dijous, 30 de desembre de 2010

Don't you just love the holidays?


Tot just així serà la nit de cap d'any que m'espera a Barcelona.
Venturós 2011!

dimecres, 29 de desembre de 2010

Trending topics nadalencs absolutament prescindibles (V): Creure (i II)


 
La primera predicció té a vore amb un personatge amb una gran visió política: Carlos Fabra, jugador d'atzar tan empedreït com afortunat. Durant 2011, el president de la Diputació de Castelló no només vorà com el seu aeroport no es posa en marxa, sinó que quan hi instal·len l'escultura dedicada per Ripollés tot el món pensarà que el ninot en qüestió s'assembla més a Enric Nomdedéu que no pas a ell. Per contrarestar el drama, Fabra vorà com prescriuen la resta de delictes que li imputa la Justícia, que deixarà de ser cega per a ser només torta.

Una miqueta més al Nord, el nou president de la Generalitat de Catalunya, sir Arthur Mas, haurà de remodelar el seu Govern per incloure més socialistes desencantats amb el PSC, de forma que el propi Montilla (el més desencantat dels desencantats) assumirà alguna conselleria.

Al mes de maig, també a Catalunya, CiU i el PP es faran amb l'alcaldia de Barcelona, que deixarà de ser una ciutat moderna i molona: el nou equip de Govern folrarà de trencadís la torre Agbar i a la Razz i a l'Apolo només es podran ballar sardanes i pasdobles. Per descomptat, la ciutat deixarà de ser gayfriendly i tots els vols barats carregats de gais europeus que abans aterraven a Girona i a Reus ho faran a l'aeroport de Manises. A València, doncs, els locals d'ambient oferiran classes particulars d'anglés, alemany i italià per rebre com correspon els nous visitants.

Zapatero i Rajoy, aconsellats pels respectius partits, acordaran en secret passar tot el 2011 amagats a una cova al mig del camp i no fer cap aparició pública per provar, el primer, a remuntar les enquestes i, el segon, a no llançar-les a perdre.

Els socialistes, tot i la desaparició de ZP, viuran una gran desfeta electoral el 22 de maig i el PP es farà amb alcaldies mítiques com Dos Hermanas, Getafe, Badalona i Parla. Al mateix temps, el PSOE perdrà les comunitats atòmiques de Castella la Manxa, Balears, Aragó i Astúries. José Blanco i Leire Pajín celebraran que el PP haja guanyat tants càrrecs de responsabilitat perquè no tindran prou militants per oferir-ne a tots i, amb tota seguretat, els tocarà alguna regidoria d'algun poble. Al remat, tant un com l'altra seran responsables en gran part del triomf de la dreta.

Malauradament, Esteban González Pons no es beneficiarà de la victòria del seu partit a les eleccions municipals perquè durant la gira que al llarg de 2011 portarà el Cirque du Soleil per tot Espanya serà fitxat pels responsables de la companyia, i no precisament per fer de mestre de cerimònies.
 
Al 2011 ningú parlarà de la crisi econòmica ni de les xifres d'atur perquè la població hi serà immune per saturació. Atur i Crisi substituiran Artur i Cris(tina) al Registre Civil i la meitat dels xiquets nascuts durant l'any que ve portaran eixos noms.

L'entrada de Joan Ribó a l'Ajuntament de València encetarà una guerra fratricida al Bloc per ocupar els càrrecs d'assessors que li correspondran al grup municipal: tots voldran portar l'agenda de Ribó però ningú la de Consol Castillo, que quedarà en mans de Vicent Baydal.

Per últim, l'any que ve serà l'any de Compromís. La coalició formada per Bloc, Iniciativa i Verds obtindrà uns resultats excel·lents tant a les grans ciutats com als pobles més menuts i un bon grapat de diputats a les Corts Valencianes (Alarte no hauria de descartar que es produïra un sorpasso) i no caldrà obtindre majoria absoluta, perquè la situació econòmica i financera de la Generalitat farà que el PP abandone el poder perquè no els quedarà ni res que portar-se a la butxaca ni res que malbaratar i el PSOE renunciarà a formar govern perquè diran que a l'oposició estan més còmodes.

Serà en eixe moment, a finals de maig, quan Enric i Mònica em telefonaran i em diran: va, Martí, tria la conselleria que vulgues.



Imatges, per a variar, de Fandi.es

dimarts, 28 de desembre de 2010

Trending topics nadalencs absolutament prescindibles (V): Creure (I)

 
Público ens regalava l'altre dia una enquesta (Publiscopio es diu l'invent) sobre els hàbits religiosos i de creences a la Confederació Ibèrica de Nacions que mostrava algunes dades realment sorprenents: el mateix percentatge d'espanyols (un 23% dels enquestats) creu en l'existència dels ovnis i en el fet que els capellans, durant la missa, aconsegueixen convertir l'hòstia en el cos de Jesucrist (transsubstanciació es diu el miracle), tot i que l'estudi no especifica si són els mateixos els que creuen alhora en una cosa i en l'altra.
 
Igualment, un 39% dels enquestats afirma creure que la Bíblia és la paraula de déu i un punt percentual menys assegura que Jesús va rebre la visita de tres reis d'Orient. Pel Pare Noel ningú ha preguntat.
 
De la mateixa forma, sorprén que hi haja més gent que creu en l'astrologia (això inclou l'horòscop de la Cuore) que en l'existència dels àngels i que el nombre de persones que afirma creure que existeix el cel siga més alt que els que creuen en l'existència de l'infern, la qual cosa posa en evidència que els catòlics no són tan idiotes com es podria pensar.
 
La dada que més em sorprengué, però, és que només el 14% creuen que és possible comunicar-se amb els morts (mai els ha telefonat un ecs! o què?) i que el mateix miserable percentatge creu que es pot endevinar el futur.
 
Per demostrar a tots aquells que creuen que el futur no està escrit que s'equivoquen i que són uns descreguts, sense por a quedar en evidència, gosaré a fer deu prediccions polítiques que es materialitzaran durant l'any que se'ns ve a sobre.


Imatge de Fandi.es

diumenge, 26 de desembre de 2010

Trending topics nadalencs absolutament prescindibles (IV): La ingenuïtat


 
Esta última setmana de l'any tots els mitjans de comunicació aprofitaran per fer el resum d'allò que consideren el més destacable que el 2010 ens ha ofert i la gran majoria ens diran que les filtracions de Wikileaks, la crisi econòmica com a nou estat general de les coses, els retalls socials i el desconcert i la incapacitat dels principals governs del món per fer front als nous reptes seran parada obligada de tots estos especials informatius.

A la Confederació Ibèrica de Nacions caldrà afegir la fi dels governs d'esquerres a Catalunya, les xifres d'atur, els moviments abertzales a Euskadi, les enquestes que situen Rajoy a la Moncloa i la catatonia crònica que afecta el Govern espanyol al complet.

Òbric parèntesi. Amb este panorama no és d'estranyar, per tant, que El País Semanal considere que 'La imagen del año' siga la celebració per part d'Iniesta del gol de la final del Mundial de futbol a Sud-àfrica. Tanque parèntesi.

Al meu cas, trobe més profitós fer un resum d'allò que ha deixat alguna empremta al meu cor o als meus llençols, amb la intenció -encara que siga- d'aprendre alguna cosa i de provar a no repetir els mateixos errors any rere any.

Reòbric parèntesi. La ingenuïtat, doncs, és un altre trending topic nadalenc difícil de treure's del damunt. Tanque parèntesi.

Així doncs, vaig passar la primera meitat de l'any immers a la relació sentimental en la qual més energies i esperances he dipositat fins el moment i també en la qual més involucrat a tots els nivells m'hi he trobat. És lògic, per tant, que el final que tingué m'esmicolara el cor i l'ànima més que qualsevol altra i que tants mesos després alguna imatge fugaç encara travesse de tant en tant el meu pensament. Això sí, cada cop amb menys intensitat i molt més diluïda. Coses del temps, imagine.

Tot just mentre s'apagava aquella relació obria el llibre d'una... com dir-ho? Aventura? Escapada? Excursió? ... deixem-ho en experiència per capítols (un, dos i tres) amb epíleg inclòs amb qui em vaig entestar a considerar un xic complexe i fràgil en excés que al remat no resultà ser-ho tant i que, sense saber-ho, em va proporcionar una taula de salvació anímica a l'estil romàntic de La radeau de la Méduse de Géricault.

Vençut l'estiu, els últims mesos de 2010, en canvi, i descartada la idea de ser Martí per recuperar la idiotasincràsia més rasoiriana (fenomen que també es coneix com 'deixar de ser persona per esdevindre un personatge') m'han portat al desgavell i al desordre sentimental i sexual, proporcionant-me cites, encontres i polvos plens d'inefabilitat.

I amb un Cap d'Any barceloní a l'horitzó més immediat només se m'ocorre brindar per tots ells. Per tots vosaltres. Amb els vius i amb els morts.


Con vivos, con muertos, con vivos-muertos
brindando juntos por un año más, un año menos
que dolerse de esta herida y de esta luz.



Imatges de Fandi.es

dijous, 23 de desembre de 2010

Benvinguts


Fa només un parell de dies el nou director de la RAE, José Manuel Blecua, va afirmar que la immersió lingüística en català és fonamental per garantir la supervivència de la llengua davant la “potència tremenda” del castellà i que “parlar català és l'única forma d'integrar-se a Catalunya”.

En eixe mateix sentit, durant la darrera i insípida campanya electoral catalana, i davant el discurs incendiari d'aquells que en nom del bilingüisme asseguren que es discrimina en català a ciutats com l'Hospitalet o Santa Coloma, Joan Herrera va repetir fins a dir prou que l'ensenyament en català era l'única garantia per evitar la creació de guetos lingüístics i, per tant, per mantindre una societat cohesionada.

Al País Valencià, on no s'han desenvolupat mai polítiques lingüístiques realment eficaces, estem cansats de vore com generacions i generacions de xiquets acaben els seus estudis sense saber dir ni pruna en valencià (molt menys sense saber com s'escriu), de forma que el bilingüisme només s'aplica (i s'exigeix) a aquells que justament ja érem bilingües.

Sembla que, primer el Tribunal Constitucional i ara el Suprem, pretenen que este model d'anormalitat lingüística a la valenciana s'impose a Catalunya, un territori en el qual la immersió lingüística a l'ensenyament, malgrat tot i a pesar de les mentides d'uns quants, ha donat els seus fruits i ha garantit que el català es convertisca en un element d'integració social.

Benvinguts els catalans, doncs, a la realitat valenciana: ¡vais a flipar, palabra!

dimecres, 22 de desembre de 2010

Trending topics nadalencs absolutament prescindibles (III): la criminal televisió de Nadal i els regals corporatius


Durant esta època de l'any els responsables de totes les televisions no es tallen un pèl a l'hora d'explotar els típics tòpics del Nadal: la neu i el fred, la il·luminació dels carrers, el sorteig de la grossa, el preu del marisc, els nous joguets per als més menuts, la infame gala Inocente inocente d'Antena 3 o qui presentarà les campanades en cap d'any a cada televisió.

A partir de l'any que ve, però, tindrem la sort de comptar amb una cadena menys, ja que la compra de Cuatro (i també de la CNN+) per part de Telecinco (tot i que els de Prisa han tingut la barra de vendre-ho com una fusió) amenaça amb deixar la cadena del cercle roig com un contenidor residual de sèries de segona i dels programes que han marcat la imatge de la marca (Fama, Pekín Express, El hormiguero, Callejeros, 21 días i, la veritat, poca cosa més) i també amb clausurar el canal de notícies 24 hores.

Este és el final de l'aventura audiovisual de Prisa en obert (mantenen, això sí, el Canal+ de pagament per als sibarites*) i així com els canvis a Cuatro no han tingut massa repercussió fora del món audiovisual i de les pàgines de televisió perquè poc importa que la Campoy deixe de fer periodisme groc a migdia disfressada de periodista de veritat, que siga Jesús Vázquez qui es faça càrrec de la propera edició de Pekín Express o que Manolo Lama siga lapidat a la plaça del seu poble, però l'anunci de la clausura de CNN+ ha alçat una miqueta més de polseguera, ja que ha estat acompanyada de la deserció de qui ja havia desertat abans de Cuatro, Iñaki Gabilondo, i d'unes lacòniques paraules de lament: ací ja no hi ha lloc per a mi.

I estic convençut que no, que Iñaki no té cabuda a l'híbrid de Cuatrocinco, però on hauria de protestar és al consell d'administració de la SER, perquè és allà on té una poltrona i on sembla que encara hi té cabuda.

Prisa ha fet, al remat, com els amics dolents, que no tenen mirament a l'hora de reciclar un regal de Nadal perquè no saben traure-li profit. El problema és que en esta ocasió el regal reciclat no és un llibre o una botella de cava de la cistella de Nadal, sinó dos cadenes de televisió regalades pel Govern de ZP. 

* * *

* sibarita, del llatí sybarita, del grec sybarítēs, habitant de Sybăris, ciutat de la Magna Grècia, famosa pels seus luxes i refinaments excessius. Busca quin epònim! 

Imatge de Fandi.es

dimarts, 21 de desembre de 2010

Trending topics nadalencs absolutament prescindibles (II): el Nadal bé o en família?



Fátima és una xica sud-americana que porta tres anys i mig emparellada i que no ha de tindre molts amics, ja que a un fòrum preguntava als quatre vents: “¿Me aconsejan pasar la Navidad con mi enamorado y su familia?”.

Els dubtes de Fátima estan més que justificats ja que la combinació nadalenca de compartir taula amb el parentiu i l'abús de l'alcohol que esta àpoca de l'any implica pot donar lloc a situacions inefables, indescriptible i inenarrables.

Així, enguany el Nadal a casa meua promet passar a la història, donada la notícia que des de fa un parell de mesos monopolitza les converses familiars, des que mon tio, que porta separat quatre o cinc anys, anuncià amb un somriure a la cara i com si fóra la cosa més normal del món que s'havia tornat a casar, en esta ocasió amb una jove cubana de nom impossible, resident a L'Havana i que compta amb la mateixa edat que la meua cosina menuda: 22 anys.

Un cop superat el shock inicial, a casa ens hem pres la bona (?) nova com toca: amb irreverència i amb tot el cinisme que hem pogut traure, sobretot per part meua, ja que, almenys, jo només estic follant amb un veneçolà, que tindrà, per cert, un parell d'anys més que jo, però no entra dins dels meus plans casar-me amb ell perquè obtinga els papers i poder traure'l del seu país.

La iaia, però, ha estat l'última a assabentar-se'n i s'ho ha pres, com no podia ser d'una altra forma, amb una barreja d'incredulitat i de sorpresa:

- M'he casat amb una xica cubana de 22 anys i vindrà a principis de l'any que ve -li anuncià mon tio este passat cap de setmana sense valorar la repercussió que una bomba de l'estil pot tindre sobre una dona de 89 anys.

I després d'un minut durant el qual vam haver de convéncer-la que no es tractava d'una conya, sinó d'un acte de temeritat i d'irresponsabilitat per part de mon tio, només pogué preguntar:

- I com se suposa que va vestida eixa xica?

Enguany tindrem un gran Nadal a casa.



Imatges de Fandi.es

dilluns, 20 de desembre de 2010

Fer-s'ho mirar



No sé què està més destarifat, si la forma centralista i gairebé colonial amb la qual la premsa madrilenya ha tractat la notícia de l'arribada del tren d'alta velocitat a València o la meua vida sentimental i sexual.

D'una part, la premsa espanyola ens ha deixat perles com la que El País publicava diumenge i que hauria d'indignar a propis i estranys en afirmar que ara, amb el tren AVE, 'usted podrá almorzar una paella en Valencia y regresar a Madrid antes de la cena' (!); i d'altra, diumenge entrava a casa a les 10 del matí, en un estat realment lamentable, després de recórrer els antros més decadents de València, tot just per acabar al llit amb qui havia estat la cita de la nit de dissabte d'un amic i que resultà ser l'ecs! del meu últim ecs! (!!).

Em sembla, tot plegat, que la premsa espanyola i jo haurem de fer una llista ben llarga de propòsits per l'any que ve.

divendres, 17 de desembre de 2010

Trending topics nadalencs absolutament prescindibles (I): l'arbre de Nadal de Gerard Piqué

En contra del que es podria pensar, donat el gust que cultive pel cinisme i la malasombra (així, tot junt), no em desagrada el Nadal: és una època en la qual menjar com un porc, beure com un cosac rus i gastar més del que et teu assessor fiscal et permetria està ben vist.
 
En realitat, no només està ben vist, sinó que els excessos gastronòmics, les borratxeres i el consumisme més ferotge resulten imprescindibles per suportar les reunions familiars, els estilismes que combinen roig i verd i el fet d'haver de rematar un altre anys sense tindre un Marit Ideal.
 
Òbric parèntesi al respecte. Parafrasejant una amiga: si l'any que ve la Duquessa d'Alba s'ha casat amb el seu novio i jo continue solter em suïcidaré. Tanque parèntesi al respecte.
 
El Nadal és, també, una època de l'any intel·lectualment plana en la qual no té cabuda cap tipus de pensament mínimament elevat i això encara es fa més evident al sempre pla Twitter i explicaria per què hòsties Piqué, Puyol i Fàbregas han dedicat frases i frases (i fotos, fotos i fotos!) als respectius arbres de Nadal, demostrat que entre tots tres no en fan un.
 
El pitjor, com sempre, és el cas de Gerard: si ja juga al futbol i ja ens posa calents (i totes dues coses les fa rebé), qui hòsties li manava a este pobre xic escriure res a la BlackBerry?

Imatge de Fandi.es

dijous, 16 de desembre de 2010

Biquini o burka?


 
Una de les gràcies de les xarxes socials és que permeten explotar i gaudir de l'enginy alié. Així, a Facebook és possible trobar pàgines de grups als quals et pots sumar i que o bé es dediquen a cultivar les fílies i fòbies particulars o bé a fer un acudit amb més o menys gràcia sobre un fet puntual de l'actualitat. Així, són creacions meues els grups La culpa es de los padres, que las visten como Rosa Díez, amb la intenció de fer escarni dels estilismes impossibles de la política espanyola més tramposa i també el grup Ricky Winky, que vaig crear quan Ricky Martin isqué de l'armari, barrejant el seu nom amb el del teletubbie més gai.

Però també hi ha d'enginyosos de veritat, com l'irreverent Cuando María engañó a José debería haber inventado una excusa más creíble, el que reprodueix un hipotètic diàleg de discoteca -Tengo novio. -¿Nos acabamos de conocer y ya me cuentas tus problemas? o els magnífics Ahora mismo me pillas en un momento complicado de mi vida, Tienes que comprender que iba muy ciego o En realidad no te estaba escuchando.

Però, com en qualsevol altre camp, és possible trobar grups infantils, nyonyos i estúpids ad nauseam i també, el més perillós, grups que reprodueixen discursos que freguen la xenofòbia o la intolerància o, senzillament, arguments tramposos i mentiders. Eixe és justament el cas d'un grup que vaig trobar no recorde com i que porta per títol Si tú puedes usar burka en mi país, ¿puedo usar yo bikini en el tuyo?

Es podria entendre, fent un apriorisme benpensant, que el creador d'este grup és un llibertari i feminista recalcitrant que no suporta que la dona siga menyspreada ni ací ni allà per part dels integristes religiosos, però una segona (i més detinguda) lectura del nom del grup obliga el lector a preguntar-se on és el problema, si en el fet que a un país on no se respecten els drets humans no deixen que una turista porte biquini o en el fet que una religió que, com totes les altres, menysprea la dona, ho faça també a estats on se suposa que sí es respecten els drets fonamentals. O, d'una altra forma més senzilla: què passa amb les dones que porten burka al seu país?

Efectivament, el grup no qüestiona què passa amb el burka, en general, sinó solament què passa amb el burka que les dones musulmanes, espanyoles o no, utilitzen a la Confederació Ibèrica de Nacions, però no amb els milions de dones que el porten a Mauritània, Qatar o Indonèsia. Igualment, la pròpia formulació de la pregunta, amb un directe i acusador ús de la segona persona del singular (tú, que usas el burka en mi país) posa en el punt de mira justament les que haurien de considerar-se víctimes de l'integrisme religiós, perquè si una cosa és indiscutible és que les que pateixen, ací i allà, són les que porten el burka i no les que no poden posar-se un biquini.

 

dimecres, 15 de desembre de 2010

Irritant


Com en qualsevol altre aspecte de la vida, també en la cosa pública hi ha persones, en este cas polítics, amb una considerable capacitat per produir urticària a un ampli sector de la població. Es tracta, doncs, de polítics i de càrrecs públics que, bé siga per mèrits propis o per circumstàncies alienes a la seua voluntat, cauen malament.

La identificació ideològica té molt a vore, per exemple, amb el fet que tota l'esquerra (i la dreta moderada) considere que Aznar és un senyor que no ha sabut fer-se vell i que només siguen els mitjans de la caverna els que es fan ressò de les seues intervencions sense fer conya.

També son només els votants de dreta els únics que poden suportar les ocurrències i les pallassades de dos polítics conservadors com Basagoiti i, sobretot, Esteban Histriònic Pons, decidits a guanyar-se el reconeixement públic amb exabruptes, calúmnies i jocs de paraules propis d'un border line.

En canvi, al mateix temps que sembla que l'ecs!president González disposa d'immunitat per dir allò que vol, fins i tot si contradiu l'Estat de Dret més elemental, els socialistes espanyols compten amb un parell de pesos pesats que no només saben irritar els votants de dreta, sinó que han aconseguit amb dedicació i amb esforç guanyar-se també el menyspreu de gran part de l'esquerra: José Blanco i Leire Pajín.

Tots dos tenen en comú no haver tingut mai un ofici conegut, haver encadenat càrrecs al PSOE fins la nàusea, haver fet el salt de la política orgànica al Consell de Ministres de la mà de Zapatero, mancar de qualsevol preparació elemental i cultivar un discurs precari i buit. A banda, és clar, de generar un rebuig objectiu i gairebé generalitzat entre la massa de votants amb cada declaració, amb cada compareixença, amb cada entrevista, en definitiva, amb cada aparició pública.

Sense entrar a valorar si esta animadversió del ciutadà envers Pajín i Blanco es troba més o menys justificada (tot i que ho està amb escreix) el fet que dos polítics tan poc prestigiats ocupen carteres ministerials és un error dels grossos del responsable del seu nomenament: ZP.

Però clar, és que amb esta parella al seu costat, ZP encara sembla un estadista.

dimarts, 14 de desembre de 2010

Idil·li confirmat

 
Dijous, nou i mitja de la nit i sona el mòbil.

- Martí, sóc jo. Perdona per l'hora. Estaves sopant?
- Hola, Conxa. Que va: dispara.
- Has parlat amb Dani? T'ha dit alguna cosa?
- No, no he parlat amb ell des de fa dies. Què passa?
- Mira, Martí, açò és un desastre. Dani està enganyant-me... amb una amiga meua!
- Però què m'estàs contant?

(...)

- La meua vida és una puta merda, i tu saps com de xicotet és este poble, que tot se sap...
- Això és cert...
- Ho estic passant fatal, no t'ho pots ni imaginar... I ara què faig?
- No tinc ni idea, la veritat. Imagine que no prendre decisions en calent...
- I una merda, Martí. I una merda! Jo el mate, jo me'l carregue.

(...)

- No sé què dir-te, la veritat.
- No espere que em digues res, només volia contar-t'ho.
- I et sents millor?
- No, això tampoc.

(...)

- Vols que parle amb ell per si és possible solucionar-ho?
- Ni de conya. Ja m'apanyaré. Tu, de moment, no digues res.
- Però no pots posar-me al mig d'esta forma... de veritat que no vols que parle amb ell?
- De veritat que no. Açò, Martí, t'ho conte a nivell personal.
- I em sembla molt bé i t'ho agraïsc, però és que no pots perdre de vista que no només sóc el teu advocat, sinó també el de Dani, que encara és el teu marit.
- I això què té a vore amb açò?
- Molt, Conxa, té molt a vore: és ell el que està pagant la meua minuta.

De vegades m'agradaria no encertar tan a sovint.

dilluns, 13 de desembre de 2010

Fletxa

 
Dissabte em vaig deixar caure, en un estat de ressaca considerable, a l'acte amb el qual la candidatura de Compromís encetava la llarguíssima precampanya electoral que se'ns ve a sobre i que rematarem, si la política valenciana no entra en col·lapse neuronal abans, el proper 22 de maig. 
 
La intenció dels organitzadors era donar a conéixer el material de campanya i mostrar el muscle de la coalició formada per Bloc, Iniciativa i Verds justament un dia abans que el PSPV proclamara, amb Pajín i Rubalcaba fent d'estrelles invitades, Jorge Alarte com candidat a la Presidència de la Generalitat. En eixe sentit, un encertat Morera no es tallà un pèl quan convidà els socialistes desencantats (perdó per la reiteració) a sumar-se al projecte valencianista i ecosocialista de Compromís.

Igualment encertats estigueren els diputats Pañella i Mollà i, sobretot, Mònica Oltra, aclamadíssima per la militància del Bloc, en fer un discurs en positiu (una cosa molt difícil per als temps que patim al País Valencià) i que fou capaç d'incloure la paraula 'amor' al seu parlament sense resultar cursi, en afirmar que és possible fer política des de l'estima.

Mentre l'acte tenia lloc m'anava fixant en les cares dels assistents i anava reconeixent càrrecs públics i orgànics de les diferents formacions que integren (i donen sentit) a Compromís fins que en un moment donat el xic que tenia segut a la butaca de davant va girar el cap i em va oferir el perfil. Ja m'havia fixat en ell abans, sense haver-li vist la cara, perquè no tenia ningú ni a dreta ni a esquerra i tampoc no havia parlat amb ningú des que havia arribat, i això és estrany en un fòrum en el qual tot déu es coneix.

Al remat, no sé si foren les paraules de Mònica Oltra o els efectes de la ressaca (o una combinació de totes dues), però em va agradar tant este xic desconegut, em va semblar tan atractiu, els seus ulls eren tan blaus i les seues mans tan delicades que em van entrar ganes d'emportar-me'l a casa.

Redéu, qui m'anava a dir que als trenta anys encara patiria fletxasos en públic. 
 
Imatges de B. Wonder, a Flickr

divendres, 10 de desembre de 2010

'Collar workers' del món: folleu-vos!


Durant la dècada dels 30 es popularitzà als EUA una forma per distingir, segons l'uniforme que cada feina requeria, aquells obrers estrictament proletaris d'aquells que desenvolupaven feines més confortables, tot i que tots dos eren considerats classe treballadora. 
 
Així, els primers eren coneguts com blue collar workers, per la granota blava s'entén, i els seus treballs eren els lligats a la indústria i, sobretot, a la siderúrgia. En canvi, els white collar workers, treballadors d'oficines principalment, eren aquells que vestien camisa blanca i corbata i que no es tacaven les mans a l'hora de produir.

Òbric parèntesi criminalista. Anys més tard, el sociòleg Edwin Sutherland introduiria el concepte de 'delinqüent de coll blanc' (conegut també com 'de guant blanc') per definir els delictes perpetrats no només per executius i funcionaris, sinó també aquells en els quals no té lloc la violència física i especialment els lligats a l'especulació i els referits a estafes, fraus i apropiacions indegudes. Tanque parèntesi criminalista.

Malgrat tot, a una societat com la nord-americana, sense aristocràcia i sense prou charm per gaudir d'una burgesia educada i decadent a l'estil europeu, les relacions entre els blue i els white collar workers mai foren d'enfrontament, ja que, al remat, tots dos formaven part de la classe treballadora i l'aparició de l'upper middle class és posterior.

Als 80, però, amb l'arribada (i posterior sacralització) de la nova economia, la irrupció dels yuppies (acrònim de young urban professional) i de les americanes d'Armani distanciaren els white dels blue collar workers, de forma que els primers acabaren perdent la consciència de classe que abans sí tenien.

La crisi (esta crisi que ens ha tocat viure) és una oportunitat única per tornar a crear llaços d'unió entre estes dues races de la mateixa espècie, ja que tots dos -els blue i els white- patim les conseqüències del liberalisme salvatge que governa el món i, tenint en compte que açò no només s'aconseguirà amb discursos pseudomarxistes amb pinzellades de prêt-à-porter, la nit de dimecres vaig decidir fer una pas avant i em vaig dedicar a follar amb el paradigma del blue collar work: un mecànic del sector de l'automoció.

I puc assegurar que mai m'havia sentit tan involucrat en la lluita de classes.



dijous, 9 de desembre de 2010

Sacri i el tanatori

 
ACTE PRIMER
 
Divendres vaig portar la iaia al tanatori perquè havia faltat la mare de Sacri, la dona que neteja casa del meus pares des de fa més d'una dècada i la meua des de fa poc més d'un any.
 
A l'hora convinguda vaig passar amb el cotxe per casa de la iaia i vaig comprovar que també s'havia apuntat a l'excursió la seua germana menuda, la tia Menci.
 
Òbric un diminutiu parèntesi a la valenciana. Menci, de Carmencín, de Carme. Tanque un diminitiu parèntesi a la valenciana.
 
- Com més en serem, més en riurem... -vaig protestar.
- Fill, -contestà la tia Menci- jo només conec Sacri de vore-la a casa de ta iaia, però anar al tanatori a oferir els respectes és de persones.
- Mira esta -contestà la iaia-, jo també la conec només perquè ve a ma casa.
- Iaia, no siga... -i em vaig mossegar la llengua- que Sacri ve a casa des de fa més de deu anys.

ACTE SEGON
 
Un cop al tanatori calia buscar quina era la sala on es trobava la difunta, feina que no resultà gens fàcil ja que en eixe moment vaig ser conscient que no només no coneixia ningú de la família de Sacri, sinó tampoc els seus cognoms.
 
- M'ha paregut que aquelles persones parlaven castellà -apuntà la iaia en veu baixa.
- Iaia! No és moment de prejudicis.
- Però, fill, si tenen cara de xurros...
- Iaia!

ACTE TERCER
 
Una volta a la sala i després d'haver donat el condol a un grapat de xurros desconeguts, em va abraçar Sacri, que estava realment afectada i em preguntà:
 
- Ai, Martí... per què moren els pares?
 
Em va sorprendre una pregunta tan genèrica i alhora grandiloqüent i em vaig limitar a contestar el primer que em passà pel cap:
 
- Imagine que és llei de vida, però no ho sé...
 
Ella em mirà i amollà:
 
- No, si t'ho pregunte pel llibre que tens a la tauleta de nit.
 
Vaig guardar un breu silenci i vaig contestar:
 
- Hòstia sí... Per què moren el pares? és una obra de teatre de Carles Alberola. Agafa'l quan vulgues, que me'l vaig acabar fa setmanes.
 
Però Sacri no estava prou convençuda:
 
- No sé jo si ara serà un bon moment.

dimarts, 7 de desembre de 2010

Estat d'alarma


Mentre em recuperava d'una nit de divendres estupefaent i durant la qual vaig protagonitzar un escàndol públic a la discoteca més heterosexual de València amb un gadità de vora dos metres d'alçada, el Consell de Ministres decretava la situació d'estat d'alarma* com a conseqüència de la vaga salvatge dels controladors aeris i, també, de la pròpia incapacitat del Govern per posar-hi solució.

En el meu cas, però, em trobava alarmat des de la vesprada de divendres, quan mentre esperava el meu torn a la cua de l'estanc, una senyoreta que feia promoció d'una marca de tabac oferí un obsequi a qui es trobava davant meu i es va produir el següent diàleg:
 
- Tenga, señor, un marcapáginas.
- ¿Y esto para qué sirve?
* * *

*Alarma, contracció de l'expressió al arma, per cridar a les armes, possiblement de l'italià allarme, igual que alerta

divendres, 3 de desembre de 2010

És ben penós

Tan lamentable resulta trobar-se amb un tio que passa dels trenta i que encara no sap fer correctament una fel·lació com conéixer un xic que al segon minut et diu que t'estima i que vol passar la vida amb tu. 
 
Per sort, el meu veneçolà tornà ahir del Carib carregat de regals i de ganes de fotre un clau que encara hui em fa tremolar les cames.

És de lamentar, també, que divendres vinent em toque acudir a un dinar de Nadal amb un grup d'advocats estirats i politoxicòmans només perquè se'm va ocórrer proposar un restaurant on fer-lo.

- Lo que no puedes hacer es proponer un sitio para la comida y luego, como has hecho siempre, no venir.
- ¿No? ¿De verdad que no puedo?

Per sort, enguany estaré molt ben acompanyat a eixe dinar.

Resulta igualment deplorable que qui es considera alternativa al govern de Ritona Barberà a la ciutat de València, l'insubstancial i vividor socialista Calabuig recolze, entre altres mesures, la intervenció (sic) al Cabanyal i l'última pallassada de Camps, un parc temàtic de Ferrari. 
 
Per sort, els ciutadans del Cap i Casal compten amb Joan Ribó com una opció política que creix amb força i amb el tàndem Morera&Oltra i el seu Compromís per fer front a la fallida econòmica, social i política que amenaça el País Valencià. 
 
De la mateixa manera, resulta com a mínim decebedor que un govern socialista pose en venda els aeroports espanyols més rendibles i una part del negoci del joc legal per provar a millorar el dèficit mentre continua insistint a eliminar prestacions socials en un intent desesperat per fer créixer la Borsa un parell de punts percentuals. 
 
Ens queda l'esperança, però, que l'economia mundial acabe de petar d'una vegada per totes i que tornem a viure com al Neolític, però amb connexió a Internet, vols de Ryanair i roba d'Inditex. 
 
Però, sobretot, és ben penós que amb tota la informació que ofereix l'actualitat, la notícia més llegida i comentada a esta Confederació Ibèrica de Nacions que ens toca patir haja estat que durant l'emissió del capítol d'esta setmana de Física o química es produí un bucle que durà un parell de minuts, perquè, lamentablement, davant d'això no hi ha res a fer.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails