dimecres, 29 de juny de 2011

Les cametes de Fran Ferri


Els més ingenus pensarien que ahir el gran focus de l'actualitat informativa calia buscar-lo al Congrés espanyol, cambra que celebrava la primera sessió del tediós Debat de Política General de la Confederació Ibèrica de Nacions.

Els més optimistes, en canvi, opinarien que era a l'Audiència Nacional on veritablement estava la notícia: primer Otegi i, després, la resta dels membres de l'esquerra abertzale acusats de voler muntar un partit polític al servei d'ETA apostaven per la pau davant una jutge imprestable que havia d'haver estat recusada.

Però no era així, ja que l'autèntica actualitat informativa tenia lloc a les Corts Valencianes, en concret a la Comissió de Coordinació, Organització i Règim de les Institucions de la Generalitat (aire, necessite aire!), la qual s'encarregava de sotmetre els senadors valencians a un examen de valenciania.

Efectivament, els valencians hem de vore com els diputats autonòmics pregunten els senadors per qüestions més o menys vinculades al País Valencià en un exercici vergonyant de política ficció que s'inventà per provar a humiliar públicament l'ecs!senadora Leire Pajín. Com si fera falta inventar comissions per aconseguir eixe propòsit...

Per sort, tenim els senadors populars amb pàgina de twitter per il·lustrar-nos amb el que és realment important. Estos són els twitts que publicà ahir a migdia Pedro Agramunt, ecs!diputat i senador des de 1993 (!):

Hablando de indumentarias, en esta sesión de Les Corts Valencianes, comparecencias de los Senadores territoriales, ha estado presente un... // Un diputado de Compromís, bloque de izquierda radical, nacionalistas, verdes, etc, iba con zapatillas, camiseta y vaqueros // Vaqueros cortos... de playa, vamos... Los demás con corbata. Lamento no estar de acuerdo. // Y me parece que las Instituciones también merecen un cierto respeto. No critico los vaqueros, lo fuerte es que iba con vaqueros cortos”

“Lo fuerte es que iba con vaqueros cortos”. Tal qual. Sembla, doncs, que les cametes a l'aire de Flam Ferri (exacte: ell era el jove diputat del “bloque de izquierda radical, nacionalista, verde, etc” que passejava per Les Corts mig despullat) no respecten les Institucions (no sé per quin motiu escrit per Agramunt amb i majúscula) però sí que ho fan el cabàs de diputats/imputats que el PP portava en llistes i que han obtingut la condició d'aforats en haver estat electes, o un Molt ecs!Honorable incapaç d'ordenar-se la cartera abans d'eixir de casa, o una nova portaveu del Consell responsable de l'etapa més vergonyant de Canal 9, o un president de Les Corts que porta un crucifix de casa perquè es pensa que la cambra és la seua capella particular.

Comparat amb tot això, les cametes a l'aire de Flam Ferri són glòria divina.

dimarts, 28 de juny de 2011

Iguals



Tan injust és afirmar que tots els pollosos que han acampat durant massa setmanes a les places de la Confederació Ibèrica de Nacions només saben fer malabars (perdó per la reiteració) com manifestar-se al crit de 'no ens representen' o afirmar que tots els polítics són iguals.

La democràcia parlamentària, això ho sap tothom, no és garantia de res i està plena de tares, però al cap i a la fi és el millor sistema que hem trobat a Occident per fer mínimament governable qualsevol administració i, encara que estic convençut que tot és millorable i que el sistema ha de ser infinitament més participatiu, no podem menysprear el valor dels vots.

Per això, em resulta lamentable que alguns portaveus dels nous moviments vinculats a les protestes del 15M i molts dels que es dediquen a difondre les virtuts de les mobilitzacions no facen una altra cosa que rebaixar el nivell de les reivindicacions mostrant una ignorància insultant, com la conversa que vaig mantindre fa uns dies amb un dels indignats:

- Pasamos de la política y de los políticos.
- Doncs ja em diràs qui ha d'aprovar les reformes legislatives que proposeu, perquè si no explica'm com preteneu, per exemple, modificar la Llei Electoral per fer-la més proporcional.
- Pues que sepas que estamos haciendo una propuesta de Ley Electoral en la plaza.
- En la plaza? Estàs de conya?
- No: allí la votaremos y la propondremos para su aprobación.
- I què passa, que si no tinc una quechua no podré participar?

I que siga jo qui estiga demanant rigor...

dilluns, 27 de juny de 2011

Aventura


Fa unes setmanes vaig dinar amb un amic pel centre i va deixar caure una notícia en el mateix moment en què el cambrer prenia nota del vi:

- Tinc una aventura.

No em vaig voler posar massa dramàtic:

- Això està bé: la teua dona mai m'ha caigut massa bé i ja portes molts anys casat.
- En porte dos.
- A això em referia.

Vam canviar de tema, però amb el segon plat la conversa tornà al tema affaire:

- No sabia que t'ho prendries tan bé.
- Eres majoret per a demanar-me consell.
- Perdona, però només et feia partícip de la situació. No estic demanant-te consell.
- Millor... perquè una cosa he de dir-te: esta és una d'eixes situacions, la dimensió real de la qual no coneixes fins que t'esclata a la cara.
- Què vols dir?
- Vull dir que follar amb altres és fàcil; el més complicat és saber passar pàgina quan l'altra part se n'assabenta i, això ho has de tindre clar, al remat tot se sap, més prompte o més tard, però tot se sap. Per no parlar dels remordiments...

Vam guardar silenci mentre el cambrer retirava els plats bruts.

- Ara em sorprens. No pensava que li donaries tanta importància... Tu precisament.
- No li'n done cap. Les infidelitats són intrínseques a les relacions: si no tens una relació no pots ser infidel.
- Això és una obvietat com una casa.
- Ho sé, però el que vull dir és que és lògic i natural que en una relació ambdues parts puguen barallar la possibilitat de follar amb altres persones i les aventures tenen això: fan que les relacions siguen més fàcils de suportar i, per tant, la vida molt més interessant.

Vam demanar café.

- No sé com t'ho has fet, però ara em fas sentir una miqueta culpable.
- Estimat, amb el pecat va la penitència... però no crec que hages de sentir-te culpable. Senzillament, aprén a portar-ho.

El meu amic insistí a pagar ell el dinar i mentre ens enceníem un cigarret a la porta del restaurant amollà:

- No pensaràs publicar res del que hem parlat, veritat?
- I tant que no, home.

Què es pensava, que era l'únic que podia ser infidel?

divendres, 24 de juny de 2011

Twitt



En contra del que havia assegurat més de mil voltes fa uns mesos em vaig obrir un compte de Twitter i, després de 2.749 twitts, no li he trobat una altra utilitat que insultar a tort i a dret.

Entre les meues víctimes favorites estan l'hiperactiu Pedro Jeta Ramírez, director d'El inMundo, per voler fer-nos creure que Rubalcaba es troba darrere de qualsevol incident (fins i tot si a la Xina hi ha inundacions), l'inefable César Cabo, el controlador aeri més famós, per les seues opinions tan buides com pretensioses i calcades dels dirigents d'UPyD, Hermann Tertsch, un periodista tan piròman que seria capaç d'incendiar un edifici ignífug, i José María Chiquillo, antic dirigent de l'extinta Unió Valenciana i actualment senador del Partit Popular per València, per motius més que obvis.

Twitter, però també serveix per assabentar-te de qualsevol notícia gairebé abans que s'haja produït o per seguir en directe conferències de premsa o programes de televisió. Entre els darrers, sóc fan de seguir per Twitter el programa de debat Al rojo vivo, de la Sexta2.

Cada nit li dedique un grapat de twitts a analitzar l'estilisme dels tertulians convidats, a insultar a Francisco Marhuenda, director de La Razón, o a polemitzar amb altres seguidors del programa.

Òbric parèntesi. Sí, sóc un freak i necessite follar més. Tanque parèntesi.

En el programa de dimarts els convidats es van dedicar durant massa estona a analitzar la crisi econòmica i financera grega i a demostrar que un tertulià ha de ser capaç de parlar de tot, fins i tot d'allò que no té ni puta idea, si vol guanyar-se les garrofes.

En un moment donat, vaig escriure un twitt i quan estava a punt de canviar de canal un dels tertulians (Fernando Berlín, de Radiocable.com) el va llegir:

- Mirad, un tal @MRElectrique dice en Twitter: “Escuchando Al rojo vivo y leyendo los twitts tengo la sensación de ser el único que ignora la solución a la crisis. ¿Sabemos de todo?” y creo que tiene un poco de razón.

I el presentador, l'inefable Ferreras (marit, per cert, de la gran Ana Pastor, de Los desayunos de TVE) tallà:

- ¿MRElectrique? ¿Pero esto qué es?




Gai públic



Hi ha gremis en els quals la presència d'homosexuals no només és viu amb normalitat sinó que resulta tan exagerada que fins i tot l'element heterosexual constitueix l'excepció. Eixe és el cas que es dóna, per exemple, entre els perruquers, els operaris del sector siderúrgic, els presentadors de Telecinco o els rectors de les parròquies de la Ribera del Xúquer.

En canvi, hi ha altres sectors professionals en els quals la presència pública dels gais es viu més d'amagat i de tant en tant algú llança una pregunta de l'estil: si tenim en compte que més o menys el 10% de la població és homosexual, com és possible que encara cap futbolista haja eixit de l'armari?

La resposta és ben senzilla: perquè el percentatge que correspondria a futbolistes gais no només de la Lliga espanyola sinó també de la Premier britànica i del Calcio italià queda compensat amb l'excés de gais que militen al Bloc Jove.

Efectivament, el percentatge d'elements homosexuals al Bloc, en general, és tan alt que en cas que extrapolàrem eixes dades al conjunt de la societat la Humanitat fa segles que haguera deixat d'existir en no poder garantir la reproducció de l'espècie.

Entre les files socialistes, també, és pública i notòria la presència de gais, però, a diferència del Bloc i dels quatre gais que queden a Esquerra Unida, la majoria han sabut ocupar càrrecs orgànics i institucionals de primer ordre: tots coneguem alcaldes, secretaris generals i ministres socialistes per als quals la seua orientació sexual no té cap importància i als quals no els importa passejar-la pels locals d'ambient. Pels presentables i pels que no ho són tant.

Al Partit Popular, finalment, la presència pública gai canvia: potser hi ha tants gais com al Bloc (nivell quantitatiu) i potser ocupen tants càrrecs de responsabilitat com ho fan els del PSOE (nivell qualitatiu), però tot es viu d'una forma més encoberta, circumstància que fa que l'element depravat i la rumorologia facen acte d'aparició.

Fa temps que a través del mètode empíric de coneixement (follant, per tant) vaig arribar a la conclusió que els més accessibles són els membres del Bloc: hi ha tant on triar (i els agrada tant beure) que en realitat és difícil no acabar al llit amb un d'ells qualsevol dimecres a mitja vesprada, per exemple.

La meua experiència amb els socialistes, en canvi, és més limitada: principalment i tret d'honroses excepcions, perquè són molt menys atractius i, en segon lloc, perquè són exageradament endogàmics i només follen entre iguals: regidors amb regidors, alcaldes amb alcaldes, membres de la direcció amb membres de la direcció... El mercat socialista és, per tant, una reserva de caça vedada i si hi entres més val anar amb compte per evitar les sorpreses.

Amb els gais del PP, en canvi, tot resulta molt més fàcil i pervers alhora: estan tan pagats dels seus càrrecs, tan acostumats a l'èxit i tenen el discurs del triomfador tan assumit que no tenen mirament a l'hora d'expressar allò que volen i allò que més els agrada sense tallar-se un pèl.

En este camp, per tant, la dreta és una opció ben vàlida i després de la meua experiència no puc evitar recomanar que tothom folle, encara que siga, amb un regidor del PP.

Amb un diputat potser seria massa.

dijous, 23 de juny de 2011

Camps & The Johnson



El maleït Molt ecs!Honorable continua amargant-nos la vida i l'últim despropòsit (de moment) de la novella Tercera Presidència ha estat el nomenament d'un Consell ple de tecnòcrates de perfil baix decidits només a gestionar i no a fer espectacle.

Després d'haver-nos col·locat Cotino, amb crucifix i tot, a la presidència de Les Corts, les expectatives estaven disparades, però Camps no ha tingut ni tan sols el detall d'incloure a l'executiu valencià un pobre imputat per les trames Gürtel o Brugal, ni cap retardat mental, ni cap mona de fira, ni cap Ric Costa o equivalent... perquè el Molt ecs!Honorable s'ha vist obligat des de Madrid a netejar el Govern valencià que més moments de glòria ens ha donat.

Puto centralisme.

Què serà ara de Blasco, que ja era conseller en temps de Jaume I? I el nou conseller d'Educació, el mariner José Ciscar, estarà a l'alçada de Font de Mora o permetrà que els nostres alumnes puguen disposar dels ordinadors que pagà el Govern central o que estudien Educació per a la Ciutadania en una llengua que entenguen? I què serà de l'herència de Trini Miró en la conselleria de Cultura i especialment dels quadres del seu despatx? I, sobretot, qui són Rosado, Cabré i Verdeguer? Per què són consellers si no estan imputats en cap trama de corrupció? Quins són els seus mèrits?

Camps no ha tingut en compte que els valencians no volem un Govern gris i sense estridències i que ens agrada la traca: no costava tant, pense, haver donat una conselleria a Alfonso Rus, veritat? I Antoni Asunción? No es mereixia un càrrec pels serveis prestats? I María Abradelo, no podia haver assumit la conselleria de Cultura perfectament?

En fi, almenys el Molt ecs!Honorable ens ha fet un regalet i, a banda de mantindre i premiar la inefable Paula Sánchez de León al Consell, ha donat una nota de color (de color negre, s'entén) entre tant de gris marengo amb la incorporació de Lola Johnson (!), fins ara directora de RTVV, al càrrec de portaveu i també al de consellera de Cultura (!), Turisme (!) i Esport (!).

Johnson és, sense cap mena de dubte, la que més feina té per davant: passar de dirigir un mitjà de comunicació públic, imparcial, de qualitat i en valencià a assumir el càrrec de portaveu del Consell serà fotut i necessitarà temps per fer-se a la idea que ara, i només ara, treballa al servei de Francisco Camps.


dimecres, 22 de juny de 2011

MTS x SMS

 
Fa uns mesos vaig rebre un missatge al mòbil que deia: Ola wapo q tal? Tio m sabe fatal xo he ido al medico y tngo clamidia. Deberias acert un analisis i hablar con tu médico x si acaso.

El primer que vaig pensar és que follar amb gent que mostra un menyspreu tan evident per l'ortografia no pot portar a cap lloc i, tot seguit, vaig buscar a Google què era allò de la clamídia per si em convenia anar fent testament.

Una volta superat el fàstic que em van provocar les imatges que la pàgina de cerca m'oferia, em vaig centrar: es tractava d'una malaltia de transmissió sexual molt comuna, gens greu i que amb una setmana d'antibiòtic es deixava enrere.

Vaig decidir telefonar al meu ecs!amant i hipotètic contagiant de malalties venèries:

- Oye, que he recibido el mensaje...
- Tío, lo siento. El médico me ha dicho que tenía que avisar a mis parejas sexuales...

Parejas sexuales”? Redéu, com odie eixa expressió.

- Ya me lo imagino... pero bueno, ¿estás bien, no?
- Sí, pero deberías hablar con tu médico.

Em negava a explicar-li que el meu metge és mon pare.

- Claro, claro... de todos modos... he leído que la clamidia tarda como mucho tres semanas en manifestarse desde la infección... y, claro, he hecho números y me he dado cuenta de que hace unos tres meses que tú y yo no nos hemos visto.
- ¿Qué quieres decir?
- Quiero decir que después de todo este tiempo no tengo ningún síntoma, por lo que yo no he podido contagiarte nada y tú a mí tampoco, así que... lo debes haber pillado por ahí, digo yo.

L'ecs!amant es va posar a la defensiva:

- No me estarás pidiendo explicaciones ¿verdad?
- ¿Explicaciones? ¿Yo? Mira, por mí como si te quieres follar un mono de laboratorio...
- Tío, tampoco te pongas borde.
- Me pongo como me da la gana y, además, te digo otra cosa: quiero que sepas que no te creí cuando me dijiste que era la primera vez que te lo tragabas.

Sí, vaig perdre els papers. I de quina forma.

dimarts, 21 de juny de 2011

Primer assalt

Un dels interrogants més comentats que recorre els mentiders polítics valencians és saber qui encapçalarà, i sota quina fórmula, la candidatura de Compromís per a les eleccions generals de 2012, després que Mònica Oltra haja deixat clar que el seu lloc continua a València.

La segona qüestió està clara: Bloc, Iniciativa i Verds es presentaran novament sota la marca Compromís, independentment del fet que la futura Equo recomane el vot per a la coalició i puga participar en campanya.

No dispose d'informació privilegiada (o potser sí) ni tampoc de clarividència (o potser també), però les pistes apunten en una direcció ben clara i només cal vore les fotos que la premsa publicà de l'acte que Compromís celebrà dissabte passat per fer-se una idea de per a on van els tirs, açò és: de qui serà el cap de llista de la candidatura de Compromís.

Així, mentre uns preparen encertadament i amb certa discreció el camí de cara a 2012, uns altres decideixen fotre's un tir al peu i fer saltar pels aires totes les expectatives i possibilitats amb les quals comptaven. Em referisc, com no podia ser d'una altra manera, a la jugada d'IU a Extremadura i que, tret de sorpreses d'última hora, acabarà per donar la presidència de la Junta al Partit Popular.

Ja vaig dir que IU té tot el dret del món a optar pel allò que millor els parega i convinga, però el problema és que en política cal ser seriosos i IU no ho ha estat: la determinació de no pactar amb el PSOE s'ha pres en contra de les directrius de la direcció federal, després de dir que no es permetria 'ni per activa ni per passiva' que la dreta es fera amb cap govern i després d'una consulta sui generis a la militància i, també!, als simpatitzants que ha posat en evidència les contradiccions d'una formació que no vol (o no sap) fer política de veritat.

La federació d'IU d'Extremadura no ha tingut en compte que en març (si no és abans) tindrem eleccions generals, però també les tindran a Andalusia, un territori on podria repetir-se la mateixa situació: podria guanyar el PP amb minoria i podria tornar a ser clau per determinar el govern nacional andalús.

Encara que, després de comprovar com IU ha gestionat la situació a Extremadura i de com de tocat ha quedat Cayo Lara veig molt complicat que IU puga obtindre ni tan sols un diputat per Huelva.

dilluns, 20 de juny de 2011

Col·laboració: Husky

- Ens agradaria que col·laborares amb l'Informatiu amb una columna setmanal.
- Serà un plaer! I de què voleu que escriga? De política? De cultura? De Dret? De televisió?
- No, home, no: ens agradaria que tractares el sexe tal com sols fer-ho.

Sóc un columnista objecte. 


Husky

Ara fa un any que vaig encetar un nou període de solteria, després d'haver assistit a una enèsima ruptura, i durant estos dotze mesos han passat pel meu llit tot un seguit de claus que no sabria ben bé com classificar.

He follat, entre altres, amb un mecànic d'automoció, amb un militar de la UME del Ministeri de Defensa, amb un treballador de Mercadona, a una cambra fosca sevillana amb un andalús simpatiquíssim (perdó per la reiteració), amb l'ecs! del meu últim ecs!, amb un (altre!) andalús al Cabanyal, amb un xic amb el qual ja vaig compartir sexe adolescent fa més de deu anys, amb un príncep de les analogies, amb...

Però durant tot este temps no només he gaudit i patit amb el sexe ocasional, sinó que també he estat temptat de complicar-me la vida amb un mulato veneçolà de sang calenta, amb un teen de 21 anys sense sang o amb un xic al qual vaig considerar més fràgil del que potser era en realitat.

- No et podràs queixar, veritat? Este últim any t'ho has passat molt bé -em va retreure un amic la setmana passada amb una cervesa a la mà.
- Eixe no és el problema: jo sempre m'ho passe bé.
- I aleshores què passa?
- No ho sé, potser he begut massa, però... i si estic buscant una altra cosa?
- Efectivament, has begut massa.
- Calla. Ara, també, està este xic que he conegut i que em fa gràcia...
- És cert! Conta'm.
- Doncs... no ho sé, és molt atractiu: té un cos molt ben fet, amb pèl just on ha de tindre'n, és una miqueta callat i, flipa, té un ull de cada color: un blau i l'altre marró.
- Atlètic, amb pèl, taciturn i amb un ull de cada color? Perdona, però tu estàs follant amb un husky siberià!

Vam riure. Vam riure molt.

- I bé, digues, quin problema té el teu husky?
- No és un problema... és només...
- Va, dispara!
- Bé. Potser no té massa importància però, clar, m'afecta...
- Cony, digues!
- Resulta que... bé, és originari de la Vega Baja, amb tot el que això suposa.

Vam guardar silenci fins que el meu amic demanà una altra ronda i afegí:

- T'entenc. T'entenc perfectament: ja saps que n'opine de la gent de la Vega Baja.

I em vaig preguntar per què havia de buscar una parella si tinc amics que són capaços d'entendre i justificar totes les meues fòbies.
 

divendres, 17 de juny de 2011

Custòdia


Ahir vingué una clienta que m'han designat del torn d'ofici perquè l'ecs!marit fa mesos que no li passa la pensió d'aliments de la xiqueta i, conseqüentment, la dona se les veu prou putes per arribar a final de mes.

Esta situació, que ja era prou habitual abans de la crisi, s'ha vist agreujada estos últims anys i el nombre de casos s'ha disparat de forma exponencial. És possible, per tant, trobar situacions vertaderament dramàtiques però, com resulta fàcil imaginar, eixe no era el cas d'ahir.

La clienta, molt diligent, em portà al despatx la documentació que li havia demanat per telèfon: la sentència del divorci, el conveni regulador i un extracte bancari per demostrar que el pare no havia ingressat la pensió d'aliments.

- ¿Te hace falta que los documentos sean originales?
- Sí: normalmente toda la documentación que se aporta al juzgado tiene que ser original, pero espera y te hago una fotocopia.
- Gracias.

La dona es va quedar callada i va dibuixar un lleuger somriure, com si volguera dir alguna cosa més:

- Verás...
- Dime, dime...
- Me hace falta una copia de la sentencia y del convenio porque mi hija se ha apuntado al Tú sí que vales y necesito demostrar que soy yo la que tengo la custodia de la niña y no su padre.

I és que els jutges s'equivoquen molt més del que ens pensem.



dijous, 16 de juny de 2011

Un repàs a l'actualitat amb iaia



La iaia, com la majoria de les velles, té la imperiosa necessitat de fer apunts a qualsevol cosa que escolta per la tele, bé siga una pel·lícula o un capítol de Los Simpsons. En el primer cas se limita a repetir una frase que li haja cridat l'atenció, però en el segon sempre protesta: “No sé quin tall de dibujos fan ara... si són tots grocs! No és d'estranyar que el món estiga tan malament”.

El més graciós, però, és repassar amb ella el sumari de qualsevol informatiu perquè encara que la mane callar, la iaia ha de fer el seu comentari personal.

Ahir, per exemple, l'informatiu obrí amb imatges de les protestes dels pollosos a Barcelona i de les agressions als diputats catalans i el diagnòstic de la iaia fou: “Abans tots anàvem a missa i ara, mira, el món està ple de mones”.

Després aparegué ZP a la sessió de control prometent noves mesures econòmiques i la iaia va decidir interpel·lar directament el President: “Més te val, Sapatero, més te val... que ningú se'n recorda de les pobres vídues”.

Tot seguit, l'informatiu anuncià novetats en relació a la crisi financera de Grècia i la iaia trobà de seguida els responsables: “Lladres, que sou uns lladres... si no li haguéreu donat tant a la maquineta de fer diners ara no estaríem com estem”.

Les dues notícies següents tractaven un eclipsi de Lluna i l'erupció d'un volcà a la Patagònia, però la iaia va emetre un únic veredicte aplicable a ambdós fenòmens: “El món s'ha tornat loco. Açò abans no passava”.

A continuació l'informatiu contà la història dels dos xiquets que havien estat segrestats i que havien aparegut a un pou després d'haver estat dos dies desapareguts, però la iaia confongué la història: “A vore qui manà a estos dos monyicots amagar-se al pou”.

Finalment, el sumari de l'informatiu tancava amb el vídeo que uns siderúrgics havien filmat nuets amb la música de Village People de fons per denunciar no sé què i que va meréixer la censura de la iaia: “Seran porcs i mal educats...” abans d'afegir: “Me'n vaig a fer el dinar”.

dimecres, 15 de juny de 2011

Pessigar


En política es coneix com la pinça l'acord tàcit al qual van arribar el Partit Popular d'Aznar i la Izquierda Unida d'Anguita (potser un dels polítics més sobrevalorats de l'esquelètica democràcia espanyola) per sagnar de votants el PSOE de González per la dreta i per l'esquerra i que va permetre que el primer es fera amb el Govern espanyol i el segon amb 21 diputats al Congrés.

Ôbric parèntesi. Salta a la vista qui guanyà més amb este acord. Tanque parèntesi.

Estos dies se'n torna a parlar molt d'aquell sistema davant la negativa d'un grapat de càrrecs d'IU a pactar amb els socialistes allà on poder evitar alcaldies de la dreta, sobretot a municipis de les nacions andalusa i extremenya.

El problema de base és que els socialistes estan acostumats a comptar amb els vots d'altres formacions d'esquerra quan volen fer-se amb alcaldies allà on l'aritmètica electoral ho permet i al mateix temps, però, no tenen mirament quan es tracta d'apel·lar al vot útil (sic) per arrapar vots o de pactar barreres electorals excepcionals i injustes com el 5% que s'exigeix al País València per entrar a la cova de lladres en què s'han convertit les Corts.

Este contrasentit es justifica perquè els socialistes miren per damunt del muscle qualsevol cosa que se'ls col·loque per l'esquerra i perquè saben, seran moltes coses però ximples no, que l'electorat d'esquerra és crític i no només rebutja l'atomització de les formacions d'esquerra, sinó l'absència de pactes quan és possible fer fora la dreta dels governs.

En eixe sentit, personalment estic totalment a favor de formar governs progressistes per desallotjar la dreta de qualsevol institució (fins i tot d'una comunitat de veïns), però sóc ben conscient que no sempre és possible i que cada escenari és diferent i conté particularitats que poden frustrar eixa hipotètica coalició d'esquerres.

En moltes ocasions, sobretot a l'àmbit local, són qüestions estrictament personals les que poden fer impossible un acord dels socialistes amb les forces d'esquerra, ja que de tarats en trobem a tots els partits, però també pot donar-se el cas que la dreta governe amb trellat, que respecte l'oposició o que no es dedique a requalificar terrenys com si s'acabara el món.

Òbric parèntesi. A l'Horta de València és paradigmàtic el cas de Lorenzo Agustí, però segur que a Catalunya hi ha algun poble en el que CiU aplica polítiques raonables i no es dedica només a mirar de reüll quan els populistes fan demagògia sobre la immigració. Tanque parèntesi.

Hi ha, però, un altre factor que en molts casos impossibilita que les forces d'esquerra d'un determinat lloc puguen pactar amb els socialistes un govern progressista: quan els socialistes no són, curiosament, gens progressistes.

Efectivament, la llista de socialistes afectats per casos de corrupció urbanística, implicats en assumptes tan bruts com el Brugal alacantí o que es dediquen a fer polítiques tan conservadores com les podria fer la dreta més rància és ben llarga i és aleshores quan la resta de forces d'esquerra té tot el dret del món a qüestionar-se un pacte de progrés.

Una altra cosa ben diferent és l'espectacle que estes últimes setmanes està oferint Izquierda Unida a la nació extremenya ja que la seua direcció no és capaç de fixar una línia d'actuació i ha preferit sotmetre la decisió no només als afiliats, sinó també als simpatitzants.

La falta de capacitat d'IU per determinar una posició (la que siga) coincideix amb la intenció del PSOE de provar a camuflar els paupèrrims resultats del 22 de maig a la majoria dels ajuntaments de la Confederació Ibèrica de Nacions i el resultat de tot plegat és lamentable.

La conclusió que obtindrà l'electorat progressista és que per evitar els pessics d'uns i també els dels altres caldrà buscar el vot en un altre lloc, potser en una opció nova i diferent.

dimarts, 14 de juny de 2011

Spain is different


Ahir dues notícies van tornar a confirmar que la Confederació Ibèrica de Nacions és molt diferent. Diferent en general, però particularment diferent de la resta dels països que formen allò que ens envolta i que constitueix el nostre marc de convivència. O de conveniència.

I, sobretot, especialment diferent d'allò que se suposa que hauria de ser un país modern europeu.

La primera d'estes dues notícies és tràgica: la mort d'un jove de 23 anys a un poble perdut de Lleó durant les festes quan un bou d'un encierro el va envestir i l'envià contra una d'aquelles fites de formigó que indiquen el camí de Santiago, es va trencar l'estern i morí allà mateix, al carrer, amb el cor rebentat.

És lamentable que les institucions espanyoles del segle XXI promocionen amb diners públics espectacles que inclouen bous solts i descontrolats pels carrers d'un poble, ja que qui vulga arriscar la seua vida per provar a disparar els nivells d'adrenalina no ha de fer-ho amb càrrec als pressupostos municipals: que es compre una pistola i jugue a la ruleta russa o, millor encara, que demane un ensalada a Alemanya: d'esta forma la diversió està assegurada.

La segona notícia, en canvi, és còmica: s'ha hagut de suspendre la romeria-macrobotellón del Rocío perquè amb tant de retardat borratxo provant a tocar el mant de la mare de déu més horrible que ha conegut el món cristià un dels varals s'ha trencat.

Les dues notícies han acabat de la mateixa forma: amb llàgrimes. Unes per una qüestió òbvia; les altres, inexplicables, ja que eixe fervor catòlic envers una figura històrica que se suposa que fou prenyada per un colom no té sentit en un món que ja no viu en coves i en el qual la ciència pot explicar perquè plou o fins i tot modificar la seqüència genètica de les carabasses.

Vull dir, és lògic que l'home cultive un sentiment espiritual (o supersticiós) per justificar allò que no entén i per provar a trobar respostes satisfactòries a coses que no en tenen, però dedicar-se en massa a intentar tocar un tros de fusta perquè se suposa que representa la mare de déu es pot qualificar de moltes formes, però jo no trobe el component religiós per cap lloc.

Puc imaginar-me la repercussió que les imatges del Rocío han pogut tindre a països tan avançats com el nostre, quan Hamid li pregunte a Mohamed mentre prenen té amb dàtils:

- Veig que estos espanyols continuen igual de fanàtics que sempre.
- Sí, i després tenen la barra de queixar-se de les nostres mesquites.
- Amén.
- Sí, Hamid, sí: amén.

dilluns, 13 de juny de 2011

Negar l'evidència

- Yo soy madre, y sé que mi hijo no ha hecho nada de lo que se le acusa.
- Se le acusa, para ser exactos, de haber entrado a robar en un supermercado con una pistola y de haberse llevado unos 700 euros.
- Eso es imposible...
- A ver señora... imposible, lo que se dice imposible, pues creo que no: tengo entendido que su hijo está en prisión por haber hecho exactamente lo mismo en otra decena de ocasiones.
- Sí, hijo, pero eran otros supermercados.

(...)

- Le explico: el hecho de que su hijo tenga tantos antecedentes, que el modus operandi sea el mismo y que su declaración, por decirlo de forma suave, no fuera la más conveniente, no juegan a favor de la defensa del caso.
- Pero es que si yo he robado una vez, no significa que haya robado siempre.
- Por no hablar de la muestra de adn que apareció en los guantes que uno de los atracadores dejó tirados en el mismo supermercado y que coincide con el de su hijo.
- Pero es que eso no significa nada... el adn está en el aire.

Sí, l'adn està en l'aire. Com l'amor. Com l'amor de mare.

divendres, 10 de juny de 2011

Nous escenaris: la nova Confederació Ibèrica de Nacions


Els resultats obtinguts pel PP en les darreres eleccions han deixat el mapa de la Confederació Ibèrica de Nacions tenyit de blau, d'eixe blau popular tan fastigós.

La CIN esdevé, per tant, més España que mai, però hi ha factors particulars a tindre en compte. El més destacats són:

Astúries i Navarra

Les nacionalitats histèriques de Navarra i Astúries, on ha guanyat una altra dreta (el FAC You! d'Álvarez Cascos i la memocristiana UPN), constitueixen l'excepció a l'omnipresència autonòmica dels populars.

En tots dos casos es dóna la circumstància que les dues formacions guanyadores formaven part del PP: la primera és una escissió del gos de presa Álvarez Cascos, que ara s'ha reinventat asturianista (sic), i la segona ha estat la marca electoral del PP al país navarrés fins que un i altre van trencar palletes.

Estes dues formacions han demostrat, per tant, que és més fàcil trencar el PP que no la unitat de la Confederació Ibèrica de Nacions.



Balears

A les nostres illes el PP s'ha fet amb la majoria absolutíssima aplicant una recepta ben lloable: netejar les llistes d'imputats i implicats en casos de corrupció. Si a això li sumem el fet de presentar un candidat tan follable com Bauzà és lògic el resultat obtingut davant governs plurals i de progrés que no han sabut traslladar una imatge més seriosa.

Madriz

Els resultats a la Comunitat Atòmica de Madrid i a l'ajuntament de la Villa y Corte han estat els esperats: els socialistes sota mínims, IU salva els mobles lleugerament i el PP perd uns pocs escons a favor d'UPyD.

L'aparició d'este grupuscle en un bon grapat d'ajuntaments de la regió espanyola on més arraconat està el castellà en favor de les altres llengües oficials evidencia el que fa temps que era públic i notori: el partit de Rosa Díez ha esdevingut una mena de formació regionalista madrilenya.

La Manxa

A la Nova Castella la senyora Cospedal ha aconseguit la majoria absoluta i el PP governarà esta regió després de 28 anys de presidència socialista. El que es podria considerar com un canvi higiènic propi de la democràcia ha quedat desllavassat pel costum de la secretària general del PP d'incendiar el panorama polític amb rumors, conspiracions i paranoies sense aportar cap prova. Els manxecs tenen per davant una legislatura policlínica.



Euskadi

Al País Basc ha estat Bildu la força més votada i ha arrasat a Guipúscoa i especialment a la capital, Donosti, on ha obligat Odón Elorza a renunciar a formar govern després de 20 d'anys d'alcaldia socialista.

Al remat hem comprovat que Bildu no només era legal, sinó que era votable. I de qui quina forma.

Extremaydura

A la nacióextremenya el PP ha aconseguit per primera vegada convertir-se en la força més votada. El PSOE podria, però, fer-se novament amb la presidència de la Junta si aconsegueix el recolzament dels tres diputats d'IU.

Tan legítim serà per als comunistes extremenys donar suport a un govern progressista com optar per deixar que siga el PP qui governe, que és l'opció que compta amb més possibilitats en este moment, però el problema és que si volen semblar seriosos haurien d'haver tingut clar el seu posicionament des del principi i no sotmetre la decisió a consultes no vinculants (!) d'afiliats i de simpatitzants (!!).


LinkWithin

Related Posts with Thumbnails