WhatsApp

En un moment donat del cap de setmana (que no sé si vull recordar) vaig acabar a un after amb una amiga provant a marcar el meu mòbil en el d'un xic que havíem conegut a l'eixida de la discoteca que havíem tancat una estona abans.

No recorde què em portà a acabar, inútilment, picant el meu número al seu però sí que la meua amiga em llançava somriures i em feia que sí amb el cap perquè, pel que sembla, el xic era molt templat. També recorde que quan el coneguérem li vam canviar el nom i li vam posar Xabi. Amb b.

— No me llamo Xabi, me llamo...

— Da igual, Xabi nos gusta más.

Quan al matí següent em vaig despertar vaig recordar que no havia estat capaç de marcar correctament el meu número per culpa de l'alcohol i que, al remat, ell s'havia ofert a picar el seu al meu per deixar-hi un rastre i li vaig enviar un sms: "Wow".

Em va contestar amb un whatsapp, una aplicació per a mòbils que permet enviar missatges instantanis entre els telèfons que la tenen instal·lada, i vam intercanviar unes quantes frases fins que em demanà:

“Martí, quiero pedirte un favor: necesito que me digas cómo puedo contactar con la pelirroja.”

Em vaig quedar un poc descol·locat, però em vaig refer:

“Lo siento, Xabi, pero no puedo. Tiene novio y es amigo mío.”

“Bueno, pues dale mi número.”

Em vaig quedar pensant i vaig arribar a la conclusió que havia sobrevalorat este xic:

“Disculpa, pero si le doy el tuyo... ¿no es lo mismo?”

“Joder, ¿y qué quieres que haga?”

I vaig fer allò que millor sé fer: donar consells obvis:

“Pues, mira, la próxima vez que te guste una chica te quedas con su número y no con el de su amigo marica.”

Però sembla que Xabi no és dels que accepta de bon grat els consells obvis:

“A tomar por culo.”

Doncs això.