Dunes

Davant les previsions meteorològiques i, sobretot, per les dues guàrdies que tenia assignades per a dijous i dissabte sants, vaig avançar lleugerament les vacances de Pasqua i, només acabar de dinar, Matt i jo ja érem vora mar.

Feia només una miqueta de vent, però s'estava molt bé i el sol permetia passejar tranquil·lament amb un pantalonet curt i una samarreta. Com no hi havia ningú a la platja vaig deixar solt Matt perquè fera quatre carreres i, com no sóc d'estar quiet, vaig decidir fer una passejada. Prompte vaig deixar enrere els edificis d'apartaments i només tenia la mar a una banda i una franja de dunes a l'altra, amb un far a l'horitzó.

Tot i que, com ja he dit, la platja estava deserta, en un moment donat un xic va aparéixer entre les dunes, a uns cinquanta metres, i em va saludar. Li vaig tornar la salutació i vaig continuar el meu camí perquè suposí que era un botànic supervisant la feina de repoblació que havien fet a les dunes les setmanes anteriors per evitar l'erosió i no li vaig donar més importància.

Matt s'apropà i em preguntà:

- A qui saludaves?

- A aquell xic. M'ha saludat ell primer.

- I no saps qui és?

- No, imagine que serà un botànic o un ecologista que estarà controlant les plantes de les dunes.

Matt alçà una cella i, abans de marxar a continuar lladrant a les ones i perseguint les gavines de vora mar, amollà:

- Un ecologista? Sí, clar... segur que és l'esperit de Félix Rodríguez de la Fuente...  

Vaig ignorar Matt i vaig continuar amb la passejada fins que vaig entendre el sarcasme del gos: el xic que havia eixit de les dunes em seguia a una distància prudencial i cada volta que em girava em corresponia saludant-me molt educadament i, també, grapant-se el paquet d'una forma no tan elegant.

Mentre valorava els pro i els contres de tindre un episodi de sexe casual a la platja amb un desconegut que es palpava l'entrecuix sense cap mena de rubor (i he de reconéixer que m'excitava la idea), Matt tornà amb un tronc a la boca, el deixà caure als meus peus i em llançà una mirada reprovatòria.

- No estaràs pensant...

- No, però tampoc pense acceptar lliçons al respecte de qui es dedica a olorar en públic el cul dels seus congèneres.

- Saps que no és el mateix.

Vaig guardar uns segons de silenci abans de dir:

- Tens raó. Apa, anem.

I Matt i jo vam reprendre la passejada.

- A banda, què se suposa que havia de fer jo mentre tu...

- Això no em preocupa... segur que podries continuar lladrant a les ones.