Cretinisme urbà

Tinc una cosina terriblement estúpida amb la qual només parle en comptades ocasions. Fa uns mesos, no recorde si en un casament o en un soterrar, me la vaig trobar amb sa mare, ma tia, la qual tampoc ajuda massa, i em va demanar:

- Tu que eres un xic amb coneixement, dis-li alguna cosa a la teua cosina, que ara diu que se'n vol anar a viure a l'Índia.

- Que se'n vaja -fou el meu consell immediat.

- És que està molt guai, saps? -intervingué la cretina-, perquè he vist per Internet que hi ha un grup d'europeus que ha muntat una comuna, fan meditació i, flipa, tenen un hort i es mengen el que cultiven.

Vaig guardar silenci.

- Tenen un hort i es mengen el que cultiven? De veritat?

- Sí! És fort, eh?

- Fort? Però no et dónes compte, tros d'inútil, que això és justament el que han fet els llauradors valencians, i entre ells el iaio, tota la vida?

La cretina callà davant l'evidència.

- Si vols plantar cebes i després menjar-te-les no cal que te'n vages a l'Índia a fer la mona: pots fer-ho en qualsevol dels horts que ton pare ha deixat perdre o, si m'apures i vols ser més jipi, a la vora de la via del tren, com fan els xurros jubilats.

- La veritat és que no ho havia pensat des d'eixe punt de vista.

- No, clar que no... Ara, et dic una cosa, si vols fer-ho a l'Índia, no seré jo qui t'ho impedisca...

Esta conversa, tal qual, em vingué al cap quan vaig llegir que els acampats del 15M havien plantat un hort urbà a la Puerta del Sol.