Euskadiko postaleak (i III): twitts a una toroak tardea

 

Estic al bous a Bilbao. Ni tot el patxaran del món em podria fer entendre o respectar açò.

De moment ha mort el primer bou. El públic xiula quan el trauen perquè no ha estat a l'alçada. Asco.

Ix el segon. És un animal bonic, però al públic tampoc li agrada. Algú ha dit q estan descastats.

El segon ha tirat al cavall a terra. Asco. Angoixa. I molta por.

Els banderillers han fet una feina lamentable. El públic està molt indignat. Toreja un ponipaio.

Primera estocada. A la mierda.

Segona estocada. A la mierda.

Tercera estocada. A la mierda.

A la quarta. El bou trontolla. Agonitza uns segons. L'apuntillen i la gent xiula quan se l'emporten. Puaj.

El tercer és bellíssim. Em diuen que el color és 'cárdeno claro o entrepelado'. Pobre animal. El punxen com un coixinet d'agulles.

Si li feren a un gos la meitat del que se li fa al bou, estarien en presó.

El tercer ha mort d'una estocada brutal. Moltíssima sang que s'afanyen a tapar amb arena nova. Li donen l'orella del bitxo.

Vull una metralleta. O que ETA trenque la treva durant una vesprada.

Oído en la plaza: "Mátalo ya!". Eixe és el nivell.

Una altra orella. Necessite una altra copa.

La del meu costat porta uns llargavistes. Es pensa q està a l'òpera?

Del cinqué ni m'he enterat. Estic borratxa. 

Li he demanat els llargavistes a la veïna. Sóc masoca rematat.

El bou l'ha enganxat. No l'ha ferit, però li ha esgarrat en pantaló. Llàstima.

Ni posant-li banderilles amb els colors de l'ikurriña açò millora.

"Pon música, cabrón, q és el último". I el president la posa. Açò és un after.

L'últim mor descabellat. Asco. Igual torne.