Fa
unes setmanes vaig prendre unes cerveses amb un xic i, oh sorpresa,
vam acabar al llit. El xic era atractiu, tenia una professió normal
i era capaç de mantindre una conversa amb fluïdesa i correcció. Al
llit, però, va perdre totes les formes. El primer que em va
sorprendre fou que durant els prolegòmens em va lladrar. No fou un
gruny o un gemec de plaer: fou un lladrit de gos.
Este
gos
és teu? Jo en tinc dos, però no són tan fins. Xe, ves amb compte
no siga que mossegue a aquella dona. Maria, mira per a on vas o
t'emportaràs un mos! Bé, xiquet, tu saps qui sóc? És igual, atén:
tu eres qui jo em pense, veritat?
—
Al
nano lo han denunciado sus padres. Por lo que me han contado se ve
que estaban discutiendo por algo y en un momento dado el chaval ha
cogido un cuchillo y se lo ha puesto a su madre en el cuello.
—
Genial.
—
Pero
bueno, ahora te lo saco del calabozo, hablas con él y que te lo
explique.
—
¿Qué
coño es esto? —vaig
amollar en comprovar que un aret li travessava el mugró dret.
—
¿Te
gusta?
—
Bueno...
se me hace raro.
He
de confessar, però, que una de les coses que més em va sorprendre
foren les paraules de la mestra d'una de les xiques el dia del
soterrar als micròfons de no sé quina cadena de televisió. Vingué
a dir una cosa així: “Sí, Belén ha tingut una mort terrible,
però estic segura que en mig de tot allò tingué temps per
penedir-se dels seus pecats i que ara està al cel”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada