divendres, 29 d’abril de 2011

Els nous ionquis



Ahir a primera hora de la vesprada van picar la porta del despatx i en obrir em vaig trobar amb una dona que passava dels quaranta anys, grossa i lleugerament excitada.

- No està ton pare?
- Està al centre de salut, que hui està de guàrdia. I esta no és la seua consulta; és el meu despatx.
- Quina llàstima... És que necessite que em faça una coseta sense importància, saps?... Tu no pots ajudar-me?

Vaig alçar una cella i vaig assenyalar el rètol del despatx:

- Mon pare és el metge; jo només sóc advocat.
- Però és que necessite... necessite... orfidal..., i en la farmàcia no me'n donen si no porte una recepta -insistí mentre, sense provar a dissimular, llançava mirades a l'interior del despatx com si buscara no sé ben bé què.

Vaig alçar l'altra cella:

- Lògic, senyora. Però és que l'orfidal és un ansiolític, i això no és una “coseta sense importància”.

La dona cada volta estava més nerviosa:

- I tu no pots fer-me la recepta?

Ja no em quedaven celles per alçar:

- Senyora, que el metge és mon pare. Els advocats no podem fer receptes.
- Però això, fill, en la farmàcia no ho saben. Atén, fem una cosa: te deixe la targeta SIP i tu m'escrius 'orfidal' en un paperet, vale?

I jure que, per un moment, vaig estar temptat de fer-ho. 
 

dijous, 28 d’abril de 2011

Ni punt de comparació


Per definició, una de les parts ha de perdre sempre quan es fa una comparació entre dues persones, animals o coses. Fins i tot en la innocent pregunta infantil de “a qui estimes més, a papà o a mamà?”, sempre guanya un dels dos.

Este fet és encara més evident quan la comparació té rellevància pública i és la massa la que ha de pronunciar-se a favor o en contra d'un dels dos subjectes en conflicte, amb una circumstància més important a tindre en compte: en este cas, no es valoraran qüestions objectives sinó que el veredicte popular vindrà donat per les fílies, les fòbies i les dèries del públic general envers les dues parts en conflicte.

Esta lliçó, que és de manual, hauria de estar ben interioritzada per tots els polítics abans d'enfrontar-se amb qualsevol personatge i, molt més encara, si ho fan amb un periodista que gaudeix del respecte dels companys de professió i, sobretot, de la simpatia del públic general.

Encara em costa entendre com María Dolores de Cospedal (una política a la qual es poden aplicar molt epítets però no el d'estúpida) fou capaç de qüestionar la imparcialitat dels informatius de RTVE durant una entrevista a Los desayunos i, tot seguit, encetar una campanya de desprestigi contra la periodista Ana Pastor a propòsit de les seues relacions personals i familiars tot just quan els informatius de les televisions i ràdios públiques espanyoles viuen el millor moment d'independència i d'imparcialitat política i la figura d'Ana Pastor és percebuda per la massa com la d'una periodista valenta, arriscada i professional.

Potser Cospedal no passa per un bon moment per culpa de la desaparició d'un Mariano Rajoy que sembla que ha allargat les vacances de Pasqua i pel paper que li toca fer per defensar públicament el seu partit de les ocurrències d'Aguirre, Mayor i Aznar o les noves imputacions de Camps, però no havia d'haver perdut de vista el fet determinant: en una comparació entre ella i Ana Pastor està clar qui guanya.

Ana és molt més guapa.

dimecres, 27 d’abril de 2011

Guàrdia de Pasqua (i III)


En eixir de la comissaria vaig preguntar al meu convidat si volia que l'apropara a sa casa o si volia que sopàrem alguna cosa:

- Lo que tú quieras.

I vam sopar a casa.

- ¿Quieres vino para cenar?
- ¿Pero no sigues de guardia?
- Sí, claro... pero ya no creo que me llamen... -vaig aventurar mentre omplia dues copes.

Abans de mitjanit, però, tornàvem a estar tots dos a la comissaria: servidor mig borratxo i el meu amant fent-se passar, novament, per un estudiant en pràctiques.

- Joder, no he dejado de balbucear durante toda la declaración y creo que el agente se ha dado cuenta de que voy bebido... ¿Quieres quedarte a dormir en casa?
- Perfecto, pero no me he traído ropa.
- Tienes bastante pelo, así que no creo que pases frío.

I vam tornar al llit, i després d'una segona sessió de sexe, ens vam quedar adormits. Al matí següent, després de desdejunar i abans d'anar als jutjats a comprovar l'estat dels meus detinguts, el vaig apropar a casa.

- ¿Cuándo vuelves a tener guardia? -em preguntà encara al cotxe.
- La primera semana de mayo, creo, pero tendría que mirarlo... ¿por qué lo preguntas?
- No sé... ha sido bastante entretenido y me lo he pasado bien... y, la verdad, no me importaría repetir.

Eixe és, certament, l'efecte de les guàrdies.

Guàrdia de Pasqua (II)

- ¿No te sabe mal que haya un detenido en comisaría mientras tú y yo seguimos en la cama?
- Me da vueltas la cabeza por culpa de la cerveza y del meneo. Necesito una ducha.

Mentre em dutxava vaig preguntar al meu convidat:

- Me sabe fatal tener que irme... ¿quieres quedarte en casa mientras voy a la comisaría? No creo que tarde más de media hora.
- ¿No es un poco imprudente dejar a un desconocido solo en tu casa?


Vaig tancar l'aixeta i mentre em rotllava amb la tovalla vaig apuntar:

- No me preocupa en absoluto, la verdad: no tengo nada de valor, trabajo en los juzgados y me llevo muy bien con los departamentos de la Policía Judicial y de Investigación. Además, has dejado ADN por toda la habitación... sería pan comido atraparte.
- Vaya -contesta entre rialles-, en eso no había pensado... de todos modos sería un poco raro quedarme aquí solo.

Mentre em passava la camisa, vaig suggerir:

- ¿Y te parecería menos raro acompañarme a la comisaría?

Vint minuts després, i a la porta de la comissaria, vaig insistir:

- Recuerda: si algún agente de la Guardia Civil te pregunta algo le dices que eres un alumno de Derecho en prácticas.
- Muy bien.
- Joder... Si estoy haciendo esto es que todavía debo estar borracho.

dimarts, 26 d’abril de 2011

Guàrdia de Pasqua (I)



Dissabte, tot i estar de guàrdia, vaig quedar a mitja vesprada amb un dels xics amb el qual tinc intenció de vertebrar el País Valencià amb cites i encontres sexuals de major o menor intensitat.

Per a esta ocasió havia concertat la cita amb un xic meridional i tot anava a la perfecció, ja que després de tres cerveses al sofá de casa i d'una hora de conversa fútil tots els indicis apuntaven a una imminent sessió de sexe: ens havíem mantingut la mirada més del que resultava estrictament necessari i a pesar del fet que el sofá és prou gran ens trobàvem massa junts.

Era, en definitiva, eixa situació deliciosa i tensa en la qual només falta decidir qui serà qui es llance primer sobre l'altre quan de sobte va sonar el telèfon.

- Martí, te llamo de la Guardia Civil. ¿Estás de guardia, verdad?

Merda.

- Tenemos un detenido, ¿puedes pasarte en media hora?

Puta merda.

- Claro, agente... pero dígame: ¿en vez de media hora sería tan amable de darme una horita?
- Sin problema, letrado. Aquí le esperamos.

El meu convidat em preguntà amb un somriure bord:

- ¿Se puede saber para qué necesitas una hora entera?
- Deja que te lo explique...

I després de dos minuts ja érem al llit.

(...)

Dunes

Davant les previsions meteorològiques i, sobretot, per les dues guàrdies que tenia assignades per a dijous i dissabte sants, vaig avançar lleugerament les vacances de Pasqua i, només acabar de dinar, Matt i jo ja érem vora mar.

Feia només una miqueta de vent, però s'estava molt bé i el sol permetia passejar tranquil·lament amb un pantalonet curt i una samarreta. Com no hi havia ningú a la platja vaig deixar solt Matt perquè fera quatre carreres i, com no sóc d'estar quiet, vaig decidir fer una passejada. Prompte vaig deixar enrere els edificis d'apartaments i només tenia la mar a una banda i una franja de dunes a l'altra, amb un far a l'horitzó.

Tot i que, com ja he dit, la platja estava deserta, en un moment donat un xic va aparéixer entre les dunes, a uns cinquanta metres, i em va saludar. Li vaig tornar la salutació i vaig continuar el meu camí perquè suposí que era un botànic supervisant la feina de repoblació que havien fet a les dunes les setmanes anteriors per evitar l'erosió i no li vaig donar més importància.

Matt s'apropà i em preguntà:

- A qui saludaves?
- A aquell xic. M'ha saludat ell primer.
- I no saps qui és?
- No, imagine que serà un botànic o un ecologista que estarà controlant les plantes de les dunes.

Matt alçà una cella i, abans de marxar a continuar lladrant a les ones i perseguint les gavines de vora mar, amollà:

- Un ecologista? Sí, clar... segur que és l'esperit de Félix Rodríguez de la Fuente...  

Vaig ignorar Matt i vaig continuar amb la passejada fins que vaig entendre el sarcasme del gos: el xic que havia eixit de les dunes em seguia a una distància prudencial i cada volta que em girava em corresponia saludant-me molt educadament i, també, grapant-se el paquet d'una forma no tan elegant.

Mentre valorava els pro i els contres de tindre un episodi de sexe casual a la platja amb un desconegut que es palpava l'entrecuix sense cap mena de rubor (i he de reconéixer que m'excitava la idea), Matt tornà amb un tronc a la boca, el deixà caure als meus peus i em llançà una mirada reprovatòria.

- No estaràs pensant...
- No, però tampoc pense acceptar lliçons al respecte de qui es dedica a olorar en públic el cul dels seus congèneres.
- Saps que no és el mateix.

Vaig guardar uns segons de silenci abans de dir:

- Tens raó. Apa, anem.

I Matt i jo vam reprendre la passejada.

- A banda, què se suposa que havia de fer jo mentre tu...
- Això no em preocupa... segur que podries continuar lladrant a les ones.




dimecres, 20 d’abril de 2011

Vertebrar


Estes vacances de Pasqua, durant les quals molts creients es dedicaran a commemorar la passió, mort i resurrecció de Crist passejant ninots de fusta pel carrer, la majoria de la població il·lustrada, en canvi, simplement es deixarà caure a la platja, farà una escapada més o menys llarga o, senzillament, se limitarà a fer torrades de xulles a la caseta del camp.

En el meu cas, dues guàrdies estratègicament col·locades el dijous i el dissabte sants m'impediran fer qualsevol altra cosa que aprofitar, si el sol es mostra benèvol, comptades estones de platja.

He decidit, però, que he traure temps com siga per tancar tres cites que tinc pendents des de fa setmanes amb tres xics ben interessants. Així, dijous a porqueta nit he quedat amb un xic de València, però que treballa a Alacant, i amb el qual ja vaig tindre un conat de relació fa, ni més ni menys, deu anys (¡mátame camión!) i que de forma completament imprevista ha tornat a creuar-se al meu camí.

Dissabte, també a porqueta nit, he quedat amb un xic originari del Sud d'Alacant, que viu a València però que treballa a Castelló, que es dedica al món de les arts plàstiques i amb una curiosa i gairebé malaltissa dèria per l'entomologia. Un dels grans al·licients d'este xic, però, és que encara té pèl a les cames i al pit, una particularitat que cada dia resulta més difícil de trobar (i gaudir).

Finalment, i si les forces m'ho permeten, diumenge quedaré després de dinar amb un xic de Castelló, que treballa a València, terriblement simpàtic i divertit, amb una conversa força intel·ligent, i que em fa riure com pocs.

Si per una d'aquelles aconseguisc consolidar estes tres relacions amb estos tres xics de València, Alacant i Castelló el nostre país tindrà un gran deute amb mi: ni la corrupció del Partit Popular haurà aconseguit vertebrar tant estes tres províncies.

dimarts, 19 d’abril de 2011

Assajant


Què tal? Mira, volia comentar-te una cosa, tot i que ja ho hem parlat algunes voltes. En realitat, ho hem parlat moltíssimes voltes, però voldria deixar-ho clar. Ja fa unes setmanes que ens coneixem i que estem quedant i, la veritat, saps que m'ho passe bé i que valore la teua companyia perquè eres un xic simpàtic i agradable i m'agrada compartir part del meu temps amb tu. També al llit, per descomptat.

Trobe, però, pel que m'has dit en alguna ocasió i per la sensació que em transmets, que esperes que açò puga avançar no sé cap a quin lloc a pesar del fet que per la meua part saps que és complicat i així t'ho he fet saber.

No es tracta només de la diferència d'edat, perquè, com bé saps, deu anys no en són tants i també perquè tinc la sort de mantenir-me sorprenentment jove, sinó que hi ha una sèrie de factors que per la part que em toca m'impossibiliten comprometre'm més enllà del que ho estic ara.

Com t'he dit i ja saps, en estos moments la meua feina, els amics, la política i l'oci ocupen la pràctica totalitat del meu temps i constitueixen les meues prioritats més absolutes i, sincerament, no tinc intenció de fer res per canviar-ho.

Sóc conscient que pot sonar egoista, però esta és justament la vida que he triat i la que m'agrada i fa temps que vaig decidir que emparellar-me, en el sentit més convencional, no forma part dels meus objectius vitals i tu, en canvi, cada volta insisteixes més perquè açò prenga un rumb que jo no vull.

Sé que encara ens estem coneixent però els últims dies he notat certa pressió per part teua per anar una miqueta més enllà, i vull que ho tingues clar perquè eres un bon xic i m'agradaria evitar malentesos i situacions que puguen donar lloc a equívocs. I, sobretot i per a variar, m'agradaria en esta ocasió fer les coses ben fetes.

Només tens 21 anys, però crec que entens perfectament què vull dir, veritat?”

De vegades és convenient portar el discurs ben aprés.

dilluns, 18 d’abril de 2011

Vaya tropa


Fa temps que sabíem que la vida de Rajoy no era la més senzilla del món: haver de fer el paper de líder quan tots els teus se't pixen a sobre dia sí i dia també pot resultar esgotador, frustrant i, fins i tot, una mica humiliant.

Semblava, però, que les enquestes havien acabat per premiar la no-feina feta pel cap del PP i que al remat s'havia imposat certa pax romana entre els conservadors amb l'únic propòsit de portar Mariano a la Moncloa per després repartir-se les deixalles de la seua pèssima gestió.

Estes últimes setmanes, en canvi, i quan falta un mes i escaig per assistir a les eleccions locals i atòmiques de la Confederació Ibèrica de Nacions els dirigents del PP s'han tornat a conjurar per complicar l'existència del pobre Rajoy.

Així, d'una part, si ja estàvem acostumats a les pixades fora de test d'Esteban Histriònic Pons i a l'espiral d'acusacions destrellatades que Cospedal encetà fa dos anys a Marbella quan assegurà que el Govern espanyol havia ordenat espiar els dirigents del PP (sense aportar cap prova) i que esta setmana rematava en comparar la foto d'un etarra que eixia de la presó amb la del ministre de l'Interior al Congrés (!), els més propers a Rajoy també s'han sumat als despropòsits.

Per la seua banda, Gallardón sol·licitava una llei al Govern espanyol per poder fer fora els vagabunds que omplen els carrers de Madrid i obligar-los a dormir en albergs ara que arriba el bon oratge i la gent es llança en massa a ocupar parcs públics i els replanells de les botigues del barri de Salamanca, mentre el Molt ecs!Honorable Camps presentava una denúncia a la Junta Electoral per evitar que les televisions que no controla i les que no ha aconseguit censurar parlen de les llistes ben farcides d'imputats i implicats en casos de corrupció que ha presentat al País Valencià.

Si a este rosari d'encerts li afegim el que protagonitzà la setmana passada Aznar, en qüestionar durant una conferència a la Universitat de Colúmbia la solvència de l'economia espanyola, criticar la intervenció militar a Líbia i considerar Gadafi un 'amic extravagant' quan Rajoy es va posicionar clarament a favor de l'atac al govern del dictador i va defensar l'economia espanyola a Alemanya, podem fer-nos una idea de com de frustrant ha de ser el dia a dia de Mariano.

I no només això, sinó que també resulta senzill imaginar-se quin serà el panorama que ens espera quan el PP es faça amb el Govern i també quin és el nivell de les conferències de la Universitat de Colúmbia.

divendres, 15 d’abril de 2011

Vots

 
- No sé si fou el dissabte o el diumenge, però em vaig trobar al mercat amb Mercedes, la filla de la tia Mercé, i vam parlar de tu.
- De mi? I què volia eixa?
- Res, em va comentar que havia trencat palletes amb el PP i que no sabia si votar-los.
- Però si eixa tia té carnet del PP des que nasqué!
- Per això: em va dir que després de tants anys que porten a l'ajuntament encara no han col·locat la seua filla, que té dos carreres i que és una xica molt espavilada.
- Jo flipe, iaia. Després de tot el que han fet, no em puc creure que a estos del PP encara els quede gent per col·locar al poble... però, i per què van parlar de mi?
- Li vaig dir que et presentaves en una llista i que et votara...
- Sí, segur que eixa tia ens vota...
- I que li buscaríeu faena a la seua filla.

Silenci.

- Què ha dit?
- Mira, la mateixa cara posà ton pare quan li ho vaig contar...
- Però iaia, que això no es pot fer.
- Calla i atén, que en això arribà ton tio i digué que també pensava votar-te, per vore si així el teu cosí trobava faena.
- Però no esteu bé o què?
- Per què dius això... si ja t'he aconseguit dos vots.
- Dos vots? Iaia, no pot anar dient a ningú que em vote perquè col·locaré la seua filla. No és ètic ni presentable, entre altres coses perquè si en algun moment depenguera de mi, no pense col·locar a ningú.
- A ningú? Ni al teu cosí?
- Tampoc. A banda, el meu cosí és un inútil.
- És a dir, que els altres poden fer-ho i vosaltres no... sou més tontos o què?
- Sí, però no torne a fer-ho, que no vull aconseguir vots d'eixa forma.
- No ho entenc, fill: però no sou els rojos els que digueu que tots els vots valen igual?

I jo que em pensava que ja sabia qui era el cínic de la família.

dimecres, 13 d’abril de 2011

E2011: Qui té por al 5%?

 
El ressò de l'enquesta de Público d'este cap de setmana ha estat significatiu, entre altres coses, perquè s'ha preguntat per les candidatures tal com, efectivament, es presentaran a les eleccions de maig, un fet que a un país normal no hauria de considerar-se extraordinari, sinó la cosa més normal del món.

En realitat, fa més de dos anys que quedà clar que a les properes eleccions Bloc, Iniciativa i Verds repetirien candidatura conjunta sota la fórmula de Compromís, però malgrat això fins fa quatre dies els mitjans han insistit a publicar enquestes sense tindre en compte esta circumstància, la qual cosa fa palés quin és el nivell de la premsa que ens toca llegir (i patir) a este país d'orxata i de fartons.

Òbric parèntesi. I també quins són els seus interessos i servituds. Tanque parèntesi.

L'enquesta de Público, que compta amb una mostra de 1.200 entrevistes, revela que Compromís tindrà un espai a les Corts en superar la vergonyosa barrera electoral del 5%, una altra anomalia de les moltes que afecten este país de paella i allipebre, i que són els seus diputats els que més mal poden fer al resultat del PP.

Independentment d'això i des del meu punt de vista, l'enquesta només fa que confirmar el que a dia de hui resulta més que una sensació: Compromís no només entrarà a les Corts i es convertirà en la formació clau a molts ajuntaments, sinó que el seu resultat serà molt millor encara.

I això per moltes raons: d'una part i a diferència del que passà durant la primera edició de Compromís, tota la militància dels diferents partits creuen en el projecte i no existeixen recels. En este sentit només cal vore, per exemple, la forma que té la militància del Bloc d'aclamar Mònica Oltra o Joan Ribó als actes de precampanya o el fet que els discursos de Morera siguen assumits sense problemes pels membres d'Iniciativa i comparar esta situació amb la urticària que provocava la desapareguda Glòria Marcos entre el vot valencianista.

En segon lloc, un altre fet determinant que portarà Compromís a les Corts és la feina feta: ara amb Morera i abans amb Oltra, l'acció política de Compromís ha tingut una repercussió considerable que s'ha sabut vendre a través de xarxes socials (hui en dia d'una importància innegable) i dels col·lectius socials, el que fa que Morera tinga un grau de coneixement entre el votant valencià que dobla el de Marga Sanz, la candidata d'EU, i que Oltra haja aparegut en algunes enquestes amb una valoració superior a la del mateix Camps.

A banda d'això, altres elements que insisteixen en la idea serien una participació prevista relativament baixa, el poc entusiasme que desperta Alarte fins i tot entre els socialistes, la denúncia implacable que Compromís ha fet de la corrupció del PP, una imatge electoral moderna i agradable, un programa que defuig el sensacionalisme i que toca de peus a terra, el recorregut que encara li queda al cas Gürtel, la contínua presència de Compromís al carrer, la implantació que el discurs ecosocialista pot tindre al vot urbà i la consolidació del vot tradicional del Bloc.

Tot plegat no fa una altra cosa garantir la futura presència de Compromís a les Corts Valencianes i, per tant, no entenc com encara hi ha qui té por al 5%. 
 

dimarts, 12 d’abril de 2011

Sardegna

 
Una aproximació

Este darrer cap de setmana llarg que he passat a Sardenya m'ha servit per arribar a una conclusió: esta illa representa en la cultura italiana el mateix que qualsevol de les Balears per a la catalana: a totes dues es parla de forma estranya i l'endogàmia es fa evident en les cares dels aborígens.

Òbric parèntesi. Després d'ofendre tots els ciutadans de les Illes, provaré a apanyar-ho. Tanque parèntesi.

També és cert que Sardenya compta amb platges blaves d'arena i pedres com les que vam visitar a Stintino, una gastronomia plena de particularitats delicioses com la bottarga i els pecorinos curats i de ciutats ven curioses com l'Alguer o Bosa, en la qual vam tindre l'oportunitat de coincidir amb el cardenal Tarsizio Bertone, que visitava la catedral d'este poblet de l'illa i era rebut per l'alcalde amb una banda amb la tricolore a l'estil del que podríem esperar de la l'Espanya franquista, però no d'un país que forma part de la Unió Europea.

El temps ha estat ben poc per recórrer una illa que ocupa una superfície equivalent a la del País Valencià però això ens deixa una excusa per tornar-hi.



 
La companyia

En realitat, però, no em calen massa excuses per preparar una maleta i marxar de viatge, de forma que, quan fa unes setmanes i després de sopar amb S., vam buscar a Internet un vol barat sense importar-nos massa la destinació i ens vam trobar amb una connexió València-Cagliari per menys de deu euros, no ens va quedar més remei que fer-nos amb uns bitllets.

S. és el meu novio no-novio i la setmana passada acabava d'aterrar de passar uns dies a la Confederació Germànica de Nacions visitant uns amics, ja que va treballar allà durant una bona temporada durant la qual em va deixar sa casa berlinesa unes vacances que que vaig passar amb el meu amic A. en estiu de 2008 (clic, clic, clic), i tot i que ens coneguem des de fa anys i que té la poca vergonya de considerar-me el seu ecs!, S. i jo mai havíem fet un viatge junts i esta escapada a Sardenya podia servir per assassinar-nos mútuament o per declarar-nos amor etern.

El resultat ha estat una barreja de totes dues, perquè és cert que les seues exigències de prima donna m'han crispat de mala manera, sobretot les seues manies amb les olors i a l'hora de dormir, ja que encara em pregunte com és possible que algú necessite un antifaç al llit quan ha deixat caure la persiana del tot o com és possible que estiguera tan a prop d'avortar el viatge per ser tan arreu i viure al planeta piruleta sense saber a quin dia ens trobem.

Al mateix temps, però, és difícil trobar algú amb el qual viatjar siga tan còmode, que s'adapte als meus capricis amb resignació, que em faça riure fins que em faça mal l'estómac i que siga capaç de trobar-me quan una nit decidisc perdre'm al mig del terme de Sassari en un estat d'intoxicació tan greu que aparec, sense saber com m'ho he fet, a un quilòmetre i mig de la discoteca on havíem començat la nit.

Tot això fa S. per mi.


 
La catalanitat de l'Alguer

Este viatge S. i servidor vam instal·lar el centre d'operacions a l'Alguer perquè és, sense dubte, la ciutat més bonica de l'illa i la més agradable per a passejar. A més, calia sumar-li un valor afegit: l'antiga catalanitat de la vila donada per la repoblació que patí al XIV i que, tot i que siga un poc freak, a mi personalment em feia una miqueta de gràcia.

La realitat és que d'aquell passat no queden gaire coses i la presència del català és tan anecdòtica que es limita a alguns cartells turístics i als rètols dels carrers, així com a l'eslògan 'L'Alguer, el país català de la Sardenya' i a tres o quatre senyeres.

El que és de conya és que a una ciutat on el català té una presència tan minoritària es puga conviure amb tanta tranquil·litat amb aquelles senyes d'identitat (fins i tot si només pretenen atraure el turisme catalanofílic) i que, en canvi, a una ciutat molt més nostra com Alacant els carrers es retolen només en castellà.

Al remat, sembla que sempre ens quedarà l'Alguer.

divendres, 8 d’abril de 2011

Prossima fermata: Sardenya?

 
Dijous, 7 d'abril. 20.15 h

S: Ho tens tot a punt?
M: A quin sant... no tinc ni la maleta.
S: Però ja tenim els bitllets, veritat?
M: Sí, això sí. He facturat i els he imprés i també tinc les reserves de l'hotel i del cotxe de lloguer.
S: Perfecte. I a quina hora eixim?
M: A les nou menys deu. Quedem a les huit a l'aeroport i arribarem a Cagliari a les deu i mitja.
S: Ai, cari, que bé que ens ho passarem.

Dijous, 7 d'abril. 22.15 h

S: Me vas a matar.
M: Què ha passat, bonico?
S: Que he mirat els horaris dels assajos i en tinc dilluns i dimarts.
M: Què dius?
S: Sí, carinyo. Ho sent.
M: Però tornem dimarts de bon de matí... No pots perdre't el de dilluns?
S: No, no puc. Ho sent moltíssim.
M: Espera... a vore si ho entenc: ens hem quedat sense el viatge a Sardenya?
S: Això pareix.
M: Me cague en la puta hòstia.

Silenci.

S: M'odies?
M: Clar que no.
S: De veritat?
M: No. La veritat és que t'odie molt.

Dijous, 7 d'abril. 22.25 h

M: Buonasera, mi spice ma devo cancellare la prenotazione che avevo fatto la settimana scorsa.

 
Dijous, 7 d'abril. 23.05 h

M: Ja està: he cancel·lat les reserves de l'hotel i del cotxe de lloguer. Ara només hem de perdre el vol...
S: No saps que mal em sap...
M: No passa res... però recorda'm que mai més organitze un viatge amb tu.
S: Em faràs sentir pitjor encara?
M: No ho dubtes.

(...)

S: Mira, si haguera sabut que anaven a posar-me assajos els dies 18 i 19 t'ho haguera dit.
M: Ja ho sé, home, només estic una miqueta decebut... però, espera. Quins dies has dit?
S: El 18 i el 19.

Silenci.

M: A vore, bonico, el viatge començava este dissabte, dia 9 d'abril, i tornàvem el dimarts, 12 d'abril. Quins dies has dit que tens els assajos?

Silenci.

S: Merda.
M: Però com és possible que no sàpigues en quin dia vius?!
S: Tu eres advocat i ho saps, però jo sóc artista!
M: Acabe de cancel·lar les reserves de l'hotel i del cotxe que teníem llogat, artista.
S: Torna a telefonar, ràpid!
M: Vull matar-te.

Dijous, 7 d'abril. 23.25 h

M: Buonasera, ho chiamato appena un'ora fa per cancellare una prenotazione ma mi piacerebbe riprenderla... è ancora possibile?

Al remat, sembla que demà de matí marxe amb S. a Sardenya. Arrivederci! 
 

dijous, 7 d’abril de 2011

El xocolate dels europeus



L'expressió castellana 'el chocolate del loro' s'aplica quan hom (o don) pretén superar una situació de crisi econòmica prescindint d'una despesa generalment supèrflua, però amb un valor insignificant, de forma que esdevé inútil per a la intenció que es buscava.

La frase té el seu origen en la història d'una dona aristocràtica que per superar l'apurada situació econòmica que vivia provocada per una vida d'opulència i excessos, a l'hora de retallar despeses va decidir deixar de donar al lloro que tenia engabiat la peça diària de xocolate a la qual el tenia acostumat.

Es tractava, efectivament, d'una retallada econòmica exemplar, però l'efectivitat de la mateixa era nul·la, ja que l'estalvi d'evitar la peça diària de xocolate del lloro no serviria per evitar la fallida econòmica de la bona dona.

Esta expressió ha acabat per aplicar-se en política a les retallades econòmiques simbòliques i efectistes que no tenen cap incidència sobre la despesa total, però que traslladen una imatge d'austeritat i estalvi, un fet que en Economia (recordem que es tracta d'una pseudociència) és gairebé tan important com la mateixa realitat.

Així, que els eurodiputats opten per la primera classe o per l'econòmica durant els seus desplaçaments aeris pel nostre continent no suposa un estalvi significatiu de les despeses que els òrgans europeus representen per als estats que formen part de la Unió, malgrat que, com he dit, la imatge que traslladen puga ser important, però la mesura no és més que el 'chocolate del loro' d'Europa.

El que no tinc ben clar és qui és el lloro d'esta història, si els eurodiputats o el conjunt dels europeus.

dimecres, 6 d’abril de 2011

L'anell



Dissabte nit compartia taula i tapet amb un grapat d'amics poques hores després que una parella s'haguera promés amor etern davant una regidora quan, tot just mentre el cambrer començava a servir una copa de vi blanc, un dels assistents va trobar a faltar la seua aliança.

- Ja sabia jo que açò havia de passar un dia o un altre, perquè sempre està jugant amb l'anell -es queixà la dona.

I, clar, el pànic es va dibuixar a la cara de l'home al mateix temps que la resta de la taula intercanviàvem mirades d'incomoditat.

- Almenys l'ha perdut abans que jo... -continuà la dona.

Un altre dels assistents, també casat, per provar a relaxar una miqueta la tensió, apuntà:

- L'anell és només un símbol, i pots encarregar-ne un altre igual... però et dic una cosa, si jo perdera el meu crec que passaria de comprar-ne un altre.
- Què? -preguntà la respectiva dona.
- Vull dir... que n'encarregaria un altre... no ho sé... més senzill?
- Què? -repreguntà la dona.
- Que... n'encarregaria un altre igual, volia dir.
- Això sí -sentencià la dona finalment satisfeta.

De tot això me'n recordava diumenge mentre veia Two for the road i Albert Finney contava este acudit a Audrey Hepburn: Un matrimoni es reconeix quan una dona li demana a un home que es trega el pantalons només perquè ha de portar-los a la tintoreria.

I l'anell, al remat, aparegué.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails