La setmana passada
vaig tindre el judici d'un client gitano i d'un marroquí acusats de
receptació: el segon havia comprat un mòbil que havia estat furtat
prèviament per una banda llatina i, tot seguit, el va intentar
col·locar al primer.
La instrucció del cas no em posà les coses fàcils i em vaig haver de limitar a buscar
la conformitat amb la fiscal del cas: article 298.1 del Codi Penal
per al gitano; article 298.2 per al marroquí.
El dia anterior al
judici vaig telefonar al client gitano perquè no havia donat senyals
de vida:
— Oye, que
mañana tenemos el juicio.
— Vale. ¿Me
puedo ir contigo?
Silenci.
— ¿Qué?
— Es que tengo
el coche en el taller.
Més silenci.
— Bueno, pero no
te traigas a media familia, que mi coche es pequeño. Y nuevo.
Al matí següent
i a l'hora convinguda, tal com imaginava, va aparéixer el client amb
dos gitanos més. I de quina forma: repentinats, amb unes camises
d'una lluentor impossible i amb unes sabates amb tanta puntera que
podrien haver-les gastat per fer un forat a la paret.
— ¿No te dije
que el coche es pequeño... y nuevo? —vaig
protestar.
— Pero que no lo
vamos a romper—contestà un dels
convidats, cosí o germà o nebot del meu client.
Una vegada a la
porta dels jutjats em vaig trobar amb el client marroquí, que també
havia vingut acompanyat per un amic.
— Ale, com més
serem, més riurem —vaig amollar amb la
certesa que ningú anava a entendre'm, i vam entrar als jutjats.
Estic segur que
vam causar sensació a la Ciutat de la (in)Justícia: a una banda,
tres gitanos tan mudats que semblava que venien de comprovar si
alguna adolescent encara tenia l'himen al lloc; i a l'altra, dos
àrabs amb xancles i samarretes de tirants. I jo, al bell mig de tot
plegat.
Òbric parèntesi.
Estic convençut que alguna procuradora pija va agafar ben
fort el seu Vuitton en vore'ns passar, però no puc assegurar-ho
perquè vaig fer tot el trajecte mirant al terra. Tanque parèntesi.
Quan vam arribar
al jutjat que ens corresponia vaig escoltar que algú deia darrere
meu:
— Joder, Martí,
siempre que te veo estás tan bien acompañado...
Em vaig girar i no
em va quedar una altra opció:
— Ara sí que
estem tots... Buenos días, agentes.
Amb les presses me
n'havia oblidat: faltaven els agents de la Guàrdia Civil que havien
participat en les detencions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada