Estava
jo un dia venent garrofes a la porta de casa amb una romana, saps què
és un romana, 'itat?, i un home em va dir: “Xiqueta em fa la
impressió que no t'hi veus. Ara quan passe el tramvia em dius
quantes finestres té”. I quan passà el tramvia jo li vaig dir les
que havia comptat i ell va dir: “No t'entretingues i ves a vore el
metge dels ulls”.
I
des d'aquell dia que porte ulleres.
Esta
anècdota que ha contat la iaia a hora de dinar em serveix per donar
pas a les entrades que ha protagonitzat al 2012.
La
qüestió es que la iaia i ma mare han arribat a un punt en el qual
la comunicació entre ambdós s'ha reduït a allò estrictament
necessari i mon pare, que és qui hauria de posar d'ordre perquè és
l'home de ma mare i el fill de la iaia, passa del tema i qui acaba
pagant-ne les conseqüències al remat sóc jo.
— A
eixa dona li falta un dit de la mà!
— No,
iaia;
tots en tenen quatre.
La
iaia obri la mà i compta en silenci.
— Totes
les persones tenen quatre dits?
— I
ara per què vos ha pegat per esclafar les botelles buides? —em
preguntà ahir la iaia, encara que fa anys que les xafem abans de
tirar-les.
— Perquè
quan les xafes ocupen menys espai.
— Clar,
com si en les cinc navaês que té esta casa no caberen quatre
botelles.
El
malnom de la
iaia és menyinyaque
perquè la mare de son pare, una dona amb molt de geni i, també, amb
tendència a bufar en caldo gelat, fou l'última del poble que deixà
de portar el mirinyac, que és la falda interior amb una estructura
de fils d'aram i tires de tela que es gastava al XIX per donar volum
a les faldes exteriors.
— Veges,
fill, si pots posar en marxar el televisor,
que la teua iaia no sap —m'amollà Menci,
la germana menuda.
— Com
que no sap? I qui encén la tele quan no estic jo?
— No
sé qui l'haurà tocat, —m'ignorà la iaia— però volem vore el
Cinc
i només ixen ninots.
— No
són ninots:
és Jorge Javier —vaig contestar intuïtivament.
— No
és Jorge Javier, —em va corregir la iaia— que hui és dissabte.
— Mira,
encisam i ous no cal que en compres.
— Per
això ho ha ratllat?
— Això
és. Em compres pa, però del blau.
— No
hi ha pa de color blau, iaia.
— Del
que va en un paquet de coloret blau, home.
— Pa
bimbo,
no?
— Sí.
Em portes també jamón
lloc.
La
iaia
no veu bé que mon pare i jo malcriem i juguem més del compte amb
Matt,
perquè segons ella acabarem per fer que siga gai.
Òbric parèntesi.
La iaia no fa ús de la paraula 'gai', com resulta fàcil imaginar.
Tanque parèntesi.
— Què faràs
quan el gos morga?
De
tant en tant la
iaia fa esta mena de preguntes.
— Matt
no morirà mai.
Dissabte,
no sé si ressacós o encara bufat després d'una llarga nit de
divendres, vaig anar a dinar a casa dels pares. En un moment
indeterminat entre mos i mos vaig explicar a mon pare que esta
setmana m'havia entrat el cas d'una dona dominicana, que també havia
estat pacient seua, negra com el carbó. No sé ben bé què va
entendre la
iaia, però com qui no vol la cosa deixà caure:
— A mi esta gent
em fa llàstima.
Fa
vint anys que les primeres oronetes van arribar al corral de la iaia.
Durant un parell de setmanes es van limitar a descansar als fils
d'estendre i a tafanejar el pati per assegurar-se que no passava res
fins que un bon dia es van decidir a construir el primer niu al
costat d'una biga.
— A
tu a voltes no te pica el nas?
— Què?
— Per
fora. No te pica?
— Sí,
iaia,
algunes voltes sí.
— I
com és que a mi mai m'havia picat i ja fa uns dies que me pica?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada