No
sóc dels que s'abstenen a l'hora de donar la seua opinió encara que
no se'ls haja preguntat.
Òbric
parèntesi. I fins ací les obvietats. Tanque parèntesi.
Sí
que hi ha, però, un tipus del persones davant les quals tinc per
costum pegar-me un puntet a la boca i, senzillament, callar davant
una afirmació amb la qual no hi estic d'acord: els bons
clients.
Els
bons clients, en contra del que puga semblar, no són els que
tenen raó en les seues pretensions i faciliten la feina d'un
advocat, sinó aquells que, sense ser exageradament pesats, generen
expedients i paguen puntualment. Sobretot, i en la situació de crisi
que patim, això últim.
Ahir
no es plantà al despatx un bon client, sinó l'home d'una
bona clienta amb la intenció de dir-me com resoldre el parell
d'expedients que la seua senyora manté oberts. I això, en principi,
és intolerable:
— No
em sent molt còmode amb açò, la veritat, perquè la meua clienta
és la teua dona i és ella la que, en tot cas, hauria de donar-me
instruccions.
— No
patisques per això, vinc també a encarregar-te que m'assessores
perquè vull fer testament.
Silenci.
— Bé,
igualment són coses i casos diferents...
— Mira,
Martí, te diré una cosa: l'altre dia estava esmorzant amb un amic
que sap molt, perquè és graduat social (!), i em va dir que la
majoria dels problemes d'este món és culpa de les dones.
Silenci
indignat.
— Home...
no sé jo si, per exemple, la Segona Guerra Mundial la provocà una
dona...
— He
dit “la majoria”, però, a banda, sóc jo el que
paga les teues minutes.
Silenci, finalment,
venut.
— Bé,
la Segona Guerra Mundial potser no... però coneixes la història de
la Guerra de Troia?
Traidor!
ResponElimina:P
És difícil... Però és el q hi ha. jo m'he hagut de fer un brodat senser per no dir tot el q pense realment fins q no tinga tots els papers arreglats... I mira q em fot pq mai no m'he callat ni una i em fa sentir malament, però q hi farem!!
ResponEliminaNo tinc problema per riure les gràcies d'un misogin... sempre que em pague, clar. :P
ResponElimina