dilluns, 30 d’abril de 2012

Busca qui t'ha llegit: Abril 2012

 
Articles més llegits durant Abril 2012

Què més?
Ara, compres també carxofes. Tres o quatre. Més no, que se'm fan malbé.
Què més.
Queso, llig la iaia amb el paperet a la mà, i puntualitza: però del blanc, del que va en potet.
Amb sal o sense sal?
És igual, fan el mateix gust.

Són molts els governants que al llarg dels segles han trobat a les pàgines d'El príncep consells pràctics per sotmetre els seus súbdits i per mantenir-se al poder i crec que no haguera estat de més que el Borbó li haguera pegat una ullada al capítol IX, De principatu civili, per evitar l'espectacle que ens ha regalat, ja que diu coses tan assenyades com ara...

L'estudi, que s'ha fet comparant l'evolució del PIB entre els anys 1960 i 1985 a 121 països (!), conclou que el creixement més sostingut de l'economia té lloc allà on els seus habitants tenen pius al voltant de la llargària mitjana, que xifra en 13,5 centímetres

No he pogut evitar, però, encendre'm en flama en escoltar que entre els que s'han afanyat a criticar el destrellat de l'imam haja aparegut, ni més ni menys, que Trinidad Jiménez, ecs!ministra d'Exteriors, qualificant les paraules de Reig Pla de “preconstitucionals i inadmissibles” quan el govern del qual ella ha format part ha estat el que més diners ha destinat a finançar l'església catòlica.

Hoy me ha pasado algo raro... y ha sido por tu culpa.
¿Por mi culpa? No te creo...
Sí... a la hora de comer, un compañero de trabajo que es muy católico nos ha dicho que mañana se va a Sevilla para conocer la Semana Santa.
¿Y qué tiene que ver eso conmigo?

* * *

Busca qui t'ha llegit: Febrer 2012
Busca qui t'ha llegit: Març 2012


M és gai


Amiga 1: M'he trobat amb M (ella) i m'ha dit que M (ell) l'ha deixat.
Jo: Lògic: M (ell) és gai.
Amiga 2: Però si portaven deu anys junts, què ha passat?
Amiga 1: M diu que M li ha dit que ja no la estima.
Jo: Una parella que es diu M&M només podia ser un frau.

(...)

Amiga 2: Però ella no s'imaginava res?
Jo: Les dones sempre són les últimes en vore-ho...
Amiga 1: Diu que l'últim any havia estat complicat i que ell estava molt distant, que follaven molt poc i que sempre era ella la que havia de portar la iniciativa...
Jo: Potser l'obsessió amb el sexe anal era una pista massa subtil, no?
Amiga 2: Pobra... ho estarà passant fatal.
Jo: Clar: ha descobert que el seu novio és gai.



Amiga 2: I ella no ha valorat la possibilitat que hi haja una altra dona?
Jo: Una altra dona? Però si M és gai!
Amiga 1: Diu que sí, que ho ha pensat, però que no és capaç d'imaginar-se M amb una altra.
Jo: La veritat és que jo tampoc... haguera imaginat mai que M podria arribar a tindre novia.

(...)

Amiga 2: Martí, però no veus que estem ignorant-te?
Jo: Sí, i també ho féu M i mira: el seu novio ja és gai.



divendres, 27 d’abril de 2012

De marca




Un dels avantatges d'estar emparellat és poder passar la nit del dissabte a casa sense tindre la sensació de ser un marginat social, sobretot quan divendres has estat més de dotze hores bevent sense parar.

Òbric parèntesi. No tinc perdó (ni edat) per haver escrit la frase que acabe d'escriure. Tanque parèntesi.

Este dissabte, doncs, el fidanzato i jo el vam passar al sofà veient El Gran Debate, l'esperpent transvestit de pretesa seriositat que presenta Jordi González a Telecirco. El programa en qüestió feia un especial titulat “Juntos podemos” (o alguna merda per l'estil) i pretenia tractar els dos assumptes que han monopolitzat l'actualitat gran part del mes d'abril: l'accident del rei a Botswana mentre caçava elefants i l'expropiació d'YPF per part del govern argentí a la petroliera Repsol.

La primera part, dedicada als afers reials, passà sense pena ni glòria i la profunditat del debat era tan superficial que un dels convidats per opinar al respecte era un home que es presentà, senzillament, com “un caçador”. Tal qual.

La segona part, dedicada a la polèmica decisió del govern de Kirchner d'expropiar YPF sense oferir cap contraprestació a la que fins a aquell moment n'havia estat propietària aprofundí, i molt, en el destrellat i el ridícul.

El programà informà de suposades campanyes de boicot als productes del Coño Sur que circulaven per Internet, de les pintades que havia patit un local regentat per guanacos i, també, del bar d'una aldea andalusa que havia penjat un rètol per prohibir l'entrada a argentins. En eixa mateixa línia, van convidar un representant d'ASAJA d'Alacant (!) que demanà, entre moltes altres coses, que es prohibira la importació de llimes argentines i preguntaren al públic, directament, si estava a favor o en contra de boicotejar els productes argentins.

També es va caricaturitzar la Kirchner fins la nàusea i es va suggerir obertament que mantenia una relació amb el viceministre d'Economia argentí, Axel Kicillof (), encara que ningú havia gosat a pronunciar el nom de Corinna Zu Sayn-Wittgenstein durant la primer part del programa.

El més lamentable, però, tingué lloc amb l'anunci de la presentació d'una campanya dels canals de Mediaset per recolzar les marques espanyoles que 'triomfem' a l'estranger en col·laboració amb el Foro de Marcas Renombradas Españolas (!) en una mostra perfecta del que Michael Billig batejà com nacionalisme banal. I resultà, efectivament, tan banal que el programà comptà amb una intervenció del vident argentí Octavio Aceves (!) per pronosticar que la fi de la crisi arribarà “en la tardor de 2013, quan la influència de Saturn sobre Europa siga substituïda per la conjunció de Júpiter i Urà”.

Açò, malauradament, només ho arregla Cristina Fernández de Kirchner i, per descomptat, Axel Kicillof (♥).

dijous, 26 d’abril de 2012

La llista de la iaia




La iaia porta un parell de setmanes fent-me anar a Consum (llegiu Cònsum) a fer-li la compra. Ella em fa la llista i, després, me la explica per si de cas:

Mira, encisam i ous no cal que en compres.
Per això ho ha ratllat?
Això és. Em compres pa, però del blau.
No hi ha pa de color blau, iaia.
Del que va en un paquet de coloret blau, home.
Pa bimbo, no?
Sí. Em portes també jamón lloc.

No em moleste ni a contestar.

Què més?
Ara, compres també carxofes. Tres o quatre. Més no, que se'm fan malbé.
Què més.
Queso, —llig la iaia amb el paperet a la mà, i puntualitza: però del blanc, del que va en potet.
Amb sal o sense sal?
És igual, fan el mateix gust. Em portes també un pot de nescafé i un altre de llet de condensada, però normal.
Normal?
Sí, que no siga de xocolate.
Hi ha llet condensada de xocolate?
Jo no sé a què fa gust, però l'última que vaig comprar no és normal.

I la iaia va a la nevera i me mostra el pot d'una cosa que creu que és llet condensada.

Iaia, açò no és llet condensada: és dulce de leche.
I això què és?

Em quede pensant com hòsties li explique a una dona de noranta anys què és el dulce de leche.

Bé, és una cosa que prenen els argentins...
Ah no, coxinaês de forasters no cal que me'n portes.

dimecres, 25 d’abril de 2012

Retallar i rasurar


He de reconéixer que he perdut el compte dels drets civils i econòmics que en les últimes setmanes hem vist retallats (o arrancats de soca-rel en alguns casos) gràcies a l'ànim reformista dels ministres de Rajoy.

Els ingenus pensàvem que la terrible reforma laboral i l'anunci de regressions democràtiques com la cadena perpetua revisable, la tornada a la nova/vella llei de l'avortament o l'eliminació d'Educació per a la Ciutadania serien tot el que hauríem de patir d'este nou govern, però la realitat ha estat molt més dura: augment d'impostos contra el que anunciaven en campanya, atacs a la funció pública amb comiats massius, la retirada de les convocatòries d'oposicions públiques i els retalls als salaris dels funcionaris, la imminent politització de la televisió pública espanyola, l'augment general de taxes per accedir al sistema de justícia, la criminalització dels moviments socials que protesten contra les retallades anteriors fins arribar a la banalització del Codi Penal, el qüestionament sistemàtic de l'estat autonòmic i, ara, el desmantellament dels sistemes públics de salut i educació.

Les mesures com el copagament farmacèutic, ortopèdic i protèsic o la retirada de la targeta sanitària a milers de ciutadans, així com el fet d'haver de pagar el transport ambulatori quan no és urgent (sembla que la diàlisi i la quimioteràpia no ho seran) pel que fa a Sanitat i l'augment de la ràtio d'estudiants per aula a primària i secundària, l'increment de les taxes universitàries i l'acomiadament de milers de docents interins pel que fa a Educació se sumen a les que han posat en marxa els govern autonòmics com l'euro per recepta farmacèutica que s'haurà de pagar a Catalunya o les mesures derivades de la intervenció política que patim al País Valencià.

El pitjor de tot, però, és que els ciutadans ens hem assabentat d'estes retallades per boca d'uns ministres tan inútils i incapaços com Ana Mato i José Ignacio Wert. I per a això, la veritat, jo no estava preparat.


dimarts, 24 d’abril de 2012

El final del procés


Poques vegades he escrit tant sobre un mateix cas, però la veritat és que este procediment tenia tots els ingredients d'un telefilm: un acusat retardat, una prova d'ADN, una mare mig pirada, un pare carbonitzat i una lleugera història d'amor.

Un repàs:


Dijous i divendres vaig estar de guàrdia i em van entrar dos casos realment interessants: un atracament amb arma de foc i un cas de violència de gènere. L'atracament havia tingut lloc feia més de dos anys a un supermercat del poble, però a través de l'ADN que l'autor havia deixat dins d'uns guants de pell la policia científica havia aconseguit finalment identificar-lo, a l'estil d'un hipotètic CSI Horta Sud.

(...)

A ver, cuándo te he dicho que se te acusa de un atraco con arma de fuego... ¿qué has entendido por “arma de fuego”? ¿Un arco y unas fechas?
¿Pero estamos hablando de un calibre 38? Porque siempre que he atracado algo, lo he hecho, como mínimo, con un calibre 38. —continuà el detingut.



Le explico: el hecho de que su hijo tenga tantos antecedentes, que el modus operandi sea el mismo y que su declaración, por decirlo de forma suave, no fuera la más conveniente, no juegan a favor de la defensa del caso.
Pero es que si yo he robado una vez, no significa que haya robado siempre.
Por no hablar de la muestra de adn que apareció en los guantes que uno de los atracadores dejó tirados en el mismo supermercado y que coincide con el de su hijo.
Pero es que eso no significa nada... el adn está en el aire.



Qué poca vergüenza. Mi marido tenía que tomar tierra (!!!) a las diez y hemos tenido que retrasarlo todo porque en la cárcel se han equivocado de hora. Y además no le han quitado las esposas ni le han dejado ir al cementerio ni nada.
Lo siento mucho, señora, pero eso ya no es cosa mía.
Que no se ha muerto un perro, ¿eh? Que al que hemos enterrado era su padre.
Lo sé, señora, lo sé.
Que no era un perro, que era su padre —repetí la dona no entenc ben bé per què.



"A ver, señora, si lo he entendido bien, porque llevo todo el día de guardia y a lo mejor, con un poco de suerte, me he perdido algo. Me llama para pedirme que solicite un permiso para que su hijo, que no pudo despedirse correctamente de su padre el día de su funeral (!), pueda ir al cementerio desde la cárcel (!!) y usted, por su parte aunque todavía no sé cómo, ordenará abrir la tumba de su marido (!!!), que falleció, por cierto, en un incendio (!!!!), para que su hijo le vea la cara antes de que se descomponga (!!!!!) y así, por lo menos, conserve un buen recuerdo del que fue su padre (!!!!!!). ¿Es eso?"



Tornem al tema: divendres tenia un judici llarguíssim que vam haver de suspendre durant quasi una hora perquè la videoconferència que el jutge havia acordat per contactar amb els serveis de criminalística de Madrid no funcionava. Mentre un tècnic provava a apanyar la transmissió, i sense traure'm la toga de damunt, em vaig apropar a un jove estudiant de Dret en pràctiques que estava entre el públic i amb el qual havia intercanviat mirades gens discretes ni dissimulades durant la part del judici que sí que havíem pogut realitzar. Ens vam separar del reduït grup i vam començar a xarrar.

Doncs bé, després de tot este periple, d'un grapat d'entrevistes amb l'acusat a la presó, de dotzenes de telefonades de la mare, d'haver estudiat mil sentències sobre els requisits necessaris perquè la prova l'ADN puga ser considerada prova de càrrec i d'haver patit un crush el dia del judici, finalment ha arribat la sentència: innocent.


dilluns, 23 d’abril de 2012

Impurs



Has vist alguna vegada un xino passejant un gos?
Silenci.
Mai ho havia pensat, però ara que ho dius la veritat és que no.
Jo sí!

* * *

Una de les coses que més em va sorprendre de les paraules de l'imam-bisbe de Terrassa que han motivat la querella de la Fiscalia per incitar a la violència contra la dona foren les que dedicà a les joves adolescents: “La xica té llibertat, va on li dóna la gana, torna quan li dóna la gana, beu alcohol i no passa res, pren drogues i no passa res, té un amic i el porta a casa i no passa res”, però sobretot: “té un gos com a mascota i no passa res”.

En aquell moment vaig recordar que en la cultura musulmana el menyspreu més greu que es pot fer a algú, a banda de tirar-li les sabates al cap, és dir-li 'gos' però continuava sense entendre què tenia a vore amb el fet que una xica musulmana tinguera un gos de mascota.

Vaig investigar una miqueta i vaig descobrir (sorpresa!) que per a l'Islam el gos és un animal impur, tot just al contrari que el gat, i que alguns passatges de l'Alcorà diuen coses tan gracioses com ara que si un gos llepa un tifell que haja de gastar un humà s'ha de rentar amb aigua fins a set voltes i que està prohibit recolzar els avantbraços al terra, tal com fan els gossos.

Per això, perquè el gos és un animal impur, està prohibit comprar-ne o vendre'n i els musulmans només poden tindre'n per a fer feines de guarda o de pastor però mai (mai!) el poden tindre dins de casa com a mascota i la raó, segon les escriptures islàmiques, està més que justificada: “Els àngels no entren a una casa en la qual hi ha un gos”.

* * *

I jo que em pensava que ja ho havia vist tot el dia que em vaig creuar amb un xinet passejant un dàlmata.

divendres, 20 d’abril de 2012

El PIB i el penis



Fa temps que la crisi posà en evidència que la ciència econòmica té la mateixa capacitat de previsió que la meteorologia o la cartomància perquè fa anys que els pronòstics dels òrgans internacionals han esdevingut inútils per provar a preveure o a posar ordre en l'economia mundial. I fins i tot en la més domèstica.

De la mateixa forma que els meteoròlegs no saben si plourà fins que no els ha caigut un ruixat a sobre, els economistes no són capaços de preveure cap moviment de les xifres macroeconòmiques fins que, efectivament, s'ha produït.

Així, per exemple, la credibilitat del Fons Monetari Internacional o del Banc Mundial no està justificada des del moment en el qual el primer és capaç de fer previsions sobre el creixement d'Espanya fins el 2018 (quan l'executiu de Rajoy ni tan sols havia presentat encara els pressupostos de 2012) però no fou capaç d'avançar la fallida econòmica de Grècia, Portugal o Irlanda.

La banalització de la ciència econòmica, però, ha arribat a extrems estúpids: estes últimes setmanes molts mitjans s'han fet ressò d'un estudi publicat en 2011 per Tatu Westling, professor de la Universitat d'Hèlsinki, que assegurava que el creixement del PIB d'un estat està relacionat directament amb la mida del penis dels seus habitants.

I tan content.

L'estudi, que s'ha fet comparant l'evolució del PIB entre els anys 1960 i 1985 a 121 països (!), conclou que el creixement més sostingut de l'economia té lloc allà on els seus habitants tenen pius al voltant de la llargària mitjana, que xifra en 13,5 centímetres, i nega que com més grans siguen els penis d'un país més gran serà el seu creixement sinó que els països amb penis més menuts tenen tendència a créixer més ràpidament perquè els penis més llargs resulten menys competitius: cada centímetre de més sobre la mitjana es tradueix en un decreixement al voltant del 5-7%.

De tot plegat només he obtingut una conclusió: a Finlàndia els tenen quadrats.

dimecres, 18 d’abril de 2012

Esports



Potser perquè en català i en espanyol l'ús de paraules estrangeres està vist tan malament com a conseqüència de la importància que donem al paper normatiu de les respectives acadèmies, cada volta que visite Itàlia em sorprén la quantitat de mots que els habitants de la Confederació Itàlica de Nacions usen, directament, en anglés.

Els italians, per exemple, diuen amb tota naturalitat 'weekend' i no 'fine settimana', utilitzen 'computer' i 'mouse' per fer referència a l'ordinador i al ratolí i l'actual prima de risc l'han traduïda, directament, com 'lo spread'. El fenomen, però, no es circumscriu només al llenguatge oral o informal i als neologismes, sinó que s'ha traslladat a la premsa seriosa i cada vegada afecta més paraules que fins i tot existien abans en italià que en anglés.

Per exemple, estos dies que he passat amb el fidanzato a la Toscana hem pogut llegir a un diari a propòsit del primer concert de Tiziano Ferro des que isqué de l'armari: “Primo show del tour dopo il coming out”. Tal qual. O que una dona havia estat “uccisa da un killer”. El fidanzato, també, em digué que havia llegit un article a Il Corriere della Sera (!) en el qual el periodista afirmava que l'èxit d'IKEA havia arribat al food.

Redéu, al food!

Com jo me'n fot de tot això, el fidanzato em va fer veure, però, que en espanyol diem 'fútbol' (futbol en català) calcant el so de l'anglés 'football' i que ells, en canvi, encara diuen 'calcio'. Li vaig dir que també existia la paraula 'balompié' i que alguns clubs encara portaven eixe mot al nom de l'equip, però en el tema dels esports portava les de perdre.

I és que mai ho havia pensat, però és lògic que cride l'atenció a qualsevol estranger la forma en la qual hem adaptat el nom dels esports al català i a l'espanyol: diem (i escrivim i pronunciem) bàsquet en català (forma abreujada de basquetbol) i en castellà 'baloncesto' de l'anglés 'basketball'; diem (i escrivim i pronunciem) handbol en català i 'balonmano' en espanyol de l'anglés 'handball'; diem (i escrivim i pronunciem) 'voleibol' en català i 'balonvolea' en castellà de l'anglés 'volleyball'; i, finalment, diem (i escrivim i pronunciem) beisbol en català i 'béisbol' en castellà de l'anglés 'baseball'.

Tot i això, però, considere que dir 'il food' és encara pitjor.



dimarts, 17 d’abril de 2012

Un rellotge sense piles




Durant la segona legislatura de Zapatero molt analistes criticaven la sobreexposició del president. Consideraven que ZP abusava de les compareixences i que això traslladava una imatge nefasta dels ministres, convertits en homes de palla sense transcendència. L'exemple perfecte podria encarnar-lo Beatriz Corredor, ecs!ministra d'Habitatge entre 2008 i 2010 i a la qual no podria ni reconéixer pel carrer, però no només ella: la presència expansiva de ZP minimitzà el paper de tot l'executiu, des de la (inútil) Vicepresidència de Manuel Chaves al (invisible) ministeri de Ciència i Innovació de Garmendia.

La conseqüència immediata d'esta pràctica és que ZP no cremava ministres, que era el que resultava més aconsellable, sinó que optà per l'autocombustió.

Ara, no podem dir que Rajoy haja optat per fer justament el contrari en arribar al Govern, ja que el silenci ha estat la pràctica habitual de Mariano fins i tot quan encara hi era a l'oposició: recordem, per exemple, com callava davant els escàndols de corrupció de la Generalitat i del PP valencians.

Era lògic, per tant, que en fer-se amb la presidència del Govern mantinguera la línia d'evitar donar explicacions i que siguen els ministres els que s'immolen públicament anunciant les noves mesures que pensen aprovar al Congrés o donant la cara a Brussel·les davant l'assetjament dels mercats.

Els mateixos analistes que criticaven l'actitud de ZP han dit que Rajoy és una persona reflexiva que sap 'mesurar el temps' abans de pronunciar-se sobre qualsevol tema però a mi em fa la impressió que fa setmanes que el rellotge de Mariano es va quedar sense piles.

dilluns, 16 d’abril de 2012

El príncep i el paquiderm



Quan vaig marxar a Itàlia, dimecres passat, em vaig emportar una edició en castellà d'El príncep que tenia per casa amb la intenció de distreure'm durant el viatge. Esta obra de Maquiavel és un tractat de política que el florentí dedicà a Llorenç de Mèdici i que repassa no només els tipus de principats que existien a l'època, sinó també com conquistar-ne de nous i, sobretot, com ha d'actuar un príncep si vol mantenir-se al poder.

A los hombres hay que ganarlos o aniquilarlos, pues se vengan de las ofensas sin importancia; de las graves no son capaces. De ahí que toda ofensa que se inflija a un hombre ha de ser tan grande que no se tema su venganza.”

Gràcies a paràgrafs com l'anterior, per “maquiavèl·lic” s'entén una actitud basada en l'absència d'escrúpols, i és que El príncep és un compendi d'instruccions per poder conquerir i governar en una època en la qual Itàlia estava formada per tants comptats, ducats i principats que, en la pràctica, resultava ingovernable.

És fàcil, però, fer una actualització de les paraules de Maquivel al nostre temps i aprendre alguna cosa, ja que tampoc massa coses han canviat des del segle XIV:

En toda ciudad conviven dos diferentes “humores”, lo que ocasiona que el pueblo no desee ser gobernado ni oprimido por los grandes y que los grandes deseen oprimir al pueblo”

Són molts els governants que al llarg dels segles han trobat a les pàgines d'El príncep consells pràctics per sotmetre els seus súbdits i per mantenir-se al poder i crec que no haguera estat de més que el Borbó li haguera pegat una ullada al capítol IX, De principatu civili, per evitar l'espectacle que ens ha regalat, ja que diu coses tan assenyades com ara:

Quien llegue a príncipe gracias al favor del pueblo ha de mantenerlo amigo (...) mas quien, contra la voluntad popular, llegue a príncipe con el favor de los grandes deberá, antes que nada, ganarse al pueblo.”

I sobretot:

Un príncipe prudente debe pensar el modo por el cual sus ciudadanos siempre y en cualquier circunstancia tengan necesidad del principado y de él.”

dimecres, 11 d’abril de 2012

Prossima fermata: Santa Maria Novella

 
En una estona m'enlairaré cap a Itàlia per passar uns dies a la Toscana amb el fidanzato i uns amics comuns que ja porten una setmana recorrent la Confederació Itàlica de Nacions. És inevitable, però, tindre una estranya sensació al cap: no sé si quan torne Espanya haurà estat intervinguda, Rajoy s'haurà exiliat o si ja no existiran les comunitats autònomes, encara que el més probable és que tot continue igual.

De moment, però, i encara que sé que no és bonic, em dedique a recordar l'última vegada que vaig recórrer els carrers de Pisa i de Florència en companyia, també, de qui en aquells moments (fa un bon grapat d'anys) era la meua parella.

Fins diumenge!


Cròniques toscanes (I): l’infern del low cost


El xic argentí i jo vam començar el viatge de la pitjor manera possible: vam perdre l’avió que ens havia de deixar a Pisa. Per un puto minut, només per un minut, la perra de Ryanair ens va denegar els bitllets:

Però si ni tan sols anem a facturar l’equipatge! vaig implorar.

Després de barallar les opcions de què disposàvem vam decidir volar a Roma i des d’allà prendre el primer tren cap a la Toscana.

El problema, chicos, es que el avión llega a Roma a medianoche y no sé yo si… provà a dir la perra de Ryanair.
Tú saca dos billetes para Roma. Ya —intervingué l’argentí i, dirigint-se a la meua persona, afegí: tú y yo esta noche dormimos en Italia.

Una vegada superat el primer contratemps del viatge, ens vam enlairar cap a Roma, amb un canvi de plans molt il·lusionant i amb els ànims renovats: canviaríem una nit d’hotel a Pisa per una nit fabulosa a la città eterna: deixaríem les maletes a l’estació de Termini i visitaríem la Fontana de Trevi, el Panteó, il Colosseo...

Però, sí, un altre peròen arribar a l’estació de Termini, ens vam trobar amb el dipòsit d’equipatges tancat. Amb doble clau.

Il deposito bagagli è chiuso fino le 6 della mattina, ragazzi ens digué una encarregada de l’estació.

Li vam explicar quina era la nostra situació i ens va informar que un tren nocturn, d’aquells amb compartiments i llits, passava a les tres del matí per Roma-Tiburtina i que ens deixaria a Florència a les sis.

Viatjar en tren sempre serà millor que passar la nit a una estació tan perillosa com la de Termini, vam pensar i, també, que la idea de dormir a un compartiment de tren era tan interessant que no podíem rebutjar l’oferta.

Però —sí, el tercer però del primer dia del viatgela cosa es complicà encara més: en arribar el tren vam poder comprovar en primera persona les diferències entre el Nord i el Sud d’Itàlia.

Pero si esto es un puto tren borreguero vaig protestar només obrir la porta del vagó i rebre a la cara una ràfega de pudor a suor.

I és que el tren estava ple de terroni calabresos i napolitans que es dirigien al Nord i omplien no només tots els llits, compartiments i seients, sinó que dormien escampats pel corredor, entre les maletes i les caixes de la resta dels viatgers.

Vam buscar un vagó on deixar-se caure i, finalment, en vam trobar un on, almenys, teníem lloc al terra del corredor, entre dos vells que dormisquejaven descalços.

Quan ja portàvem una hora i mitja hora de viatge, vaig esclatar:

¡Mecagoendiosyensuputamadre! ¡Esto es una mierda!
Martí, tranquilo, que ya no queda nada provà a tranquil·litzar-me l’argentí.
Mira: hace más de doce horas que empezó este puto calvario, hemos perdido el avión, la consigna de la estación de Roma estaba cerrada, hemos pagado por un tren de mierda, hace frío, aquí huele fatal, y estoy seguro de que alguien ha subido gallinas y ovejas en este puto vagón y…

En eixe moment, una dona calba i vestida amb una bata de flors, amb les sabates a una mà i un paquet de mocadors de paper a l’altra, em tocava un muscle amb la punta d’una de les sandàlies i em demanava “permesso”. Em vaig alçar i vaig deixar pas a la dona calba que es dirigia, descalça, al bany del vagó.

Esto es una puta mierda.



Cròniques Toscanes (II): la síndrome d’Stendhal


La síndrome d’Stendhal eleva el ritme cardíac, provoca vertigen, confusió i al·lucinacions en el subjecte davant l’exposició a una gran bellesa artística.

Esta malaltia psicosomàtica fou descrita pel mateix escriptor francés durant la seua primera visita a la capital de la Toscana, i hui encara molts turistes afirmen sentir-se sobrepassats per la bellesa de la ciutat.

Quan el meu argentí i jo vam arribar a Florència patia tots els símptomes descrits, però encara no sé si havia d’atribuir-los a l’excés de cafeïna, a la quantitat d’hores que portàvem sense dormir o la síndrome d’Stendhal davant la visió de la meravellosa i feixista estació de tren de Santa Maria Novella.

Donat que vam arribar de bon de matí el sol encara no havia eixitvam visitar la ciutat gairebé sols i sense les masses de turistes que envaeixen la ciutat diàriament.

Tot un luxe que compensà l’inici del viatge.



Cròniques toscanes (i III): Pisa, Siena, San Gimignano i Pinocchio


La resta del viatge a la Toscana transcorregué sense sobresalts ni ensurts: vam follar a Pisa, a San Gimignano vam comprar un vi Vernaccia que ens beurem esta nit a casai a Siena, entre el Duomo i Piazza del Campo, vam fer una parada a la llibreria Mondadori on vaig carregar de mala manera: Ti prendo e ti porto via d’Ammaniti, Il gattopardo de Tomasi di Lampedusa i La testa perduta di Damasceno Monteiro de Tabucchi.

A la caixa vaig coincidir amb el meu argentí, que es disposava a comprar un llibre: una edició especial de Pinocchio, de Carlo Collodi.

Pretendes aprender italiamo con Pinocchio? li vaig preguntar.
Qué va. Es para una amiga, por su cumpleaños em va contestar.

De Siena vam tornar a Pisa a hora de sopar. Abans, però, vaig patir un atac de calentura i vam follar. Fou un clau estrany. El vaig trobar distant i una mica apagat.

Et passa alguna cosa? vaig preguntar i, davant del seu silenci, vaig afegir: T’he trobat un poc… no sé… raro.
No, no pasa nada. Anda, vamos a cenar.

De camí a Le Scuderie li ho torní a preguntar i només vaig trobar evasives per resposta. Vaig decidir no pegar-li més voltes al tema i optar per un plat de gnocchi al pesto, però el sopar fou horrorós: el trobava pensarós, allunyat i cavil·lós. Només eixir del restaurant, però, i una mica embravit pel vi, m’amollà a boca de canó: “No soy una puta”.

¿Qué coño significa eso? vaig preguntar quan aconseguí reaccionar.
Eso mismo: que no soy una puta. Y que, aunque ha estado muy bien, no me apetecía follar antes de cenar.

Em va deixar molt descol·locat.

¿Y por qué coño no lo has dicho? vaig preguntar provant de mantenir la calma.
No lo sé, la verdad… tú me gustas mucho.

Em vaig quedar mort.

Mira, cabrón, no sé si enfadarme contigo porque no hayas tenido la confianza de decirme que no te apetecía follar o alegrarme porque, por fin, me has dicho que te gusto.
Tú todavía no me has dicho nada… em va dir dibuixant un somriure bord a la boca.

I ahir, en arribar a casa, em vaig trobar amb un paquet urgent, sense remitent ni cap senya, i en obrir-lo vaig notar a l'estómac una sensació que fa setmanes que em té desesperat i que algú batejà amb el nom de zsa zsa zsu: i és que era el llibre de Pinocchio que l’argentí havia comprat a Siena.



LinkWithin

Related Posts with Thumbnails