La Casa da Musica, obra i gràcia de Rem Koolhaas
En unes hores em deixaré caure per Porto amb els amics i una setmana per davant per recórrer el Nord de Portugal i les Ries Baixes gallegues.
La primera (i fins ara també única) volta que vaig estar a Porto fou en novembre de 2007 en companyia del millor novio que he tingut fins ara: el Xic Argentí.
Esta relació fou la més completa i la que recorde amb més tendresa, però també la que més em va doldre quan acabà.
Un repàs, per la cara, als millors (i als pitjors) moments d'aquella relació:
- No podries estar més estereotipat… enamorat d’un argentí -em va tirar en cara un amic.
- Perdona, però és que és argentí, però no ho sembla.
Viatjar en tren sempre serà millor que passar la nit a una estació tan perillosa com la de Termini, vam pensar i, també, que la idea de dormir a un compartiment de tren era tan suggerent que no podíem rebutjar l’oferta.
Quan el meu argentí i jo vam arribar a Florència patia tots els símptomes descrits, però encara no sé si havia d’atribuir-los a l’excés de cafeïna, a la quantitat d’hores que portàvem sense dormir o la síndrome d’Stendhal davant la visió de la meravellosa i feixista estació de tren de Santa Maria Novella.
I ahir, en arribar a casa, em vaig trobar amb un paquet urgent, sense remitent ni cap senya, i en obrir-lo vaig notar a l’estòmac una sensació que fa setmanes que em té desesperat i que algú batejà amb el nom de zsa zsa zsu.
Divendres nit vaig tindre argentí per a sopar. I es va quedar a dormir, clar. Dissabte de matí, després de desdejunar café, suc i torrades, i de practicar sexe oral a la cuina, em va amollar ¿Dónde te apetece ir de viaje?
Vaig passar la nit de divendres a casa, amb l’argentí i una botella de vi. De matí havia cobrat els honoraris que tenia pendents d’un divorci i tenia ganes de celebrar-ho: entre copes d’un gran reserva i entre els llençols amb un argentí.
Per això, en adonar-me’n que l’argentí s’entretenia amb els meus peus i les meues aixelles més del que jo esperava vaig ser conscient dels seus punts sensibles.
Este exercici d’exposició pública a la influència dels sentiments resulta esgotador, però imagine que serà compensat d’alguna manera i per això quan, ahir diumenge, vaig provar una sensació de remordiments tan intensa com mai havia sentit, vaig pensar que alguna cosa podria aprendre.
El meus temes de conversa (i els meus pensaments) es limiten a ell, a què m’ha dit, a quin detall ha tingut amb mi, a com m’ha mirat en un moment donat, a com ha estat l’últim clau que hem fotut…
- ¿Qué se supone que tengo que hacer con sus cosas? -vaig preguntar amb l’enèsima copa de vi a la mà.
- ¡Tíralo todo! -ordenà una amiga amb tendència autodestructiva.
Quan ens vam acomiadar pensava que el meu alcoholisme havia llançat a perdre la cita, però res més lluny de la realitat, perquè el jove polític d’interessantíssim futur no trigà ni una hora a telefonar-me i a proposar-me un segon encontre.
Era un simple repeló, de només uns mil·límetres, i tot i ser recent, no vaig ser capaç de saber quan me l’havia feta perquè no havia sentit el dolor.
En teoria es tractava de posar en pràctica la dita que ha regit la meua vida des que vaig perdre la raó, ja fa molts anys: que en qualsevol circumstància, un clau trau un altre clau (en sentit metafòric i en sentit estrictament literal).
pero ya ves / sobreviví / y sin rencor puedo decir / que no te quiero / ya no te quiero.
- Mira, tuve una relación con un chico argentino y la verdad es que no acabó nada bien. Hoy todavía sigo sin entender muchas cosas y no guardo un buen recuerdo, aunque me gustaría. Fue él quien me ofreció mi primer y último mate.
Impressionant, com es nota que estàs de vacances. Açò més que un blog sembla un manual de literatura...
ResponElimina