El creïllar

 

- I on dius que està ton pare?

- Hòstia, iaia, li ho he dit tres milions de voltes: està a Polònia, de congrés.

- Polònia? Al meu carrer vivia una dona que li deien la tia Polònia, i el seu home, Poloni, volia un hort i mon pare li va llogar un creïllar que teníem, però ell s'havia fet el compte que li eixirien, posem per cas, mil quilos de creïlles, però només li n'isqueren set-cents perquè, a lo vist, la terra era molt dropa, i ell i mon pare van renyir.

- Què?

- Però al remat feren les paus i mon pare li refeu la diferència del que l'home s'havia fet el compte que havia de traure del creïllar i amb els diners del lloguer del tio Poloni pel creïllar pagàrem l'operació de la cama de mon pare, que en aquella època costà un dineral.

- Què?

- I no et penses, que l'operaren el dia que els nacionals entraren a València, i això que en aquella època anar a l'hospital estava molt mal vist, perquè es considerava una baixea.

- Què?

- Abans, fill, se treballava molt. I se patia més del que se treballava.

La iaia té un creïllar al cap.