Divendres em tocà assistir a la comissaria un xiquet de dèneu anys que no havia superat la ruptura d'una relació sentimental amb una xiqueta de desset i que havia passat els últims dos mesos enviant-li missatges al mòbil implorant-li que tornaren junts. Més o menys uns setanta missatges al dia.
- El chaval está encoñado -m'explicà l'agent de la Guàrdia Civil.
- ¿Y por eso lo habéis detenido?
- Yo no hago los protocolos, letrado.
Dissabte de matí, ja a les dependències judicials i mentre esperàvem que el jutge de guàrdia féra acte de presència, vaig baixar als calabossos a parlar amb el xiquet:
- Mira, entenc que la ruptura encara és molt recent i que costa d'assumir, però has de tindre en compte que si estàs contínuament damunt d'ella no faràs una altra cosa que espantar-la més encara.
- Però jo la vull... -digué amb el cap baix.
- Ja ho sé, que la Guàrdia Civil ha transcrit alguns missatges a l'atestat, però fes-me cas: amb el temps passarà i en uns mesos ni te'n recordaràs.
- Tu creus?
- Ja ho voràs.
Al remat, i després de moltes negociacions, vaig aconseguir que la xiqueta retirara la denúncia contra el meu client a canvi del compromís del nano de no tornar a enviar-li cap missatge, però tot i això el jutge volgué parlar amb el meu client:
- A ver, chaval, tienes que tranquilizarte. Yo sé que la primera ruptura siempre es jodida, pero sólo tienes sólo diecinueve años así que dentro de un par de meses te gustará otra, y dentro de cuatro meses otra diferente y... bueno, me ha dicho tu padre que quieres estudiar Derecho, ¿es verdad?
- Sí -contestà el jove.
- Bueno, pues ya verás en la facultad... te vas a poner la botas. Me acuerdo de que mis amigos de Teleco venían a la cafetería de Derecho a conocer chicas porque en Teleco no había ni una sola tía y los tíos que había eran todos feos.
El xiquet va somriure.
- Además, -rematà el jutge- cuando crezcas te darás cuenta de que lo importante no es estar con alguien a quien quieras, sino con alguien que te quiera.
De pedra em vaig quedar.
Brillant, aquest jutge. Si tots fossin així de savis la justícia seria una altra cosa.
ResponEliminaEl millor és que no arriba als 35 anys: li queden molt casos per resoldre.
ResponElimina:)
L'última frase m'ha deixat de pasta picada! I no li vas demanar un autògraf al jutge? Jo ho hagués fet :O
ResponEliminacaram,aixó és justícia, presenta´m eixe jutge. :)
ResponEliminaEstimada Clídice... el senyor jutge em signa cada providència i cada interlocutòria... podria forrar-me una carpeta amb els seus autògrafs ;)
ResponEliminaEste jutge Monique ja està pillat: és meu. :P
La meitat dels Teleco de tarongers anava a Dret a lligar, ... i l'altra lligaven entre ells, perque done fe que eren tela de lletjos, frikis i coents (excepte bones i poques excepcions). Existeix un mon marica al politècnic que no és artista, arquitecta o dissenyadora ... i que dona por!
ResponEliminaBenvolgut 'Anònim': sí que hi ha havia algun teleco follable... ;)
ResponElimina