La rància Catalunya

 

He de confessar que esperava que passaria més temps abans de tornar a pensar en la política catalana, però haver recuperat enguany aquella meravellosa tradició d'encetar l'any a Barcelona em porta a inaugurar l'exercici 2011 d'esta forma tan malaltissa.

Tot ingenu, vivia convençut que el nou govern convergent suposaria un avorrit oasi dretà després del guirigall del Tripartit (sic) i que se limitaria a provar a gestionar la crisi i a simular cert nacionalisme català de baixa intensitat, però Mas, en canvi, encara no ha deixat de sorprendre'm i el nou govern instal·lat a la plaça de sant Jaume ja compta amb prou elements d'inefabilitat com per fer-s'ho mirar encara que siga un momentet només.

En primer lloc, si costa entendre que el palpat anunci del 'govern dels millors' fet per Mas fins i tot abans de guanyar les eleccions haja d'incloure socialistes desencantats, (per què no socialistes encantats i sense rancúnia?) sorprén encara més que només tres dones formen part del nou equip de catorze càrrecs (un president i tretze consellers) i que, d'aquelles tres, dues (la vicepresidenta i la consellera de Justícia, ni més ni menys) hagen jurat complir amb les obligacions del càrrec afegint l'expressió amb “l'ajuda de Déu”.

No sé si amb Mas la nova Catalunya obtindrà un concert econòmic a l'estil basc i es deixarà les estridències del tripartit al calaix, però el que és ben cert és que ens regalarà moments més propis d'una teocràcia islàmica que no pas d'un país que es ven com l'avantguarda europea.

Per tot això, quan la ressaca de la nit de Cap d'Any ens ho va permetre, els amics que ens trobàvem a Barcelona vam decidir encetar l'any amb una calçotada com Déu mana a la Catalunya més interior (a Badalona, concretament), perquè als valencians no ens guanya ningú en teocràcia.