Presidenta a la fuga
Descartat (per la
pròpia Aguirre) un empitjorament del càncer que patí, de la llista
de motius que ha donat, entre ells “la llegada de los nietos”
(!), per explicar la seua dimissió com a presidenta de la Comunitat
Atòmica de Madrid, hi ha dues frases de la seua compareixença de
premsa que ens indiquen el nivell de destrellat d'esta política.
La primera: “Llevo
mucho tiempo pensando en esto”. En dimitir, s'entén. I ho diu qui
fa menys d'un any i mig encapçalava la candidatura autonòmica i fa
només deu mesos encara participà en la campanya de les Eleccions
Generalíssimes. I tan tranquil·lament.
El resultat
democràtic més immediat és que els madrilenys tindran un president
autonòmic que no han votat i que caldrà sumar a una alcaldessa de
drap que també anava dintre de l'herència de Gallardón, al costat
dels milions de deute municipal.
Però
és, sense cap de dubte, allò de “Siempre
he tenido claro que la política era una actividad temporal” i allò
de “A partir de ahora me
dedicaré, no sé muy bien a qué (!), soy funcionario del Estado y
pediré el ingreso” el que podria resumir
el
grau de duresa de la cara d'esta política.
En
primer lloc, per allò d'assegurar tan feliçment que la política
era una “actividad temporal”, quan l'ecs!presidenta
ha encadenat càrrecs públics des de 1983 i ha estat regidora de la
Villa
y Corte
(només
durant 13 anys), ministra d'Aznar en la primera legislatura,
presidenta del Senat durant tres anys més i, finalment, des de 2003
ama i senyora de la Comunitat Atòmica
de Madrid.
En
resum: 29 anys empalmant sous i càrrecs públics a les
administracions local, autonòmica i estatal.
Podríem,
doncs, començar a discutir què entén Aguirre per temporalitat,
però la segona part de la frase, allò de “Soy
funcionario del Estado y pediré el ingreso”, ens
pot donar més joc: resulta que el màxim exponent del liberalisme
econòmic i polític de la Confederació Ibèrica de Nacions no només
no ha treballat mai a l'empresa privada, sinó que des de 1976 a
1982, abans de passar 30 anys amb càrrecs públics, treballà per a
l'administració, cobrava catorze pagues a l'any i gaudí dels
corresponents dies moscosos
i tot.
Espere
que algú li haja dit que enguany els funcionaris no cobraran la paga
extra de Nadal, que els han retallat el sou i que molt probablement
per a l'any que ve tindran el salari congelat, però si ningú ho ha
fet no passa res, perquè la veritat és que no tardarem massa a vore
Aguirre en nòmina d'alguna empresa privatitzada.
En
realitat, i deixem-nos d'històries, Aguirre marxa perquè tot indica
que la situació econòmica està pitjor del que molts volen
reconéixer i perquè el que queda de legislatura serà un via
crucis
criminal per a qualsevol amb responsabilitat de govern. I ja ens
sabem la història de les rates i el naufragi.
Hi ha una cosa que em desconcerta molt de tota esta història, i es la seua actitud. Que haja eixit fotuda (o al menys ho pareix)i no chulapona (com de costum) em fa pensar que o 1) s'ha vist obligada a fer-ho o 2) mereix un oJJJJcar a la millor actuació de la seua vida.
ResponEliminaTota la raó en el comentari que em precedeix, alguna cosa no encaixa en aquest docudrama.
ResponEliminaBoníssima la teua anàlisi i la lucidesa amb què ataques tots els flancs (se'n diu flanc o flam?) de la senyoríssima.
ResponEliminaHola anònims: crec que és més fàcil. Vol fugir perquè el vaixell s'afona. Poden haver unes altres causes que hagen ajudat a que prenga esta decisió, però crec que eixa és la principal.
ResponEliminaFrederic: quan fan referència a un diputat es diuen 'flams'. De tota la vida ;)