divendres, 30 de juliol de 2010

Estiu 2010

En poques hores seré al cotxe en companyia de Matt per passar les vacances d'estiu a la platja amb una doble intenció: reduir (encara més) la meua activitat neuronal i prendre el sol fins que una visita al dermatòleg em recomane justament el contrari.

Porte la maleta plena de pantalons curts i de samarretes, de sandàlies i d'ulleres de sol, de llibres d'Auster, de Pirandello i d'Alberola i d'una guia d'Astúries per preparar una escapada a mitjan agost, de records (punyents) d'una relació que vull acabar de deixar enrere del tot i de les expectatives que em produeix encetar-ne una de nova.

Bon estiu!


dijous, 29 de juliol de 2010

Sense entrar al fons

Escoltem massa sovint que en una democràcia les formes són tan importants com el fons, i tot i que esta afirmació generalment ix de la boca dels polítics que perden una votació, no es tracta només del consol dels perdedors, ja que el respecte de les formes exigides per una democràcia és que el vindria a arrodonir una victòria com la que ahir tingué lloc al Parlament de Catalunya.

Així, la votació que ahir posà data de caducitat a les corregudes de bous al territori català, a més de comptar amb un fons de pes, respectà les formes de forma escrupolosa: la proposició de llei nasqué a través d'una iniciativa legislativa popular que comptà amb el recolzament de 180.000 signatures tot i que amb la quarta part hi havia prou, s'obrí un debat entre experts (i algun indocumentat), la premsa digué la seua, es van admetre esmenes al text inicial i els parlamentaris van votar allò que lliurament van considerar convenient.

Hi ha qui dirà, amb tota la raó del món, que la democràcia també consisteix en el respecte a les minories (en este cas, la minoria la constituirien aquells catalans que volen que al seu territori continuen fent-se corregudes de bous), però el que no es pot permetre és que una minoria social, política i parlamentària s'impose a la voluntat d'una ampla majoria social, política i parlamentària: la d'aquells catalans que no volen permetre que al seu país es torture un animal dintre del que es considera un espectacle públic.

Els vencedors de la iniciativa i de la votació, com deia, han guanyat respectant les formes democràtiques, però els perdedors no han sabut fer el mateix: el sensacionalisme, la demagògia, la violència (verbal i física) i el menyspreu a la capacitat de decisió de Catalunya són l'últim recurs que els queda.

Hem guanyat. Celebrem-ho.


Més a BQTP: I, II i III


dimecres, 28 de juliol de 2010

Fecunditat caribenya o l'estupidesa i la mala sort

He dit en més d'una ocasió que la majoria de les vegades que els advocats intervenim en algun judici és conseqüència de la mala sort o, directament, de l'estupidesa humana. Així, necessita un advocat l'estúpid que decideix solucionar els seus problemes conjugals a colps i no amb la raó; necessita un advocat qui té la mala sort de llogar un immoble a un deshonrat que deixa de pagar l'arrendament; necessita un advocat qui és enxampat al volant completament borratxo...

En moltes ocasions, però, es dóna la circumstància que la necessitat d'un advocat és conseqüència d'una barreja perfecta de tots dos factors: de mala sort i d'estupidesa, com el no-cas que vaig haver de tractar ahir.

Òbric parèntesi. La diferència entre un cas i un no-cas és que al segon la intervenció d'un advocat és absolutament (encara més) prescindible i té una connotació més pròpia de guia espiritual que no pas d'assessor jurídic. Tanque parèntesi.

Així, l'altre dia em va telefonar un jove dominicà de 25 anys perquè una compatriota seua per a la qual vaig obtindre un bon pessic mensual d'euros recomanà el meus servicis:

- Verás, Màrtin, -els clients sud-americans em diuen així, a l'americana- tengo un problema muy grande: mi novia está embarazada.

El problema, en realitat, no era l'embaràs de la xica, també dominicana, sinó la seua edat, ja que compta amb només quinze anys i el xic ara temia que els seus pares el denunciaren per haver abusat de la jove adolescent.

- Si la relación ha sido consentida no hay problema: a los quince ya se puede practicar sexo sin que se considere abuso -vaig explicar.

- Mi reina y yo lo tenemos todo documentado en Tuenti.

- Madre mía.

El xic m'explicà que la xiqueta descartava completament l'opció d'avortar perquè 'no es una asesina' (!) i que tots dos havien decidit continuar avant amb l'embaràs i amb la relació i pretenien blindar-se d'alguna forma contra els inconvenients que pogueren sorgir.

En un moment donat de la conversa, quan el deliri arribava a extrems increïbles, el dominicà m'explicà de forma exageradament gràfica com havia passat:

- Pues muy sencillo, Màrtin: se nos rompió la protección y aunque lo eché todo fuera, algo debió quedarse dentro.

Tot just com deia: una barreja perfecta d'estupidesa i de mala sort. O potser més estupidesa que no pas mala sort.



dimarts, 27 de juliol de 2010

Dilluns nit

El diumenge vaig aconseguir prou forces per deixar el llit quan el rellotge ja marcava les nou de la nit. Després de blasfemar en veu baixa i sense massa convicció per culpa dels cinquanta mil cigarrets que em vaig fumar la nit anterior, vaig posar els peus descalços al terra i em vaig fregar els ulls amb els punys tancats. Em feia mal el mentó i tenia la sensació que algú em trepanava el clatell amb una broca del huit.

De seguida vaig recordar que havia tancat una cita per a la nit de diumenge, abans de saber que la celebració de l'enllaç matrimonial d'uns amics es podria allargar tant i tant, així que em vaig disposar a cancel·lar la cita.

Vaig telefonar l'home que m'havia convidat a sopar aquella nit i li vaig donar un bon grapat d'excuses, tot i que vaig obviar de forma descarada la veritat: l'abús de les drogues m'havia deixat fora de joc.

Sense massa dificultats vaig aconseguir ajornar el sopar per a la nit de dilluns i anit, poc després de les nou ja érem a una terrassa del centre fent-se un aperitiu: tenia davant meu un home atractiu, que passava dels quaranta tot i que no ho semblava, amb el cabell lleugerament tacat de blanc, un cos fibrat que en alguns moments donava la sensació que podria esgarrar la camisa i amb una conversa no massa pretensiosa.

Vam passar una vetllada assossegada i tranquil·la passejant pel centre de València, sense forçar cap situació i sense cap impostura, tot i que he de reconéixer que si havia acceptat la proposta de sopar amb ell havia estat motivat més per la conveniència que per un interés real: ni de lluny responia al model de xic que m'interessa per a més d'un parell de cites (i això no és bo ni dolent, simplement no encaixa amb allò que vull trobar), però tenia davant meu un fotògraf reputat que havia mostrat molt d'interés per comptar amb Matt per a una nova sèrie de fotomuntatges que exposaria a no recorde quina biennal europea la propera primavera.

- ¿Crees que Matt se dejará fotografiar?

Vaig estar temptat de contestar que no pensava oferir al gos una alternativa: ja que ni estudia ni treballa i que es passa el dia dormitant, havia arribat el moment de col·laborar econòmicament al seu sosteniment i de guanyar-se els tres plats de pinso que menja cada dia, però en lloc de desenvolupar este argument vaig optar per un altre una mica menys prosaic:

- No creo que ponga ningún problema, pero deja que se lo comente primero.



dilluns, 26 de juliol de 2010

Dilluns de resurrecció

Arribava a casa a les tres del migdia del diumenge, després de 20 hores d'ingesta ininterrompuda d'alcohol i de gairebé tots els tipus de drogues que conec. El motiu per haver-me lliurat a l'autodestrucció més absoluta era la celebració de la boda d'uns amics, el comiat de solter del qual tingué lloc a Benidorm fa més o menys un mes.

La boda començà de forma ben graciosa, quan el regidor que oficiava la cerimònia va donar pas a les amigues de la novia perquè llegiren unes paraules i en lloc de referir-se a elles com les dames d'honor (anaven de dames d'honor) va fer ús de l'expressió 'dames de companyia'.

- Acaba de dir que són unes putes? -em preguntà un amic.

- I el pitjor de tot és que ho ha fet amb micròfon i altaveus.

La resta de la boda ens vam dedicar a beure una copa darrere l'altra i a jugar perillosament amb les drogues sense cap tipus de contenció, de forma que no recorde ben bé com vaig acabar a un after terminal ni com vaig poder suportar tantes hores de festa i desgavell.

A les tres del migdia (!) pujava a un taxi per tornar a casa, després d'haver esvarat amb el rastell de la vorera (!!) i d'haver-me obert el mentó contra el terra (!!!).

- No me manches la tapicería, chico -m'advertí el taxista mentre amb la mà dreta tapava la ferida perquè la mà esquerra també la tenia contusionada per la caiguda.

I no vaig poder ni contestar.




divendres, 23 de juliol de 2010

Voyeurisme adolescent

Anit, en acabar de sopar, vaig eixir a la terrassa a prendre l'aire, fumar-me un cigarret a la fresca i, senzillament pensar en el moment que visc ara mateix. En contra del que es podria pensar, però, no fou un acte de pretesa intensitat o de sobreactuació forçada: simplement em fumava un cigarret, mirava el cel i provava a organitzar mentalment el cap de setmana que se'm ve a sobre.

Pensava si el núvols em deixarien marxar abans de dinar a la platja, si havia d'agafar algun jersei per si de cas els pronòstics de la baixada de temperatures s'acomplien i planificava els horaris per no fer tard a la boda que celebren uns amics demà a la nit a Torrent.

Ocupava, doncs, el meu cap una sèrie de pensaments sense gaire transcendència i, també, sense adonar-me'n, em vaig acabar el cigarret curt que fumava.

Em vaig alçar i em vaig abocar a la barana de la terrassa que dóna al carrer i, sense cap ànim concret però aprofitant que estava a les fosques, vaig tafanejar les finestres dels veïns de l'altra banda del carrer. La meua mirada coincidí en primer lloc amb la del gos-rata d'un veí, que tot i mirar-me encuriosit no gosà a lladrar per delatar la meua presència. Es cansà als pocs minuts i es refugià a l'interior de la casa.

Vaig continuar amb el repàs a la vida dels veïns, que en la seua majoria es limitaven a mirar la tele en família o a planxar la roba del dia següent, mentre em deia a mi mateix que era prompte per tornar a encendre un altre cigarret.

Em vaig fixar en una finestra que quasi sempre tenia la persiana baixada i que anit, justament, estava ben oberta. L'estança només estava il·luminada per la pantalla d'un ordinador i un adolescent, no se ben bé quina edat podria tindre, picava el teclat amb desgana vestit només amb només un pantalonet blanc.

Me'l vaig quedar mirant provant a reconéixer-lo, però de sobte apartà el teclat, es recolzà a la cadira i començà a grapejar-se l'entrecuix d'una forma no massa delicada, fins que fou evident que estava erecte.

Durant un segon em vaig quedar sorprés i vaig fer una ullada ràpida al meu voltant, per assegurar-me que era l'únic que espiava aquella nit i, ara sí, vaig encendre un segon cigarret.

Em vaig acomodar a la barana, vaig aclucar els ulls i vaig continuar espiant. Durant uns segons més el xic va continuar palpant-se i, en acabant, es posà dret, es va abaixar el pantalonet i començà a masturbar-se sense apartar la mirada de la pantalla de l'ordinador, en la qual pressupose que hi hauria un vídeo porno, mentre amb l'altra mà es magrejava l'abdomen i les cames.

Tot i que no vaig poder evitar que l'espectacle, per al qual havia aconseguit una entrada de primera sense proposar-m'ho, em resultara excitant, em trobava més encuriosit que no pas una altra cosa, donat el caràcter privadíssim de l'acte i la naturalitat amb la qual el jove es masturbava.

La sessió s'allargà durant un parell de minuts (són els inconvenients de la masturbació adolescent) i quan em vaig acabar el cigarret el xic ja es dedicava a arreplegar el que havia tacat i a desconnectar l'ordinador.



dijous, 22 de juliol de 2010

Follem al Cabanyal

En un exercici de responsabilitat personal he fet una passa més enllà i he decidit passar a l'acció per mostrar la meua disconformitat amb el projecte de Rita Barbaritat per acabar amb el barri més mariner de la ciutat de València.

Així, i donat que no tinc immunitat parlamentària com Mònica Oltra, després de descartar l'enfrontament directe amb les forces de l'ordre, anit vaig optar per acceptar la invitació d'un xic que feia dies que insistia per convidar-me a sopar a la nova caseta que ocupa al Cabanyal.

- ¿Y qué tal se vive en el barrio?

- A mí me encanta. Y como soy andaluz tampoco me sorprende ver gente todo el día en la calle sin hacer nada.

El meu amfitrió no podria ser més interessant: inicià una carrera dins del món de la gimnàstica, però una lesió -ara no recorde si saltant un poltre o fent exercicis d'anelles- acabà per reconduir el seu futur al camp de la investigació biomolecular.

El resultat d'esta barreja d'elements contradictoris és una nova raça humana gairebé mitològica, ja que compta amb el cos d'un gimnasta i el cap d'un científic, de forma que la vetllada va transcórrer entre demostracions de força i hipòtesis sobre on ens portarà la ciència en un futur.

Donada la meua condició de convidat vaig acceptar de bon grat tot el que el meu amfitrió em va oferir. Ens vam fer una cervesa i després vam encetar un deliciós vi blanc que vam acompanyar amb unes clòtxines valencianes amb denominació d'origen del mateix Cabanyal i unes freses de calamar al forn.

I, després de tres copes de vi, les freses i les clòtxines no foren l'única cosa salada que em vaig emportar anit a la boca.



dimecres, 21 de juliol de 2010

Irònic

Qualsevol persona amb el cap lleugerament moblat (fins i tot si és amb saldos d'Ikea) o amb dos dits de front, tret de Wynona Ryder a Reality Bites, seria capaç de reconéixer la ironia com una figura retòrica que consisteix a dir alguna cosa amb la intenció de fer entendre justament la contrària.

Resultar irònic en política està ben vist: és una forma eficaç de desarmar el contrincant i fa que el polític en qüestió se'ns represente més intel·ligent del que probablement és en realitat, però ser víctima de les ironies de la política és una altra història.

Així, resulta irònic que el Partit Popular insistira en el fet que la Confederació Ibèrica de Nacions es trencava per Navarra -per una suposada venda a ETA- i que hui siga el PP el que s'ha trencat a aquella comunitat atòmica en desintegrar-se el pacte electoral que tenia amb els memocristians d'UPN.

També resulta irònic que al darrer debat sobre l'estat de l'ecs!nació espanyola Zapatero convidara Rajoy a assistir a la trobada minera de Rodiezmo i ara siga ell qui no compta amb la invitació d'UGT.

De la mateixa forma, resulta terriblement irònic que el tribunal encarregat de vetllar perquè totes les lleis s'adeqüen a la Constitució i insistisca fins la nàusea en la indivisibilitat de la Confederació Ibèrica de Nacions estiga farcidet de magistrats caducats, morts, recusats i dividits per afinitats ideològiques.

Igualment, resulta irònic que José Bono, en la seua condició de catòlic confés i de jacobí evident i, per tant, partidari de la concentració familiar i autonòmica, anuncie la separació, que no divorci, de la seua dona el mateix dia que s'arxiven els casos que insinuaven una possible corrupció.

Els valencians, però, sempre estem disposats a superar els polítics, bé siga en patetisme o en ironia, i per això la darrera enquesta del CIS ens diu que quasi una quarta part dels valencians desitjarien més autogovern o, directament, la independència.

Potser este resultat ara no resulta massa irònic, però ja en parlarem quan hi haja que afegir cadires plegables a Les Corts per a tots els diputats que obtindran el PP i el PSPV.

Ja en parlarem.



dimarts, 20 de juliol de 2010

La mort del tio Herbasser

En contra del que es podria pensar, no sóc l'únic de la meua família que practica un gust per la necrofília malaltís i amb components clínics cada dia més evidents, perquè sí tinc un espill on mirar-me és la iaia. 
 
Des que faltà el iaio, en 1993, la iaia manté el dol i assegura que ho farà mentre visca, per la qual cosa la seua roba ha de ser negra. Només negra. Si alguna vegada ma mare li ha regalat una jaqueta o qualsevol peça de roba amb els botons, posem per exemple, grisos, la iaia en compra de negres i els canvia.

Així, si tenim en compte que la iaia no passa del metre i mig d'alçada i que vesteix sempre de negre absolut hi ha dies en els quals em recorda més una panderola que no pas una persona humana.

Quan enviduà va passar gairebé un any sense eixir al carrer i la resta de la família ens encarregàvem de fer-li la compra i dels altres quefers quotidians. Quan, finalment, va decidir tornar a posar un peu al carrer ho féu només per assistir a missa, especialment si era de difunt, independentment de quina fóra la relació real que mantenia amb el finat, perquè qualsevol excusa era bona per passar la vesprada vetllant un mort.

- I a este mort el coneixia, iaia?
- Home, veges! Este xic treballà un any en la sega de l'arròs del camp de Sollana de la meua cosina Marianeta.

Silenci.

- Està de conya, iaia?

Al principi, i com feia una miqueta de llàstima, de tant en tant la portava en cotxe al tanatori amb la promesa de la iaia de fer-ho curt i de no sobreactuar davant els familiars del mort, però sempre m'enganyava i acabava per muntar una escena perfectament estudiada: li feia una ullada al cadàver, s'apropava a la vídua i deia enmig d'un oceà de llàgrimes de cocodril “L'han deixat tan bé que sembla que encara estiga viu” perquè segons la iaia no hi ha res que reconforte més quan has de fer front a la mort d'un membre de la família que saber que els diners de la funerària han estat ben invertits.

La majoria de les vegades jo optava per quedar-me a la porta de l'habitació on s'exposa el taüt i on els familiars reben les visites però vaig deixar de fer-ho i vaig decidir esperar-la al cotxe perquè una vegada la iaia s'apropà al vidre aparador que mantenia el cadàver refrigerat i em cridà: “Fill, arrima't a vore'l, que no fa por!”. Quan em vaig refer de l'estupor que em causà la intervenció de la iaia, vaig desitjar amb totes les forces canviar la meua situació per la del cadàver refrigerat.

De tant en tant, però, la història era més graciosa, com la setmana passada:

- No em despentines, que esta vesprada tinc un mort -m'advertí mentre jugava amb ella.
- Qui ha palmat hui, iaia?
- Tu te'n recordes del tio Herbasser?
- Ni idea.
- Sí home! Era un home de Paiporta que anava per les cases venent herba per a les cabretes i els conills.

Silenci.

- Quant de temps fa d'això, iaia?
- Ah, lo manco fa quaranta anys!

Més silenci.

- I com vol que me'n recorde d'un tio que venia herba per les cases fa quaranta anys si jo n'he fet només trenta?

La iaia em mirà amb la boca torta i volgué tancar el tema:

- Pobre tio Herbasser... en el veïnat el volíem molt, saps.

dilluns, 19 de juliol de 2010

La cita (epíleg)



Tornava a casa amb dues idees al cap: el reconeixement del meu partenaire de la seua pròpia fragilitat i la tendència que tinc perquè em caiguen al terra els objectes més delicats, i justament per això em vaig adormir preguntant-me si havia fet bé proposant-li a boca de canó quan m'acomiadava: ¿Cenamos el sábado?

Vaig deixar la platja a mitja vesprada del dissabte i em vaig tancar a la cuina, perquè divendres vam convindre que soparíem a ma casa. Ho vaig proposar jo i ell acceptà sense fer-hi cap objecció. Semblava, doncs, una declaració mútua d'intencions.

Arribà a casa tot just quan em disposava a parar taula a la terrassa i abans de sopar ens vam prendre un parell de cerveses. Estàvem més relaxats que durant la primera cita i es notava en la conversa: sense silencis inconvenients, sense defugir la mirada en cap moment i amb una naturalitat tan deliciosa que podria resultar artificial.

Vam esperar que es fera de nit per començar a sopar: un plat de salmó amb tàperes, parmesà i ceba tendra i uns calamars amb humus de cigrons per a començar i pollastre al pimentó i al timó de plat principal. Vi blanc gallec i un negre de Rioja per beure. Café i granissat de llima al cava.

La vetllada seguí el ritme de l'alcohol: amb la cervesa ens vam treure la (poca) vergonya que ens quedava, amb el vi blanc vam començar a riure i el negre ens féu guanyar en força i consistència. Quan vam arribar al sorbet la conversa fou víctima de les bombolles i vam discutir sobre si la paraula marató era masculina o femenina.

Òbric parèntesi. No només no recorde com vam arribar a parlar d'això, sinó tampoc quina era la meua opció: si el marató o la marató. Tanque parèntesi.

Per eixir del dubte, el meu convidat va traure l'iPhone de la butxaca i va buscar al diccionari de la Rae.

- Resulta que en español se admiten ambos géneros.
- Busca también en el Diccionari de l'Enciclopèdia -vaig apuntar.

Em va mostrar la pantalla des de la seua cadira i em va demanar que m'apropara. Vaig intuir la seua intenció i vaig somriure. Ens vam besar. Durant una bona estona.
Vam decidir fugir de les mirades indiscretes dels veïns i vam continuar besant-nos al corredor. Fins que vam acabar al llit.

- ¿Por qué no dejas de sonreír? -preguntà en un moment en el qual van coincidir les nostres mirades.
- No sabía que estaba sonriendo -vaig contestar estirant encara més el somriure.
- Pues deberías hacerlo más. Estás mucho más guapo.

El somriure m'acompanyà durant la resta de la nit i un parell d'hores després, quan l'acompanyava a un taxi perquè tornara a sa casa em va vindre al cap una frase de Wilde que ell mateix havia citat a un correu electrònic aquella setmana, i que parafrasejada vindria a dir: el somriure és la millor forma d'encetar una amistat i, sense dubte, també per posar-hi fi. 
 


divendres, 16 de juliol de 2010

La cita (i III)

Arribà amb cinc minuts de retard, i li ho vaig retraure. ¿Sabes que hace mucho tiempo que llegar tarde dejó de considerarse un signo de distinción? Va traure un llibret de la butxaca de darrere del pantaló i me l'allargà. Esto para compensar. Era El zoo de cristal, de Tennesse Williams. I mentalment em vaig dir que sí, que compensava l'espera.

Tenia davant meu un xic alt (altíssim), prim (primíssim) i guapo (guapíssim), amb un polo i unes bambes de Fred Perry i uns texans grisos. Es notava que estava nerviós perquè li costava fixar la mirada i tampoc no sabia ben bé què fer amb les mans.

Ens vam apropar a la plaça del Patriarca i ens vam fer una cervesa. Pocs minuts després de seure a la terrassa i amb els gots mig buits la conversa fluïa amb normalitat i sense nerviosisme. Vam xarrar de tot allò què ja havíem insinuat al grapat de correus electrònics que havíem intercanviat durant les dues setmanes anteriors i vam aprofundir lleugerament en altres assumptes sobre els quals havíem passat conscientment de puntetes.

Quan ens van fer fora, ens apropàrem a una altra terrassa del carrer de la Mar. Amb la segona cervesa em va quedar clar que tenia davant un xic complicat, inquiet, dolgut i fràgil. Terriblement fràgil. No he pasado precisamente las mejores semanas de mi vida.

Em sorprengué esta confessió tan sincera, perquè la primera regla de la defensa pròpia és la de no mostrar les debilitats i la d'amagar allò que ens fa vulnerables per evitar que ens facen mal al mateix lloc on ens l'han fet abans.

En acabar-nos la segona cervesa vam pujar el carrer fins la plaça de la Reina. Vam seure a un banc i ens vam encendre un cigarret. Al minut se'ns apropà un ionqui i em demanà l'encenedor. Es que me queda algo y me lo quiero fumar. Te lo devuelvo en un momento. Me lo fumo justo aquí. Li vaig allargar l'encenedor i, en efecte, es fumà les restes de la merda que portava tot just a un metre d'on ens trobàvem, refugiat a la soca d'un taronger bord.

S'apropà, ja completament col·locat, em tornà l'encenedor i volgué filosofar sota els efectes de l'heroïna. La vida es una mierda, sabéis. Una puta mierda. Vaig recuperar l'encenedor i li vaig allargar un cigarret. Disculpa, me puedes volver a dar fuego. I amb el cigarret encés i amb l'heroïna cremant-li les neurones es va perdre pel carrer Corretgeria.

El meu acompanyant i jo vam allargar la nit fins les tres de la matinada a aquell mateix banc amb una conversa divertida i amena però de camí a casa no vaig poder evitar ser conscient de la seua fragilitat. I també de la facilitat que tinc perquè se'm caiguen les coses de les mans.




dijous, 15 de juliol de 2010

La cita (II)

Durant els dies següents vam començar a intercanviar correus electrònics. Cada vegada més llargs, més treballats i més enginyosos i d'una forma absolutament sorprenent el pesar dels darrers dies canvià per un renovat optimisme.

No vull dir amb això del pesar que en cap moment m'haguera plantejat la ruptura, podem dir, a la tremenda (com en altres ocasions), sinó que a banda del fet de sentir-me estafat, em tirava en cara no haver estat capaç de preveure el que havia passat, de no haver-ho vist vindre. I jo sé què vull dir, o almenys això espere.

El cas és que vaig començar a passar els dies intercanviant correus electrònics, de forma que cada cop em sentia més i més enganxat i una nova distracció ocupava la meua ment i afectava positivament el meu estat d'ànim.

Ràpidament, com qui no vol la cosa, vaig passar pàgina. Vaig necessitar només uns dies, uns correus electrònics, una mica (o un munt) d'enginy, d'ironia i d'intel·ligència i la sensació de decepció, el sentiment de ràbia i el dolor s'evaporaren i van donar pas a un renovat optimisme, a una nova possibilitat, i vaig ser conscient que no només havia passat pàgina, sinó que havia tancat el llibre i que n'estava obrint un de nou. Molt millor escrit, això sí.

Durant dos setmanes, com deia, el que començà com un joc senzill i sense pretensions esdevingué una nova addicció insana que no sabia on em portaria, però que, de moment, ja m'havia servit per continuar avant, oblidar-me del que havia deixat pel camí i suggerir una nova aventura. I no és poc, tot plegat.

Però havia arribat el moment de posar les cartes damunt la taula, i per fer-ho només calia fixar un appuntamento, una cita, i resoldre els interrogants que encara existien.

I això vam fer anit.




dimecres, 14 de juliol de 2010

La cita (I)

Fa un parell de setmanes, tot just quan vaig acceptar que la relació que havia portat durant un any havia mort i que no tenia una altra opció que passar pàgina de la forma més ràpida i menys intensa possible, vaig cometre la temeritat de buscar un clau exprés a Internet.

Òbric parèntesi exculpatori. Ha de servir per a descarregar-me de culpa i justificar la meua acció que em sentia dolgut, traït i rabiós. Tanque parèntesi exculpatori.

Només uns minuts a l'inframón cibernètic em van servir per adonar-me que la meua actitud no era la correcta: els sentiments que cultivava eren els més lògics i raonables del món i vaig assumir que la decepció i la sensació de fracàs haurien d'acompanyar-me mentre superava esta enèsima ruptura i que amb una mica d'esforç i determinació no seria tan difícil. Vaig acceptar, també, que no seria capaç de fotre'm al llit amb un desconegut tan prompte, perquè de ben segur acabaria plorant al seu muscle i això sí que ho tenia clar: no pensava amollar ni una sola llàgrima.

Vaig decidir abandonar eixe espai ple d'ànimes en pena i refugiar-me al llit tot just quan una finestreta s'obrí a la pantalla i em saludà. Hola.

Durant un minut vaig tindre la finestra parpellejant a la pantalla sense saber què havia de fer. Llegia el nick que el desconegut que em saludava havia triat per camuflar la seua identitat i em resultava terriblement familiar. Finalment vaig saludar. Hola.

Sense adonar-me'n, vam iniciar una conversa que ens portà a tractar temes sobre els quals no pensava que es podia parlar a inframón i a repassar els gustos respectius sobre sèries de televisió (el seu nick era el cognom d'un dels personatges d'una sèrie que m'encanta), llibres, política, cine o música, a xarrar superficialment sobre política o actualitat i a debatre sobre les convergències i les divergències.

Si el contingut resultava interessant, la forma evidenciava un gust per la ironia, la intel·ligència i la pràctica d'un lleuger i mesurat esnobisme que ens alguns moments de la conversa em feu riure i que em retingué davant l'ordinador fins les tres de la matinada.

I aquella nit, després de moltes altres d'insomni i de malsons, vaig dormir com un xiquet amb un somriure idiota a la cara.



dimarts, 13 de juliol de 2010

Confessió pública

La setmana passada vaig sopar a casa d'una parella de jovençans, açò és: casats de ben poc, en companyia d'un grup d'amics.

Fou una vetllada correcta i distesa, sense pretensions i amb una conversa lleugera, fins que en un moment donat la jove esposa interrompé la ciacciara i amb els ulls mirant al terra exclamà sense que ningú haguera preguntat:

- Mi marido come a escondidas.

Un cop em vaig recuperar de l'exabrupte, vaig estar temptat d'amollar que això explicava el volum que el meu amic havia guanyat des que va dir allò de “sí, vull” en una cerimònia que em vaig perdre per passar-la al bar que hi havia al davant de l'església, però vaig pensar que potser encara era massa prompte per fer broma sobre la confessió pública d'un desordre alimentari.

La resta dels convidats vam obviar conscientment el comentari de la jove esposa i vam continuar amb el sopar com si no res haguera passat, però estic segur que el mateix pensament corria les nostres ments: si algun dia arribe a este extrem de patetisme, per favor, que algú em fota un tret al cap.

dilluns, 12 de juliol de 2010

Excés espanyol

No sóc tan idiota com per estranyar-me de la celebració que encara a estes hores recorre l'esperit, els carrers i, especialment, les pantalles de les televisions de mitja Confederació Ibèrica de Nacions per culpa del triomf de la selecció espanyola de futbol en la final del Mundial de Sud-àfrica.

Qualsevol que, arribats a este punt, siga capaç de mostrar la més mínima sorpresa per l'eufòria que el gol d'un jugador manxec ha provocat en la massa seria o bé un ingenu o bé un mentider, perquè és completament lògic que la Confederació Ibèrica de Nacions no pense en cap altra cosa que no siga en rebre els milionaris jugadors com si foren herois i festejar el triomf esportiu fins l'extenuació.

És també lògic i normal que durant la celebració es produïsquen determinats excessos, com ara el soroll, els crits, el caos circulatori i, el més probable, que la gent deixe la ment en blanc durant moltes hores per no pensar en allò que el preocupa o en els vertaders problemes que té este país, estat, nació o el que vulga déu que siga i es lliure amb fruïció a la beguda i al ridícul més estrambòtic.

Puc arribar a entendre, fins i tot, que durant el festeig algú perda els papers, pose en risc la seua vida o que, embravit per la bogeria col·lectiva, puga traure el pitjor que porta a dintre, com el meu veí de la platja, el qual, sense cap tipus de vergonya ni de mirament ha lluit una bandera franquista al balcó durant tot el cap de setmana.

Tot plegat, i encara que de tant en tant m'agrada posar els ulls en blanc per mostrar menyspreu per la massa, és comprensible i entra dintre del que es pot considerar normal i corrent: al remat, només es tracta de futbol i a la gent li agrada. Tan senzill com això.

El que no estic disposat a acceptar és que de la celebració per la victòria espanyola en el Mundial es puguen obtindre conseqüències polítiques, com les que este matí feia un periodista (dels seriosos) a la televisió quan venia a dir, més o menys, que amb este triomf Espanya solucionava els problemes de vertebració que encara l'afecten i que tots, absolutament tots, podem sentir-nos orgullosos de ser espanyols.

A este intel·lectual i a tots aquells que es pensen que el debat sobre la identitat espanyola ha acabat amb la victòria en el Mundial els preguntaria: de veritat algú es pensa que la celebració futbolística serà tan llarga?



dijous, 8 de juliol de 2010

Patetisme espanyol

Seria temptador concloure que el futbol ens dóna les imatges més infames de patetisme espanyol i que la visió d'adults borratxos amb perruques, la cara pintada, portant banderes amb bous i cridant allò de 'yo soy español, español, español' (al remat resulta que el nacionalisme espanyol, com qualsevol altre, també necessita refermar-se a tothora) és la imatge més tercermundista y lamentable que un estat que se pressuposa seriós pot oferir.

Seria temptador, també, considerar que el periodisme ha tocat fons en comprovar com els mitjans seriosos atorguen una transcendència exagerada a un polp alemany (com si els polps tingueren nacionalitat) al qual atribueixen facultats endevinatòries mentre intenta menjar-se una clòtxina o dedicar els debats a discutir si és convenient que ZP, ministre d'esports in pectore, haja d'assistir o no a la final del Mundial a Sud-àfrica.

Però, i encara que hui no ho semble, no només el futbol ens aporta una doble dosi de recalcitrant patetisme espanyol, d'aquell de pandereta i bóta de vi, perquè la classe política ha tornat a demostrar que poden superar fins i tot els retardats mentals que es presten a eixir a la tele per demostrar com estimen el seu estat, país, nació o galàxia.

I és que arran la detenció de Ripoll (ja sabeu, llegiu Ripol) els capitostos d'esta dreta salvatge que ens toca patir han posat en dubte tota l'operació Brugal (ja va tot!) perquè resulta que les detencions no les ordenà cap jutge, sinó que sembla que han estat conseqüència de les investigacions de la policia.

Quina vulneració més escandalosa dels drets fonamentals de les persones! Quina utilització política de la policia per part del Govern espanyol! Quina perversió de l'estat de Dret i del sistema democràtic! Quina acció, en definitiva, més normal i corrent, diria jo.

I és que no cal haver-se llegit l'art. 492 de la Llei d'Enjudiciament Criminal sinó només haver fet una guàrdia a qualsevol comissaria per saber que la policia judicial té la facultat de detindre qualsevol persona si sospiten que ha pogut participar en una activitat delictiva i posar-la a disposició judicial, i més encara si existeix un sumari obert, perquè eixe és exactament el procediment que els advocats vivim cada dia a les comissaries de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil amb els delinqüents comuns.

I, en acabant, ja serà el jutge i el fiscal els que determinaran què passarà.

Però en esta matèria, com en la celebració d'un gol d'Espanya, és millor rotllar-se una bandera al cap i fer el mono: s'ha demostrat que dóna millor resultat.



dimecres, 7 de juliol de 2010

La festa arriba a Alacant

Molts recordem amb vergonya la jugada que protagonitzà Ric Costa el 9 d'Octubre passat quan no sabíem si havia estat fulminat o havia optat pel suïcidi amb la tècnica de la implosió autoprovocada i les declaracions i contradeclaracions al voltant de quan acabava o no la festa a València.

Aquell 9 d'Octubre suposà un punt d'inflexió en la crisi que viu el PP valencià pels casos de corrupció que l'assetgen i no tant pel fet que Costa perdera el cap, la dignitat i el somriure de babau, sinó perquè posà damunt la taula que el partit que monopolitza la pràctica totalitat de les institucions valencianes no ha sabut com traure's dels dits un cas de corrupció que ha derivat en una crisi crònica i en l'absoluta paralització institucional.

Efectivament, des que saltà el cas Gürtel hem vist com la llista d'implicats creix a un ritme considerable i afecta un bon grapat d'alcaldes, consellers, càrrecs orgànics del PP, la presidenta de Les Corts i, a dalt del tot, l'ecs!Molt Honorable i la seua família, de forma que la Generalitat està més pendent de les citacions que arriben dels jutjats que no pas de governar.

Hi havia una veu a dintre del PP, però, encarregada de donar un respir, un baló d'oxigen que se sol dir, a la militància i a la direcció del partit a Madrid: el president de la Diputació d'Alacant, el zaplanista José Joaquín Ripoll (llegiu Ripol), es mostrà crític amb Camps i el seu equip de Govern i en algun moment les seues declaracions (i també els seus silencis) arribaren a tindre més transcendència que l'oposició realitzada pel mateix Alarte.

Potser per això, perquè fou l'únic membre del PP que gosà a exigir responsabilitats en un moment en el qual tot déu callava com si foren putes, la seua detenció ahir de matí per un nou cas de corrupció afegeix un element de cinisme a este despropòsit de país que ens toca viure i patir.

Pel que sembla, la imputació de Ripoll (de nou, llegiu Ripol) i dels altres detinguts, entre els quals es troben tres regidors d'Oriola i els empresaris Ortiz i Fenoll (llegiu Fenol), serà imminent, ja que la Fiscalia porta un any darrere del cas i ho té tot lligat i ben lligat.

Al remat, el PP ho ha aconseguit: la festa ha arribat a Alacant.



dimarts, 6 de juliol de 2010

Fugir de la conversa

Mon pare porta uns dies comportant-se de forma estranya. Em fa la impressió que vol parlar amb mi i preguntar-me o, pitjor encara, contar-me alguna cosa i que no gossa a fer-ho.

La nostra relació, catastròfica durant molts anys, a poc a poc ha trobat el seu punt ideal d'imprecisió i d'equilibri per evitar retrets, blasfèmies o parricidis en grau de temptativa.

Ha costat molt, però ara ens entenem, ens divertim i podem xarrar de qualsevol cosa que siga suficientment intranscendent per no comprometre'ns, ja que no hem perdut de vista que som família i que les relacions familiars estan presidides per la crítica destructiva i la condescendència, i si mon pare i jo ens semblem en alguna cosa és justament en una capacitat prou limitada per acceptar crítiques i per la repugnància que ens genera la condescendència.

Així, no sé si mon pare haurà notat que he passat uns dies més trist i no s'ha atrevit a preguntar-me què em passava o si ha escoltat 'alguna cosa' que no acaba d'assumir i prova a fer-se l'ànim per tractar el tema. O pitjor, que hi ha alguna cosa que vol compartir amb mi, com una mena de revelació familiar, de la qual, n'estic segur, no tinc cap necessitat de saber-ne res.

Per la meua part, centre els meus esforços a evitar qualsevol oportunitat propícia perquè mon pare i jo fem allò que no ha de fer mai un pare amb el seu fill: parlar seriosament. I de moment està funcionant.

L'altre dia, però, vaig sopar a casa dels meus pares i quan era a punt de marxar mon pare s'oferí voluntari per acompanyar-me a la meua, és a dir, per recórrer els dos-cents metres que separen una porta de l'altra i em vaig adonar que allargava de forma innecessària la conversa lleugera que manteníem, com si esperara el millor moment per amollar allò que veritablement volia tractar i no gosava.

Un cop a la porta de ma casa vaig percebre que era a punt de fer-ho, que era punt de dir-me eixa cosa que no vull saber o que no vull haver de contestar, i vaig aprofitar un silenci brevíssim per fugir i me'l vaig deixar al carrer amb la paraula a la boca.

Des d'aquell moment crec que mon pare ha reconsiderat la seua intenció i ha vist que parlar d'allò (siga el que siga) amb mi no portarà enlloc i crec que ha decidit deixar-ho estar.

Per si de cas, i fins que no veja que la idea estúpida de tindre confidències amb el seu fill desapareix totalment del seu cap, he optat per evitar situacions compromeses que podrien generar moments d'intimitat incòmoda, com els moments-bricolatge, tot i que tinc una perxa i un parell de quadres per penjar a la paret del vestidor i necessite de la seua ajuda.

Ben mirat, no és una cosa urgent i tant fa si els penge abans o després d'estiu. Podré esperar.



dilluns, 5 de juliol de 2010

Pàgina passada

Diumenge de vesprada em sentia com un salvatge: portava des de dijous sense afaitar-me, tenia la pell bronzejada i amb rastres de sal, arena entre els dits dels peus descalços i portava roba vella, de platja, arrugada i amb olor a marinada.

Vaig barallar la idea que potser haver decidit fugir cap a avant i haver-ho fet amb un exili voluntari a la platja no havia estat un gran encert i per un moment vaig pensar que la companyia triada per passar pàgina no havia estat una bona elecció: els paisatges densos i pudents de la Müller a En tierras bajas, el desassossec que transmet l'existència de la Moore a Far from heaven o l'atmosfera claustrofòbica i carregada de sentiments que es viu a la consulta del doctor Weston a In treatment, potser no eren els millors per traure intensitat a un cap de setmana que, com dic, pretenia destinar a passar pàgina.

El cas és que diumenge, mirant-me a l'espill i amb l'agua corrent a la banyera em va sorprendre comprovar que no només tenia un nou daurat a la cara, sinó que un nou tret, com si fóra una nova línia d'expressió, que havia fet aparició només uns dies abans, s'havia remarcat durant les últimes hores: un somriure ingenu i esperançador, ple d'expectatives i buit d'escepticisme, com el d'un xiquet amb sabates noves. Un somriure idiota.

Vaig amollar una rialla, em vaig fotre a la dutxa i al mateix temps que corria la cortina, em vaig adonar que havia passat pàgina. I que havia tancat el llibre. I que, potser amb una miqueta de sort, n'havia obert un altre de millor escrit.

divendres, 2 de juliol de 2010

Teoria del fora de joc o de la conspiració

Si no fóra perquè la teoria de la conspiració mai funciona i perquè la realitat sempre acaba per demostrar que la majoria de les coses passen senzillament perquè han de passar estaria preocupat.

He de reconéixer que al llarg de les últimes setmanes més d'una vegada he pensat que es pretenia fer coincidir el Mundial de futbol amb la resolució d'assumptes claus de l'actualitat. O millor, els partits que juga la selecció espanyola amb anuncis com ara la reforma laboral o la sentència de l'Estatut català. Imagine, doncs, que només ha estat una casualitat que la tramitació parlamentària de la primera i l'anunci de la sentència del segon hagen coincidit amb partits de la selecció espanyola. Pura casualitat.

Per sort, he estat capaç de descartar la teoria de la conspiració ràpidament perquè una ullada ràpida als diaris o uns pocs minuts de qualsevol informatiu posen en evidència que, tot i haver estrenat el mes de juliol, el panorama informatiu i social no té ganes de marxar de vacances.

Així, si no teníem prou amb assumptes que arrosseguem des de fa mesos, com el cas Gürtel, les mesures econòmiques i els retalls socials de ZP, la deriva conservadora dels socialistes valencians que acabarà per afonar-los, l'alienació mental de la senyora Cospedal o els rumors continuats i interessats sobre el deute espanyol per part de les agències internacionals de qualificació, en menys de vint-i-quatre hores la sentència del Constitucional sobre l'Estatut i la vaga salvatge al metro de Madrid, Villa y Corte, han fet reviscolar les tertúlies polítiques i accelerar el ritme de les actualitzacions de la versió digital dels diaris.

La combinació d'altes temperatures amb un nivell frenètic d'activitat política és un panorama que, com a mínim, resulta estrany a esta Confederació Ibèrica de Nacions que ens toca patir i encara resulta difícil intuir quin serà el desenllaç de la vaga del metro madrileny i de la crisi catalana provocada per la sentència de l'Estatut.

Per sort, però, dissabte torna a jugar Espanya i en esta ocasió contra Uruguai. O contra Paraguai, tant fa una cosa com l'altra. I donat que espere que a migdia de dissabte ens anuncien que l'Estat ha entrat en fallida, que es convoquen eleccions al País Valencià o que s'ha privatitzat la Seguretat Social he decidit marxar a passar el cap de setmana a la platja amb nous capítols d'In treatment, amb Herta Müller del bracet i amb una botella ben freda de Veuve Clicquot.

Perquè una cosa cal tindre clara: el champán frío. Muy frío.


dijous, 1 de juliol de 2010

Enèsima ruptura

Sempre que he de fer front a una ruptura sentimental prove a racionalitzar les coses i a reconduir la ràbia, la impotència i la decepció a sentiments més profitosos.

Intente que el fet de sentir-me dolgut, estafat i humiliat no em faça perdre de vista que sempre es pot aprendre alguna cosa i que potser el temps que has dedicat a una persona, a una relació, a uns sentiments no és, en definitiva, temps perdut i que ha servit per alguna cosa.

Però tot això és complicat quan el xic a qui has estimat, respectat i acompanyat durant un any et confessa dues setmanes després (!) i a través d'un correu electrònic (!!) que ha estat follant amb un altre durant les seues vacances a un complexe turístic de Punta Cana (!!!).

Sempre he pensat que una infidelitat és el motiu més estúpid per liquidar una relació. Entenc que ningú, ni tan sols aquells més crítics i exigents, són immunes a la possibilitat d'acabar al llit amb una altra persona i que perdonar la teua parella en cas d'assabentar-te d'una infidelitat és una mostra important d'empatia, de responsabilitat i de magnanimitat.

Al mateix temps, però, sóc de l'opinió que si un membre de la parella no ha pogut estar quiet i ha acabat per fotre's al llit amb una altra persona el que ha de fer és callar i aprendre a viure amb això, empassant-se els remordiments i la sensació de culpa.

Molta gent, en canvi, considera que confessar la infidelitat és una mostra de sinceritat i de valentia, quan en realitat l'únic que es persegueix és la pau interior.

Ben mirat, confessar una infidelitat és una actitud fastigosament cristiana i egoista, ja que en el mateix moment de confessar el pecat, el culpable se sent alleugerit i el desconcert, la contradicció i la ràbia passa a la teulada de qui sí ha sabut què fer o, si no ho ha fet, sí ha sabut viure amb això, empassant-se la culpa com toca fer-ho.

Així doncs, que ningú m'entenga malament: la relació no ha acabat per la pròpia infidelitat (no seré jo qui llance la primera pedra en este o en qualsevol altre tema), sinó per les mentides, la covardia, la lamentable gestió de la crisi, la falta de coratge (que deriva de cor) i, sobretot i el que mai podré perdonar, el pèssim gust, perquè no estic disposat a que ningú escriga la meua vida com si fóra un lamentable fulletó de sèrie B.

Vull que la meua vida tinga este escenari i esta banda sonora i no cap ritme caribeny.





LinkWithin

Related Posts with Thumbnails