Agur ETA

 

Mai m'he cregut les enquestes del Centre d'Investigacions Sociològiques que asseguraven que el terrorisme era la principal preocupació dels espanyols. Vull dir: és cert que matar gent, cremat autobusos o coartar la llibertat de les persones és condemnable i pot arribar a preocupar a molta gent, però algú creu que, per exemple, el terrorisme podia ser la principal preocupació del 74,1% dels espanyols en març de 2001?

És cert, també, que en els primers tres mesos de 2001 ETA havia assassinat sis persones, entre elles un regidor del PSE, però quina era la repercussió real del terrorisme etarra en la vida quotidiana dels espanyols? Hem de creure, per tant, que el 74,1% dels ciutadans d'Almendralejo consideraven que la seua principal preocupació era el terrorisme? En 2001, per exemple, l'atur era d'un 10% de la població activa (un bon percentatge per a Espanya, però una xifra intolerable per a qualsevol país civilitzat) i només preocupava a menys del 65% dels espanyols.

No estic dient, però, que les xifres del CIS siguen falses, sinó que la percepció de la realitat (i per tant de la problemàtica de les persones) estava suggestionada i, també, suggerida, ja que l'Estat ha gastat els seus instruments (i el CIS ho és) per fer del terrorisme un element de cohesió quan ha convingut i que en moltes ocasions els poders públics han fet de la política antiterrorista una eina més política que no pas antiterrorista.

Si mirem, ara, què ha passat durant este últim any i tirem d'hemeroteca, comprovarem que tot començà el 5 de setembre de 2010, quan ETA anuncià un alto el foc; que vint dies després l'esquerra abertzale signà l'Acord de Gernika en el qual apostava per vies exclusivament polítiques; que el 10 de gener, ja de 2011, ETA reiterà l'alto el foc, afegint que serà 'permanent, general i verificable'; que el 23 de setembre 732 presos de la banda se sumen al document de Gernika; que el 30 del mateix mes Ekin acorda la seua dissolució; i, finalment, l'1 d'octubre ETA afirma que col·laborarà amb una comissió internacional per posar-hi fi a la seua existència.

Tot apunta, doncs, en una única direcció: estem a un pas de dir agur a ETA. No sé si serà, com insinuen alguns, la setmana que ve. O si serà abans o després d'eleccions. L'únic que tinc clar és que hem de celebrar-ho i que no tinc cap dubte que la majoria de la societat espanyola (i sobretot la basca) ho farà.

Quedaran, només, com sempre aquells que voldran amargar-nos la festa: bé siga per un grapat de vots o per una altra portada de diari.