Pessigar

 

En política es coneix com la pinça l'acord tàcit al qual van arribar el Partit Popular d'Aznar i la Izquierda Unida d'Anguita (potser un dels polítics més sobrevalorats de l'esquelètica democràcia espanyola) per sagnar de votants el PSOE de González per la dreta i per l'esquerra i que va permetre que el primer es fera amb el Govern espanyol i el segon amb 21 diputats al Congrés.

Ôbric parèntesi. Salta a la vista qui guanyà més amb este acord. Tanque parèntesi.

Estos dies se'n torna a parlar molt d'aquell sistema davant la negativa d'un grapat de càrrecs d'IU a pactar amb els socialistes allà on poder evitar alcaldies de la dreta, sobretot a municipis de les nacions andalusa i extremenya.

El problema de base és que els socialistes estan acostumats a comptar amb els vots d'altres formacions d'esquerra quan volen fer-se amb alcaldies allà on l'aritmètica electoral ho permet i al mateix temps, però, no tenen mirament quan es tracta d'apel·lar al vot útil (sic) per arrapar vots o de pactar barreres electorals excepcionals i injustes com el 5% que s'exigeix al País València per entrar a la cova de lladres en què s'han convertit les Corts.

Este contrasentit es justifica perquè els socialistes miren per damunt del muscle qualsevol cosa que se'ls col·loque per l'esquerra i perquè saben, seran moltes coses però ximples no, que l'electorat d'esquerra és crític i no només rebutja l'atomització de les formacions d'esquerra, sinó l'absència de pactes quan és possible fer fora la dreta dels governs.

En eixe sentit, personalment estic totalment a favor de formar governs progressistes per desallotjar la dreta de qualsevol institució (fins i tot d'una comunitat de veïns), però sóc ben conscient que no sempre és possible i que cada escenari és diferent i conté particularitats que poden frustrar eixa hipotètica coalició d'esquerres.

En moltes ocasions, sobretot a l'àmbit local, són qüestions estrictament personals les que poden fer impossible un acord dels socialistes amb les forces d'esquerra, ja que de tarats en trobem a tots els partits, però també pot donar-se el cas que la dreta governe amb trellat, que respecte l'oposició o que no es dedique a requalificar terrenys com si s'acabara el món.

Òbric parèntesi. A l'Horta de València és paradigmàtic el cas de Lorenzo Agustí, però segur que a Catalunya hi ha algun poble en el que CiU aplica polítiques raonables i no es dedica només a mirar de reüll quan els populistes fan demagògia sobre la immigració. Tanque parèntesi.

Hi ha, però, un altre factor que en molts casos impossibilita que les forces d'esquerra d'un determinat lloc puguen pactar amb els socialistes un govern progressista: quan els socialistes no són, curiosament, gens progressistes.

Efectivament, la llista de socialistes afectats per casos de corrupció urbanística, implicats en assumptes tan bruts com el Brugal alacantí o que es dediquen a fer polítiques tan conservadores com les podria fer la dreta més rància és ben llarga i és aleshores quan la resta de forces d'esquerra té tot el dret del món a qüestionar-se un pacte de progrés.

Una altra cosa ben diferent és l'espectacle que estes últimes setmanes està oferint Izquierda Unida a la nació extremenya ja que la seua direcció no és capaç de fixar una línia d'actuació i ha preferit sotmetre la decisió no només als afiliats, sinó també als simpatitzants.

La falta de capacitat d'IU per determinar una posició (la que siga) coincideix amb la intenció del PSOE de provar a camuflar els paupèrrims resultats del 22 de maig a la majoria dels ajuntaments de la Confederació Ibèrica de Nacions i el resultat de tot plegat és lamentable.

La conclusió que obtindrà l'electorat progressista és que per evitar els pessics d'uns i també els dels altres caldrà buscar el vot en un altre lloc, potser en una opció nova i diferent.