xavo! -li he tirat en cara

Li he dit que vaja amb compte, perquè des que feu els 88 anys (huit-huit, que diu ella), el seu caminar s'ha ressentit i és més inestable, i quan ja em disposava a continuar amb el passeig, m'ha cridat:

- Fiiiiill!
- Què vol, hòstia? -he contestat simulant que tot el que em diu em fa nosa, perquè és un joc privat de la iaia i meu.
- Si passes per casa, pega una mirà a la cuina, perquè ara no sé si m'he deixat el foc o el gas encés -i ha continuat el seu camí fins la perruqueria tan tranquil·lament, com si en lloc de deixar-se el foc (o el gas) encés, s'haguera deixat una finestra oberta.

Matt i jo hem anat directes a casa de la iaia per comprovar si el foc (o el gas) estaven encesos, però no, perquè per sort la iaia no és capaç de recordar si ha apagat el foc (o el gas) després de desdejunar, però almenys sí que ho fa.

Podria ser pitjor.


dimecres, 10 de febrer de 2010

Cuatrocinco

Per molt que m'esforce no sóc capaç d'imaginar res pitjor per a un pare que haver de soterrar el seu fill. De fet, no recorde on vaig llegir o escoltar que este fet és tan horrible que el diccionari ni tan sols ha establert un mot per a esta situació, com sí que ocorre en canvi per qui perd els pares (orfe) o la parella (vidu).

Potser qui perda un fill necessitarà ajuda professional tota la vida per poder refer-se i per això em costa molt entendre aquells pares que després d'haver perdut una filla en circumstàncies horribles esdevenen estrelles als mitjans de comunicació, venen la intimitat familiar com si es tractara d'una exclusiva a l'Hola, pretenen determinar la política penal i penitenciària de l'Estat o juguen amb la idea d'encapçalar llistes electorals.

Em costa, com deia, entendre estes reaccions i em repugna l'ús que els mitjans de comunicació i els sectors més ultres fan d'estes famílies per exigir coses com 'el compliment íntegre de les penes' o la 'cadena perpètua', conceptes que després són inconvenientment usats per la dreta d'esta Confederació Ibèrica de Nacions que ens toca patir.

Però, especialment miserable i repulsiu és el tractament que es dóna al programa de la catalana Concha García Campoy a Cuatro d'esta mena de casos i, sobretot, del cas Marta del Castillo i si fa unes setmanes esta senyora es despatxava amb un especial sobre el cas titulat Red de mentiras (!) en el qual es presentava a la casa de la família i preguntava a sa mare tan tranquil·lament si la roba de la xiqueta 'todavía huele a Marta' (!!), este matí presumia d'haver tingut en exclusiva les primeres declaracions del iaio sobre l'últim esperpent relacionat amb el crim: una rudimentària cerca del cos de la criatura amb pics i pales al mig del camp.

Pel que sembla hem de felicitar el canal de Prisa: ha sabut adaptar-se (i de quina forma!) als paràmetres de la nova empresa nascuda de la seua fusió/fissió amb Telecinco.

Brava Concha!



dimarts, 9 de febrer de 2010

El meu 'gürtel' particular


El cas Gürtel, convenientment refrigerat fins que arribe el període preelectoral, no només ha posat al descobert les misèries del PP, sinó que s'ha emportat per davant un nombre considerable de càrrecs populars, ha suggerit la possibilitat d'un finançament irregular del partit al País Valencià i ha evidenciat les relacions més lúbriques entre la política i un bon grapat d'emprenedors indocumentats.

Per si això fóra poc, que no ho és, este cas també ha posat de manifest un nou vocabulari que mai hauríem imaginat en boca dels nostres polítics, i gràcies a les intervencions telefòniques hem sabut que Camps era El curita, que en esta trama teníem un Bigotes i un Don Vito, que Costa era conegut com Ric i també expressions com 'te quiero un huevo' o 'tenemos que hablar de lo nuestro, que es un muy bonito', les quals han passat a formar part de l'imaginari popular i de la llista de frases que un polític mai més podrà tornar a pronunciar en públic.

Esta setmana, de molta i molt inefable feina, m'he trobat amb el meu propi cas gürtel: un cas que inclou robatoris, escorcolls domiciliaris, secret d'actuacions i intervencions telefòniques.

Cinc cèntims sobre el cas: una dona denuncià que havia patit un robatori a sa casa mentre dormia tan tranquil·lament, i la policia, en comprovar el que ells anomenen modus operandis (sic), relaciona este cas amb una sèrie de robatoris semblants que havien tingut lloc durant les setmanes anteriors.

Un dels objectes robats a la denunciant era una blackberry i el jutjat acorda la intervenció de les telecomunicacions a partir del número IMEI, al mateix temps que decreta el secret d'actuacions per assegurar que l'advocat del cas, en este cas qui ací desvetlla el misteri, no tinga accés a l'expedient.

Les comunicacions intervingudes, de la mateixa forma que en el vertader cas Gürtel, no només aporten elements de convicció suficients per trobar els responsables i conéixer què ha passat amb els objectes robats , sinó que ens il·lustren sobre aspectes fins ara desconeguts de les persones encausades.

Així, l'expedient al qual he tingut accés després d'un any i de l'alçament del secret d'actuacions, conté transcripcions tan interessants com ara:

Subjecte A: ¿Qué haces chupapollas?
Subjecte B: ¿Qué haces calandra?

(...)

Subjecte A: Pos ná, ahora dentro de un rato vamos pa ya.
Subjecte B: Mu bien, flipiwindi.

De la mateixa forma que les converses del cas Gürtel evidenciaren la innocència de Camps, el Bigotes, Ric i companyia, les converses que consten al meu cas gürtel demostren que els meus clients són innocents, perquè algú que fa servir la paraula flipiwindi per referir-se a un còmplice no pot haver fet res dolent.

dilluns, 8 de febrer de 2010

Estat de satisfacció

Hi ha esdeveniments quotidians que afecten positivament el meu ànim: anar a nadar i trobar la piscina buida, prendre el sol en hivern, retrobar-me amb amics que són fora o que feia temps que no veia, tindre una guàrdia i que siga productiva, que Matt em faça una ganyota perquè vol jugar, planejar un viatge o una escapada de cap de setmana, tancar un expedient que pensava que seria etern o passar una nit al llit abraçat al meu xic.

Estes satisfaccions no difereixen massa de les de qualsevol ciutadà occidental i són quasi idèntiques a les de les persones que m'envolten (almenys d'aquelles persones amb trellat), perquè molts amics tenen una parella que els fa feliç, la seua feina potser no els entusiasma però almenys no els resulta cap tortura, poden permetre's alguna escapada de tant en tant i els encanta socialitzar tant com a mi o encara més.

Però, tot i això, tots coneguem persones encabotades a considerar-se infelices i que són incapaces d'acontentar-se amb allò (amb tot allò) que la vida els ofereix dia rere dia, que protesten i reneguen davant qualsevol dificultat, i això és així perquè de vegades no som conscients que la vida en realitat és molt més senzilla del que pretenem que siga, i perquè hem arribat a un punt en el qual qualsevol contratemps, per insignificant que puga resultar, fa saltar pels aires l'alegria transitòria (o només momentània) que les satisfaccions més quotidianes ens reporten.

Jo, que em considere una persona vitalista i amb poca tendència a l'autocompassió, no puc evitar de tant en tant tindre pensaments destructius per culpa de l'incident més nimi, però al mateix temps he de reconéixer que ja fa una bona temporada que això no em passa, perquè porte uns dies (o setmanes o mesos) en els quals les satisfaccions més ordinàries, com les que referia abans, s'encadenen una darrere l'altra sistemàticament, sense permetre'm, doncs, lliurar-me a l'autodestrucció.

I només espere que dure.



dimecres, 3 de febrer de 2010

Per si la cosa no pintava prou malament...


Ja són unes quantes les enquestes que situen la política en general com una de les principals preocupacions dels habitants de la Confederació Ibèrica de Nacions. Els escàndols relacionats, sobretot, amb la corrupció han fet que la ciutadania renegue de la classe política i que acabe per considerar que tots els polítics són iguals.

Òbric parèntesi. Este posicionament m'indigna especialment, però no perquè siga el germen d'actituds populistes, sinó perquè, efectivament, no tots els polítics són iguals: la Pajín, per exemple, no és igual que De la Vega, de la mateixa forma que Esteban Histriònic Pons poc té a veure amb José María Lasalle, o el castellonenc Nomdedéu amb el valencià Morera, per posar exemples del mateix partit. Tanque parèntesi.

A la sensació de corrupció generalitzada, cal sumar el descontent que ha provocat la crisi econòmica en la societat o, millor dit, el descontent que la incapacitat de ZP i companyia per resoldre la crisi i de l'oposició per fer propostes constructives ha traslladat a la col·lectivitat social.

Així, amb unes xifres macroeconòmiques que fan feredat, amb l'atur desbocat, tot i que tothom sap que les xifres oficials no són reals, perquè cap estat podria suportar l'actual taxa de desocupació que pateix la Confederació Ibèrica de Nacions sense que la gent assaltara els supermercats, amb un Govern que fa temps que perdé la gràcia i que de qualsevol assumpte fa una crisi interna i amb una oposició que no sap ben bé com treure rèdit de la situació sense resultar antipàtic, podem dir, d'una forma prou eufemística, que estos no són els millors dies per a la política.

Però com les coses sempre poden anar a pitjor, i este cas no serà cap excepció, una nova amenaça sobrevola la política: hi torne.

Redéu, torne a la política activa.


dimarts, 2 de febrer de 2010

Lost

La última part de l'espera sempre és la pitjor i la que més llarga em resulta. Em passa amb l'estúpida i inútil jornada de reflexió electoral, amb els últims cinc minuts de coure l'arròs, durant el moment que tarda el cambrer a portar-me el café o amb l'estona que triga el meu xic a arribar a casa des que m'ha telefonat per dir-me que és en camí.

Els moments previs a obtindre allò que vull es fan eterns i els segons semblen minuts i els minuts hores i com més s'apropa l'instant exacte per a satisfer el meu desig més nerviós em pose, més m'excite i amb més deler anhele allò que és imminent.

Esta histèria que patisc, com deia, només en el tram final de l'espera, m'ha acompanyat, en canvi, des que -ja fa massa mesos- l'Abc va emetre l'últim capítol de la cinquena temporada de Lost i estes últimes hores abans de fer-me amb el primer de la sisena i última temporada amenacen amb provocar-me un col·lapse del sistema nerviós o un infart de miocardi.

Recorde que em vaig enganxar a Lost a Cambrigde, en gener de 2006. Havia anat a visitar el meu amic A. i mentre ell treballava a la Universitat vaig haver de passar una vesprada tot sol a casa per culpa del mal oratge. Tot i que el meu anglés és de xiringuito vaig posar la televisió i em vaig trobar al Channel 4 amb un paio àrab ben templat (en aquell moment no sabia que era Sayid i que era un dels supervivents del vol Oceanic 815) que corria per la selva i es topetava amb una mena de búnquer (aleshores tampoc sabia que era una estació de la Iniciativa Dharma) i em vaig quedar atrapat.

Vaig seure davant la pantalla i em vaig empassar el capítol ja encetat i un altre sencer que van emetre a continuació. Quan, dies més tard i després d'haver passat per Londres, vaig tornar a casa em vaig descarregar la sèrie i em vaig empassar tots els capítols que ja havien estat emesos. Un darrere l'altre, amb avarícia.

Si l'espera entre una temporada i la següent es fa eterna, i entre capítol i capítol d'una temporada en curs sembla que el temps s'alenteix de forma cruel i despietada, les hores prèvies a l'estrena de la temporada definitiva són una autèntica tortura.

* * *

PS: Flipant l'especial de Público del diumenge... només apte per a freaks.



dilluns, 1 de febrer de 2010

Extremaydura: una aproximació


El primer que el visitant valencià ha de saber sobre la Nació Extremenya és que es troba molt lluny de casa, entre altres coses perquè La Manxa s'hi posa al mig d'una forma absolutament innecessària. El valencià que visita Extremadura per primera vegada ha de ser conscient, també, que la parla extremenya és realment complicada i que li sonarà com una mena d'andalús, però pitjor encara.

Una grata sorpresa, en canvi, a banda de l'excel·lent i hipercalòrica gastronomia extremenya és el paisatge que ens trobem en deixar enrere La Manxa, ja que la Nació Extremenya, en contra de qualsevol apriorisme, ofereix al visitant en esta època de l'any quilòmetres i quilòmetres de deveses tacades de carrasques, oliveres i alzines i un gran nombre de rierols sense canalitzar.

Òbric parèntesi llarg. Un passeig per la província de Càceres desmunta d'una forma incontestable eixe argument tan infantil que es gasten els taurofílics que afirma que l'existència de les corregudes de bous és la que garanteix el manteniment d'este ecosistema tan particular, ja que volen fer-nos creure que si ningú ha requalificat els terrenys de mitja Nació Extremenya per aixecar gratacels, urbanitzacions i parcs temàtics és perquè la cria de bous fa rendible el sòl i no perquè la densitat de població a Extremadura no arriba als 27 habitants per quilòmetre quadrat i perquè ningú que no estiga drogat hi fixaria la seua residència. Tanque parèntesi llarg.

La Nació extremenya, a banda del paisatge i de l'impressionant Parc de Monfragüe, que vam recórrer de camí a Trujillo, ofereix al visitant vertaderes ciutats-joia com ara Càceres, infestada en esta època de l'any de parelles de cigonyes, Plasència i la sensacional i monumental Trujillo, així com l'antiga Emèrita Augusta, l'actual Mèrida, de la qual només paga la pena visitar l'herència romana i el Museu d'Art Romà, obra de Rafael Moneo.

La resta de la capital administrativa d'Extremadura és prescindible, tal com divendres ens va il·lustrar un aborigen al qual li vam preguntar on podríem anar a festejar la nit: Mérida está muerta. Tal qual. I ens va recomanar deixar-nos caure per un centre comercial que aplega els pubs de la ciutat i els quals fan ostentació d'una selecció musical impossible esguitada de salsa, de reggaeton i de música electrònica.

Igualment prescindible resulta visitar el monestir/parc temàtic de Guadalupe, far espiritual del ramat extremeny, ja que almenys a Mèrida les copes valen només cinc euros.

De tornada, amb la mà del meu xic al genoll i la pudor de tres peces de formatge fent d'ambientador al cotxe, vaig passar una ratlla mental sobre Extremadura a la llista de viatges pendents.




LinkWithin

Related Posts with Thumbnails