divendres, 25 de febrer de 2011

Pròxima parada: Sevilla - Nació andalusa


El més prop que he estat de conéixer la idiosincràsia andalusa fou durant els quatre mesos que de jove vaig passar a l'atur, ja que cobrar una prestació sense haver de treballar constitueix un dels pilars del que podríem considerar la cultura d'Andalusia.

Òbric parèntesi. Sóc conscient que amb el paràgraf anterior acabe de dinamitar les possibilitats que tenia d'optar a un escó de senador per Huelva. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. O per qualsevol altra circumscripció de la Confederació Ibèrica de Nacions. Retanque parèntesi.

Siga com siga, este cap de setmana l'allargaré fins dimarts per passar-lo a Sevilla sense saber ben bé què em trobaré o si tornaré d'una peça.

Suerte, mi arma.


dijous, 24 de febrer de 2011

La realpolitik europea o la diplomàcia vergonyant



Potser la realpolitik serví durant el segle XIX per evitar que l'Europa de Bismarck esclatara en mil guerres, però és vergonyós que des de la II Guerra Mundial el pragmatisme polític haja esdevingut la norma general de la diplomàcia internacional en relació als dictadors més ferotges que assolen el món, combinant-la en alguns moments amb el cinisme més insultant.

En un món ideal, les societats occidentals haurien de lluitar per estendre la civilització, els drets i la democràcia a cada racó del planeta, però -per no resultar massa ingenus- ens acontentaríem si els governs democràtics condicionaren les relacions diplomàtiques i econòmiques amb règims totalitaris a canvi de forçar avanços democràtics i no, tal com es fa ara, dependent de les reserves en energies fòssils del país en qüestió.

Sorprén, per tant, que Gadafi haja esdevingut d'un dia a l'altre el pitjor governant del món, i que el seu siga hui el règim més cruel i despietat del Nord d'Àfrica quan fins fa quatre dies (literalment) la llista de governants i mandataris internacionals que s'entrevistaven i signaven acords amb ell era tan llarga com el llistí telefònic de Pequín i incloïa a Zapatero, a Aznar i a Juan Carlos de Borbón.

Òbric parèntesi. No consta, almenys públicament, que Jorge Alarte s'haja reunit amb Gadafi per provar a eixir en una foto. Tanque parèntesi.

En este sentit, Gadafi ha estat molt espavilat i no només ha jugat les cartes del petroli, sinó que ha sabut vendre's com una barrera a la immigració de l'Àfrica negra i al terrorisme islàmic d'una forma tan eficaç que tots els governs occidentals, fins i tot els que ho van patir directament (fent ús del que es coneix com memòria selectiva) han oblidat que durant els huitanta i els noranta el dictador libi es dedicà a patrocinar atemptats terroristes a mitja Europa.

És urgent, doncs, que la societat líbia desallotge del poder este mandatari sinistre i estrafolari i, també, que responga pels crims que ha comés i que, encara hui, està cometent contra la seua població, però les revoltes que des de principis d'any tenen lloc al Nord d'Àfrica no només ens han de servir per posar en evidència el cinisme de la diplomàcia europea: han de fer que ens replantegem el paper que volem jugar al món i, sobretot, de quines coses volem ser còmplices i de quines no.

dimecres, 23 de febrer de 2011

Mi mamá me mima

- Mamà, que esta vesprada vaig al cine, deixaré a Matt abans d'anar-me'n i així que el passege el papà.
- Emporta't estes llepolies que acabe de comprar. Estaven d'oferta.
- Perfecte. Gràcies.
- Tens sopar?
- Menjaré qualsevol cosa quan torne...
- Emporta't esta carn, que està molt tendra.
- Ok, gràcies.
- I si no te la menges esta nit, recorda't de congelar-la, així estarà més bona quan te la menges.
- Sí, mamà. I demà passaré el dia a Madrid, que vaig a Arco. Eixirem de bon matí i tornaré ja de nit, vos quedeu amb Matt?
- Mira este pack de mousse de llima, tenia un cupó de descompte i m'ha eixit a meitat de preu. Emporta-te'n un parell.
- Posa'ls a la bolsa. I encara no sé si diumenge aniré o no a dinar a la platja i la setmana que ve me'n vaig a Sevilla, de dissabte a dimarts de matí. No vos importa quedar-vos amb el gos?
- Tens café?
- Què?
- Emporta't este paquet que m'han regalat. Estava tres per dos.
- Mamà, redéu, no estàs fent-me puto cas!

Silenci.

- Que esta nit vas al cine, que demà te'n vas a Madrid a fer no se què, que diumenge, potser, dinaràs a la platja i que el cap de setmana que ve te'n vas a Sevilla, de dissabte a dimarts. Era això?

Silenci.

- Em dónes un altre paquet de café, mami?

dimarts, 22 de febrer de 2011

Un homenatge, d'aquella manera, a TV3

 
En una de les incursions que vam fer als lavabos d'un pub del Born durant l'últim cap de setmana que vaig passar a Barcelona en companyia dels amics ens vam trobar un carnet del Club Super3.

- Hòstia, mira: el carnet del Super3 d'una xoni de Santako! -vaig apuntar.

Òbric parèntesi. Santako és la denominació actual de la localitat que abans era coneguda de forma oficial com Santa Coloma de Gramenet (o Gramané). Tanque parèntesi.

I clar, la troballa donava per a molt.

- Hi ha que ser refilldeputa [tot junt] per a fer-se ratlles amb el carnet del Super3 de la teua filla.
- Home, que igual la filla ha crescut i ja està fent-se les ratlles amb el seu propi carnet.
- Això es podria considerar un signe d'emancipació vintage.
- Segur que sí.
- I què diria en Petri d'això?
- Està clar, diria: Petri-al·lucinu!

PS: Sóc conscient que, potser ara, el Consell valencià disposa de més elements per justificar el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià, però havia d'arriscar-me. 
 

dilluns, 21 de febrer de 2011

ARCO

 
Impressions de la visita a ARCO:

- Si elimines les obres de Plensa, Tàpies, Saura i Chillida només queda morralla.
- Creuar-se amb Antonia dell'Atte té efectes més devastadors que la instal·lació Los carpinteros d'El País.
- Però ho compenses si et trobes el cantant de Manel, Guillem Guisbert, a l'espai de la galeria Estrany · De la Mota.
- La galeria valenciana Adelantado podia haver prescindit de portar ninots de falla a Madrid.
- No pots prendre't seriosament l'art contemporani quan dos quadres blaus d'Spalleti i pintats en 2009 valen 45.000 euros cadascún.
- I menys quan demanen 24.000 euros per una batamanta de lona roja.
- La contemplació de l'art rus contemporani et deixa la mateixa cara que la d'aquella aspirant a miss a la que l'ambaixador ecs!soviètic preguntà: ¿Qué sabes de mi país?
- Que la galeria Malborough aposte per obres de Botero i una gran vía de Antonio López es una presa de pèl.
- És de conya (i molt cutre) que alguns preus, com el d'una litografia de Bacon, no incloguen el marc.
- L'espai de l'IVAM produeix més vergonya que el pentinat de Consuelo Císcar.
- Desespera comprovar que els únics quadres que t'agraden valen menys de 6.000 euros. I jo em pensava que tenia criteri. 
 


divendres, 18 de febrer de 2011

En valencià, naturalment


L'Acadèmia Valenciana de la Llengua s'ha despenjat amb un informe en el qual afirma que “De l’anàlisi de l’actual situació del valencià en tot el sistema educatiu, des de l’Educació Infantil fins a l’ensenyament universitari, es deduïx que no es garantixen plenament els drets lingüístics i, per tant, el principi d’igualtat lingüística que preveu la llei” i per posar-hi remei acorda, entre moltes altres mesures, “Recomanar, en especial als responsables de les institucions públiques, que adopten una actitud exemplar quant a l’ús oral i escrit del valencià, “la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana” segons figura en l’Estatut d’Autonomia”.

Què t'ha paregut, morrut?

Els primers a fer-se ressò de la recomanació de l'AVL han estat Alfonso Ruc, president de la Diputació de València, alcalde de Xàtiva i alter ego d'Arévalo quan té un micròfon davant, i Juan Cotino, conseller (espiritual) de Camps i memocristià ultraortodox al qual els rumors sobre la seua vida privada situen més a prop de Berlusconi que d'un polític de veritat.

El primer ha declarat en valencià que: “Jo sempre... no he vist mai que ningú diguera que no seria Paco Camps i hi ha que recordar una cosa, que quan Paco Camps... quan a Mariano Rajoy li faltava la pesseta pal duro el que va posar el peu davant, primer que tots, va ser Paco Camps... primer que tots! I Mariano Rajoy no és tonto”.

El segon, per impossible que parega, ho ha fet molt pitjor: “I s'estem centrant en el fet puntual de que u tocà per telèfono pa dir: no detingau ara. Però a qui anaven a detindre? I per què anaven a detindre-lo? Lo que sí que està clar és que allí s'estava negociant en dinés pa pagar en la tregua a ETA. Què ha que fer? Preguntar qui duien els dinés i daon eren ixos dinés: Ixa és la clave”.

Molt més pitjor: “Jo no sé si els dinés han eixit de la bolxaca d'ixe senyor que ha volgut aportar això pa ETA, si en ixos dinés ha volgut pagar la tregua, perquè era un període de tregua o si en alguna altra volta de la història, jo no dic que esta volta siga aixina, però en altra volta ocurrí, eh, que governant els socialistes els dinés pa montar el GAL isqueren dels fondos reservats”.

A la vista, o millor: després d'escoltar estes intervencions, potser els acadèmics valencians no tornaran a recomanar que els nostres polítics parlen en valencià, perquè la seua actitud (i també el seu lèxic) és qualsevol cosa tret d'exemplar.

dijous, 17 de febrer de 2011

El Club de la Comèdia

Sintonia del programa, aplaudiments i el presentador entra a l'escenari.

Martí Hache Electrique: Gràcies, moltes gràcies i molt bona nit. Benvinguts a El Club de la Comèdia. De camí al teatre venia pensant que encara hem de donar gràcies per la classe política que tenim, i sí, no em mireu amb eixa cara, perquè... algú s'imagina que un bon dia els nostres polítics decidiren tots deixar els seus càrrecs i buscar una feina de veritat?

Ens trobaríem davant un drama de dimensions desconegudes, i no només perquè el país quedaria paralitzat i cap servei públic funcionaria correctament, perquè això ja ho patim dia a dia; ni tampoc perquè l'atur augmentaria ja que cap d'ells seria contractat per cap empresa minímament seriosa; sinó perquè si els nostres polítics decidiren deixar la política i buscar-se la vida d'una forma honrada qui ens regalaria moments tan delirants com els que ens han dedicat estos últims dies Rita Barberá, Esteban González Pons, Juan Cotino o el mateix Molt ecs!Honorable Francisco Camps? Qui?

En efecte, amigues i amics, els polítics valencians sembla que comencen a manifestar símptomes d'haver perdut el cap definitivament i si fins ara simplement malgovernaven i desprestigiaven les nostres institucions, ara a més a més ho fan amb humor i molta gràcia... fins i tot potser massa.

Una mostra del que podrem veure esta nit a El Club de la Comèdia.

Entra vídeo 1: resum dels millors moments dels convidats.

Rita Barberá: Hay que darle una vuelta al tema de independencia judicial, claro que sí. El rasero de la justicia es diferente para socialistas y populares. La Transición no ha pasado por el poder judicial, del mismo modo que tampoco pasó por mi partido. Y así nos va a ambos.

Rialles de llauna.

Esteban González Pons: ¿Habéis visto la que hay montada en Egipto? El pueblo cuando quiere puede y el pueblo español quiere. Nunca mi poca vergüenza y mis neuronas estuvieron tan poco transitadas.

Rialles de llauna.

Juan Cotino: El Gobierno entregó a ETA dinero de los fondos reservados durante la tregua de 2006 en el bar Faisán. No tengo ninguna prueba de ello, pero sé que fue Rubalcaba el que pagó la cuenta de tres txacolís y dos patxaranes.

Rialles de llauna.

Francisco Camps: Soy el candidato más respaldado de todos los candidatos de la historia de las democracias occidentales en todo el mundo y eso que Mariano todavía no me ha dicho que seré el candidato. Cuando desde Madrid me confirmen en el puesto, seré el más respaldado del mundo mundial.

Rialles de llauna i aplaudiments.

Torna el presentador a escena.

Martí Hache Electrique: És flipant, veritat? El dia que qualsevol d'estos humoristes deixe la política (o siga empresonat, que tot pot passar) el món de l'humor patirà una gran pèrdua. Esta nit, però, a banda d'estos clàssics dels escenaris valencians, comptarem amb un nou humorista que s'estrena al El Club de Comèdia amb un monòleg impressionant. Els farem cinc cèntims del diputat del PP Juan Marí Olano.

Entra vídeo 2: tall del monòleg d'Olano:

José Marí Olano: El fiscal se ha pasado ocho pueblos con la multa que pide para Camps. Si al final le imponen esa cantidad no están haciendo otra cosa que condenarle al hambre. Ya me imagino al Molt Honorable, enarbolando un zapato de piel de potro, lanzando una mirada al infinito y al grito de: Al Bigotes pongo por testigo de que jamás volveré a pasar hambre. 
 

dimecres, 16 de febrer de 2011

Diàlegs

Divendres nit

- M'agrada molt ta casa.
- Moltes gràcies. Vols beure alguna cosa?
- No gràcies, estic bé. I veig que no tens plantes de plàstic.
- Plantes de plàstic? Per què n'havia de tindre? Tinc cara de ser manxec o què?

(...)

- Passa alguna cosa?
- Per què ho dius?
- Home, és que no 'empalmes'...
- Perdona, però ja estic empalmat.
- Ai, perdona... 
 
Dissabte nit

- Em sembla molt bé que vages pel carrer vestida de fallera, però calia portar eixa bandera espanyola tan gran?
- Es la banda, soy la fallera mayor de mi falla y estoy orgullosa de ser valenciana y española.
- I del PP, clar.
- Claro. ¡Viva Rita!

(...)

- El panorama en esta discoteca és desolador i està més ple de tares que la secció d'oportunitats d'El Corte Inglés.
- Tampoc és per a tant, home.
- Que no? Has vist alguna cosa mínimament follable des que hem entrat?
- No, la veritat és que no: al que no li falta una mànega, té el coll desbocat.

(...)

- Se suposa que açò és una cambra fosca?
- No veus que eixe paio porta els pantalons pels turmells mentre aquell altre li està fent una mamada?
- Sembla que sí, no?
- Oye, ¿podríais bajar la voz, que aunque no lo parezca esto es un cuarto oscuro?
- Un 'cuarto oscuro'? Però si hi ha tanta claror que podria llegir una miniatura medieval escrita sobre un gra d'arròs.
- Mira que eres exagerat.
- En serio, ¿os podéis callar?


dimarts, 15 de febrer de 2011

Els gossos i Camps



Durant el discurs d'agraïment pel goya honorífic concedit per l'Acadèmia del Cine, Mario Camus cità una frase brutal de Pío Baroja sobre el funcionament de la Justícia per criticar la mal anomenada Llei Sinde: “Las leyes son como los perros (...); ladran a los que llevan blusa y mala ropa”.

De forma inconscient, per descomptat, sembla que el PP valencià ha adoptat esta cita com el leitmotiv a repetir fins la nàusea per defendre el Molt ecs!Honorable Camps de l'assetjament que pateix per part de jutges i fiscals i que és a un pas de fer-lo seure a la banqueta dels acusats.

Òbric parèntesi. Dic que ho fan 'de forma inconscient' perquè cada volta que Pons, Ritona o Cotino obrin la boca és per demostrar que no han llegit res que no siga Camino. Tanque parèntesi.

Constitueix una broma de molt mal gust (o un insult a la intel·ligència) que els capitostos del PP valencià ens vulguen fer creure amb declaracions plenes de mentides i de misèria que Camps és un pobre 'de blusa y mala ropa' amb el qual la Justícia s'acarnissa de forma immisericorde, sobretot, i entre moltes altres coses, perquè 'la mala ropa' que endossa el Molt ecs!Honorable i que ha esdevingut la clau d'este primer procediment que investiga la corrupció generalitzada dels populars a este País està valorada en més de 14.000 euros, l'equivalent a un any i mig de feina d'un treballador que cobre el salari mínim interprofessional.

Tot just al contrari del que sostenen la inefable Ritona, l'hipòcrita Cotino o el desvergonyit Pons, el processament de Camps és una mostra del fet que la Justícia ja no és com els gossos de la cita Baroja, que només lladraven en passar un pobre mal vestit, sinó que s'atreveixen a lladrar fins i tot a qui porta un parell de sabates de pell de poltre o un pantaló fet a mida.

Especialment quan no ha pagat ni una cosa ni l'altra.

dilluns, 14 de febrer de 2011

Vidre


Frases que escoltaràs impepinablement si decideixes passar el dissabte de matí netejant els vidres de totes les finestres de casa que donen al carrer:

La vella que ho sap tot (I):
- Xiquet, si poses un xorret d'alcohol de cremar en l'aigua i seques el vidre amb paper de diari quedarà més lluent.
- Gràcies senyora, és exactament el que estic fent.

La vella que ho sap tot (II):
- Atén fillet, si afiges amoníac a l'aigua i deixes que el vidre se seque a l'aire no quedaran ratlles.
- Gràcies senyora, és exactament el que estic fent.

Un client que passava pel carrer:
- Com va lo meu?
- Lo teu? Disculpa, però és que no tinc l'expedient a mà en este mateix moment.

La dona desconeguda paranoica:
- Ai, vés amb compte i no et llastimes.
- Senyora, estic netejant vidres, no desarmant una mina antipersona.

La veïna original que ve de comprar del mercat (I):
- Ara quan acabes passaràs a ma casa a fer els meus?
- Hehe, clar que sí, Ineseta.

La veïna original que ve de comprar del mercat (II):
- Ara quan acabes passaràs a ma casa a fer els meus?
- Hehe, clar que sí, tia Menci.

La veïna original que ve de comprar del mercat (III):
- Ara quan acabes passaràs a ma casa a fer els meus?
- Prou, iaia. Ja n'hi ha prou. 

divendres, 11 de febrer de 2011

Tres setmanes

Porte massa dies sense follar i la situació comença a preocupar-me. Porte, exactament, tres setmanes sense fotre un puto clau: la primera passà sense pena ni glòria; durant la segona no vaig ser conscient de com passaven els dies perquè em trobava desganat; però després de la tercera (ai, la tercera) comence a pujar-me les parets i a preguntar-me si esta situació serà irreversible.

Com tot en esta vida, però, esta abstinència sexual involuntària té una explicació, a banda del fet que el mercat d'homes a València està més afonat que la borsa d'El Caire des que començaren les revoltes, i és que des de principis d'any la feina al despatx s'ha disparat i s'han multiplicat els expedients, les visites als jutjats i, conseqüentment, també els clients tocats de l'ala, de forma que quan arribe a casa només tinc ganes de deixar-me caure al sofà, abraçar Matt i deixar la ment en blanc.

Paral·lelament a este augment de la feina, fa setmanes que hem entrat en la llarguíssima precampanya electoral i el compromís polític que he adquirit només amb la intenció de fer-me amb un càrrec de confiança a la futura Generalitat porta aparellat molts sacrificis que potser aquells que no participen en política no acaben d'entendre.

És cert que l'augment de feina em produeix una satisfacció personal i professional que es tradueix en més ingressos per gastar en alcohol, objectes de decoració i i altres vicis, però el temps que dedique a l'acció política encara no ha donat els seus fruits, tot i que Morera&Oltra ja saben que m'acontentaria amb presidir alguna fundació si el càrrec porta aparellat un compte de despeses discrecional i il·limitat.

Em consola, però, saber que sí que hi ha gent capaç d'empatitzar i de solidaritzar-se amb la meua situació, com el missatge que vaig rebre fa un parell de dies i que deia: “Hola guapo! Com va tot? Supose que amb molta activitat política ara que s'arrimen les eleccions. Espere que trobes un foradet per a quedar i peguem un polvo, que això sempre relaxa als supercandidats”.

I és que sempre és possible trobar gent disposada a treballar pel país.

dijous, 10 de febrer de 2011

La democràcia està sobrevalorada (i II)


Recorde que vaig al·lucinar quan en primer de carrera el professor de Dret Constitucional ens va explicar que si Espanya tenia l'obligació de lluitar contra el terrorisme era només perquè l'exercici de la violència és un monopoli exclusiu de l'Estat.

Cap govern del món, digué, pot tolerar que al seu territori la violència siga exercida per agents externs al mateix estat, perquè este és l'únic que es pot permetre el luxe de matar legítimament, fins i tot si la forma de govern és la democràcia, per exemple, amb l'aplicació de la pena de mort.

Esta és, a banda de les consideracions ètiques de cadascú, el principal motiu pel qual, malgrat les temptacions, l'ús de la violència ha de ser descartada en una democràcia.

I eixa doctrina és aplicable, fins i tot i malgrat les temptacions que trobem en situacions com les que patim al País Valencià, amb un govern a punt de passar més temps als jutjats que governant i una premsa en la qual el diari de referència de l'esquerra local és capaç de col·locar en la portada digital el titular “Aves rapaces atemorizan el Marítimo i encetar la notícia amb un dramatisme insultant: “Son una presa fácil. Al menos seis parejas de aves rapaces están acabando con los pájaros enjaulados de la zona de la Malva-rosa. Así lo aseguran los propios vecinos que añaden, indignados, que los cernícalos "ya no cazan porque prefieren atacar a las aves domésticas", que no tienen escapatoria”.

Bernard Shaw encertà de ple quan assegurà que la democràcia és el procés que garanteix que no serem governats millor del que meresquem, i d'això els valencians rebem un parell de lliçons cada dia a càrrec del PP de Camps, però qui esperava que la democràcia ens portaria uns mitjans de comunicació tan agenollats, tan aigualits, tan grocs i, en definitiva, tan de merda?


dimecres, 9 de febrer de 2011

La democràcia està sobrevalorada (I)

 
No hi ha cap garantia que assegure que la democràcia siga el millor sistema que una societat pot adoptar per regular la cosa pública, ja que esta forma de govern és purament estadística: es fa allò que diu la majoria, independentment de si és més o menys encertat.

Òbric parèntesi. Sóc conscient que este serà el típic escrit que eixirà a la llum quan siga un polític important (president de la Comissió Europea, per exemple) i que servirà perquè els meus enemics afonen la meua carrera, però m'agrada el risc. Tanque parèntesi.

Efectivament, la democràcia, tal com hui la coneguem, no suposa més que un consol davant els sistemes totalitaris o, dit d'una altra forma: és el sistema polític menys dolent que hem estat capaços de trobar (Churchill).

La democràcia no garanteix la felicitat, la justícia, la participació en els assumptes públics ni tampoc el benestar dels ciutadans i, encara menys, la prosperitat econòmica i social dels súbdits d'un estat, i seria terriblement ingenu considerar que els abusos, la discriminació o la vulneració de drets fonamentals són exclusius dels sistemes totalitaris, ja que la democràcia és la forma de govern més dèbil i la més susceptible de corrupció.

La capacitat de perversió de la democràcia és tan gran que, per exemple, estos dies que assistim al fet històric que suposa la condemna per part de l'esquerra independentista basca de la violència i dels mètodes violents d'ETA és possible escoltar veus democràtiques com la d'alguns mitjans de comunicació o alguns polítics (justament allò que qualsevol politicòleg consideraria “agents imprescindibles de la democràcia”) que opinen que l'esquerra abertzale hauria de passar una quarantena abans de presentar-se a les eleccions.

És a dir: a més de complir els requisits que estableix la Llei de Partits, una gran part de la democràtica societat de la Confederació Ibèrica de Nacions creu que els abertzales han de complir alguna cosa més que no està establerta a cap lloc i que s'han tret de la mànega, passant-se pel folre una de les poques virtuts de la democràcia que no té cap altre sistema polític: la seguretat jurídica.

La democràcia, com deia, és un sistema sobrevalorat, ple de trampes i terriblement qüestionable però l'única recepta vàlida per curar les malalties de la democràcia és aplicant-hi més democràcia.

En cas contrari, estarem apanyats. 
 

dimarts, 8 de febrer de 2011

De barri



Quan fa un parell de setmanes la senyora Merkel, en una mostra paradigmàtica del que vindria a ser 'tirar-se la figa al llom', va anunciar que oferiria un grapat de desenes de milers de llocs de treball per als joves universitaris espanyols aturats, a banda de multiplicar-se el nombre d'estudiants de la bàrbara llengua alemanya, Wyoming féu un acudit digne de ser emmarcat. Vingué a dir el presentador d'El Intermedio amb el cinisme que caracteritza un dels millors programes de la televisió actual: “Joves espanyols formats i professionals? Algú hauria d'advertir la senyora Merkel que els joves formats i professionals a Espanya es van esgotar amb la primera edició de Gran Hermano”.

El que Wyoming no sabia és que un parell de setmanes després, la cadena on treballa estrenaria el docu-show Princesas de barrio, un programa que pretén retratar la vida diària de quatre joves d'extraradi, allò que ara es coneix com 'xonis', 'quilles', 'poligoneres' o 'ravaleres', i que en realitat no són més que xiques sense formació, ni qualificació, ni educació, ni coneixement, ni trellat, ni vergonya, ni aspiracions, ni el menor sentit del que és gramaticalment correcte. Només això.

El format repeteix el mateix esquema que Mujeres ricas, amb situacions suposadament espontànies però guionitzades a més no poder que reprodueixen els tòpics de cada classe social: si a Mujeres ricas els quatre lloros que hi participaven passaven la vesprada amb barrets de plomes al cap mentre s'intoxicaven amb còctels a una terrassa de Marbella, les noves princeses fan un botellot a un aparcament abans d'entrar a un concert de Camela; si les Mujeres ricas quedaven per fer una tasta de vi o assistir a una desfilada de moda a París, les Princesas de barrio queden per anar juntes a un magatzem de cabell humà per fer-se noves extensions capil·lars.

Aparentment, laSexta pretén vendre's Princesas de barrio com el programa antagonista de Mujeres ricas, però la realitat és que són exactament el mateix amb escenaris diferents, ja que unes i altres tenen en comú molt més del que podria semblat a priori: buidor intel·lectual i misèria humana a poalades.

I justament per això és tan entretingut.

dilluns, 7 de febrer de 2011

Anada/Tornada


Cada volta que visite Barcelona necessite un grapat de dies per recuperar-me del cap de setmana, per la qual cosa fa temps que em vaig proposar que només xafaria la ciutat comtal si era amb una bona excusa i amb temps suficient per fer allò que mai hem dóna temps a fer, especialment quedar amb amics que no veig tant com voldria.

Així, en els últims tres mesos m'he deixat caure tres voltes per Barcelona, però amb excuses cada cop més surrealistes: en novembre perquè eren eleccions (!), en cap d'any perquè era, efectivament, cap d'any (!) i este darrer cap de setmana perquè un amic se casa (el mes d'abril!) i la quadrilla volíem celebrar una mena de comiat de solter prou sui generis.

Com era de preveure, no he pogut fer res del que tenia pendent, i durant el cap de setmana només he tingut temps de fer una calçotada a Sant Cugat, de festejar la nit pel Poble Nou i pel Raval,.de passejar i de pegar algun mos pel Born i de far maldat pels carrers del Gòtic.

Total, que m'han quedat tantes coses pendents de fer que hauré de tornar ben prompte.


divendres, 4 de febrer de 2011

Take it easy


Després d'una setmana durant la qual els clients més tarats semblen haver-se posat d'acord per desbaratar-se alhora i per fer-me la vida impossible fins a límits difícilment suportables, el cos em demana un cap de setmana relaxat, pausat, tranquil i amb hores de sofà.

Això seria, justament, el més raonable i assenyat. El problema és que l'experiència i el mètode empíric de coneixement, però, estan cansats de demostrar-me que ni la raó ni el trellat formen part del meu modus vivendi i per això, després d'una setmana durant la qual la plaça Tahrir del Caire ha semblat un balneari al costat del meu despatx i del fet d'haver barallat la possibilitat del suïcidi o, millor, la de l'assassinat selectiu, esta vesprada torne a marxar a Barcelona per passar un cap de setmana que serà qualsevol cosa tret de relaxat i reparador.

Talment com el que espera al senyor Mubàrak. 


dimecres, 2 de febrer de 2011

Egipto está precioso en esta época del año


Tot i que no em cau particularment malament (sempre hi ha de pitjors) em resulta desagradable el seu accent, la seua forma de parlar tan efusiva i no em crec que la suposada espontaneïtat que practica no estiga estudiada. Igualment, les lletres de les seues cançons em produeixen vergonya aliena, els seus moviments espasmòdics em recorden als d'un borderline i a l'anunci de Nocilla sembla que s'haja fotut tres o quatre ratlles.

De la mateixa forma, crec que els seus estilistes haurien de ser jutjats per crims contra la Humanitat i ser condemnats a morir asfixiats per un pantaló de camals massa estrets o per una d'aquelles camises de tela arrugada que posà de moda a principis del nou mil·lenni.

A banda d'això, i del fet que encara que m'apuntaren al cap amb una pistola, per res del món compraria un disc o aniria a un concert d'este xic de cabells rulls, repetisc: Bisbal no em cau particularment malament.

Vull dir, el xic fa la seua merda de música i omple estadis d'adolescents integrats, paga religiosament els impostos (a Miami supose), la seua dona ven alguna exclusiva a les revistes del fetge, ha fet amistat amb intel·lectuals com Alejandro Sanz, participa en alguna causa benèfica i de tant en tant posa de moda algun pentinat que ben bé podria ser considerat una plaga bíblica, però a banda d'això no fa res que siga susceptible de ser censurat.

Em resultava, per tant, completament indiferent què poguera dir o fer este pobre xic, però clar, quan motu proprio decideix opinar sobre l'actualitat internacional i ho fa amb una frase al seu compte de twitter que ben bé podria ser una broma, la cosa canvia: “Nunca se han visto las pirámides de Egipto tan poco transitadas. Ojalá acabe pronto la revuelta” ha escrit (sense accents) el senyor Bisbal com si es pensara que estava fent una aportació digna d'admirar a la Història del Pensament Universal.

La comunitat internauta, que no respecta res, decidí elevar Bisbal i la frase en qüestió a la categoria de trending topic mundial (#turismobisbal) i la gent s'ha acarnissat en el poc trellat que ha demostrat el d'Almeria.

La pregunta és: quina necessitat tenien els executius que exploten la imatge i la gola d'este xic d'explicar-li com funciona una BlackBerry.

Per sort, la ciutadania egípcia, tal com va fer la tunisenca, no li ha fet ni puto cas.

dimarts, 1 de febrer de 2011

Un mos personal


Fa molt mesos, durant una guàrdia, em vaig assabentar que la Conilleria de Sanitat distribueix entre els centres de salut un formulari per al cas que algú haja de ser assistit per la mossegada d'un animal. Este full, que ha de ser emplenat pel personal sanitari i que només té una finalitat estadística, inclou informació com ara la identificació de la persona mossegada, les característiques de la lesió, si el pacient necessita vacunes o l'espècie de l'animal mossegaire: si és un gat, un gos, un rosegador o una rata penada.

El problema, però, és que en el cas que ens ocupa l'animal mossegador pertanyia a una altra espècie, un exemplar mascle poc evolucionat d'homo sapiens, i que la víctima de la mossegada havia estat la seua parella, un femella de la mateixa espècie de només 20 anys. Es tractava, per tant, d'un cas de violència de gènere i el mos constituïa l'anècdota d'una relació que, segons el testimoni de la víctima, estava basada en la violència física i la por.

Demà dimecres tenim el judici i la víctima, que té una memòria molt curta, em va telefonar dilluns per dir-me que vol retirar la denúncia i que no vol que li passe res al seu agressor, i en concret que no ingresse en presó, ja que compta amb antecedents penals i una condemna per lesions el faria entrar-hi irremeiablement.

Vaig provar a explicar-li que la seua denúncia havia donat lloc a un procediment en el qual advocats, procuradors, fiscals, agents de la policia, funcionaris i jutges havien treballat durant molts mesos (i sense que a ella li costara un euro) per garantir la seua seguretat i perquè s'aplicara la llei i que ara no resultava tan fàcil (i molt menys presentable) retirar la denúncia, ja que, donada la seua condició de dona maltractada, el fiscal podia acusar l'agressor fins i tot si ella no volia fer-ho.

- Pero es que yo no soy una mujer maltratada -protestà abans de sentenciar: porque a mí no me pegó, sólo me mordió.

I davant d'això només vaig poder apuntar:

- Ya... ¿pero te das cuenta de que és lógico que la mayoría considere que un mordisco es una agresión y que se lo tomen como algo personal?
- Sí, eso sí...
- Pues ya está.


LinkWithin

Related Posts with Thumbnails